Canvis

== El Pare nostre en l'Iglésia primitiva ==

== El Pare nostre en l'Iglésia primitiva ==

Ha de fer-se notar que Jesús vixqué en el context de l'espiritualitat judeua, que en els evangelis se cita a sovint els texts sagrats del judaisme i que Jesús, com judeu, estava somés a la [[Torá]]. Segurament resà les Díhuit benediccions, el Shema, el [[Avinu Malkenu]] (Pare nostre, Rei nostre), els [[Salm]]s o ''Tehilim'' (alabances en valencià), entre atres moltes oracions que existien dins del corpus religiós del judaisme.

Ha de fer-se notar que Jesús vixqué en el context de l'espiritualitat judeua, que en els evangelis se cita a sovint els texts sagrats del judaisme i que Jesús, com judeu, estava somés a la [[Torà]]. Segurament resà les Díhuit benediccions, el Shema, el [[Avinu Malkenu]] (Pare nostre, Rei nostre), els [[Salm]]s o ''Tehilim'' (alabances en valencià), entre atres moltes oracions que existien dins del corpus religiós del judaisme.

Se pot assegurar que si el [[judaisme]] introduí una gran novetat en el context religiós de la seua época, el [[cristianisme]] portà al món del seu temps una nova visió de la Divinitat. Per al cristianisme existia una deïtat, la dels [[judeu]]s. Només hi havia un Deu verdader, pero no era per a un sol poble. El Senyor passà de ser un Deu local del poble judeu a ser un Deu universal. El dels cristians se mostrava a tots els hòmens que volgueren seguir-lo sense distinció del seu orige. Segons el cristianisme, el Senyor tenia un nou poble al que qualsevol home de bona voluntat podia pertànyer i eixe nou poble era l'Iglésia. Eixa és la raó per la qual diferents denominacions cristianes se nomenen a si mateixes el ''Nou Israel''.

Se pot assegurar que si el [[judaisme]] introduí una gran novetat en el context religiós de la seua época, el [[cristianisme]] portà al món del seu temps una nova visió de la Divinitat. Per al cristianisme existia una deïtat, la dels [[judeu]]s. Només hi havia un Deu verdader, pero no era per a un sol poble. El Senyor passà de ser un Deu local del poble judeu a ser un Deu universal. El dels cristians se mostrava a tots els hòmens que volgueren seguir-lo sense distinció del seu orige. Segons el cristianisme, el Senyor tenia un nou poble al que qualsevol home de bona voluntat podia pertànyer i eixe nou poble era l'Iglésia. Eixa és la raó per la qual diferents denominacions cristianes se nomenen a si mateixes el ''Nou Israel''.

En un principi els primers cristians se consideraven a sí mateixos part del [[poble judeu]], oraven en les [[sinagoga|sinagoges]] i respectaven tota la Torá. En el primer [[Concili de Jerusalem]], narrat en el capítul 15 del llibre [[Fets dels Apòstols]], se diu que els gentils que abraçaven a Crist no estaven obligats a complir la Torá donada al poble d'Israel. Per eixemple els cristians d'orige gentil no estaven obligats a circumcidar-se o guardar el ''[[Shabat]] ''. A partir d'este moment el cristianisme escomença a separar-se gradualment del judaisme.

En un principi els primers cristians se consideraven a sí mateixos part del [[poble judeu]], oraven en les [[sinagoga|sinagogues]] i respectaven tota la Torà. En el primer [[Concili de Jerusalem]], narrat en el capítul 15 del llibre [[Fets dels Apòstols]], se diu que els gentils que abraçaven a Crist no estaven obligats a complir la Torà donada al poble d'Israel. Per eixemple els cristians d'orige gentil no estaven obligats a circumcidar-se o guardar el ''[[Shabat]] ''. A partir d'este moment el cristianisme escomença a separar-se gradualment del judaisme.

El Pare nostre fon fonamental en este punt. Al separar-se del judaisme, el cristianisme hagué d'anar adquirint una identitat pròpia i la principal característica de l'espiritualitat judeua era l'oració. El cristianisme havia de buscar-se la seua pròpia oració, les seues pròpies característiques, per a no ser considerada una secta del judaisme. El Pare nostre passaria a ser la característica principal que diferenciaria al poble «nou» del «vell» en este punt de l'història. La diferència encara no estava molt clara, entre els judeus i els primers seguidors del cristianisme.

El Pare nostre fon fonamental en este punt. Al separar-se del judaisme, el cristianisme hagué d'anar adquirint una identitat pròpia i la principal característica de l'espiritualitat judeua era l'oració. El cristianisme havia de buscar-se la seua pròpia oració, les seues pròpies característiques, per a no ser considerada una secta del judaisme. El Pare nostre passaria a ser la característica principal que diferenciaria al poble «nou» del «vell» en este punt de l'història. La diferència encara no estava molt clara, entre els judeus i els primers seguidors del cristianisme.