Llengua de signes

Llengua de signes

La llengua de signes o llengua de senyes és una llengua natural d'expressió i configuració gest-espacial i percepció visual (o inclús tàctil per certes persones en sortceguera),​ gràcies a la qual, els sorts poden establir un canal de comunicació en el seu entorn social, siga este conformat per atres sorts o per qualsevol persona que conega la llengua de senyes amprada. Mentres que la llengua oral es basa en la comunicació a través d'un canal vocal-auditiu, la llengua de senyes ho fa per un canal gest-vis-espacial.

Orige

Encara que hui en dia les llengües de senyes s'utilisen casi exclusivament entre persones en sordera, l'us de les senyes en la comunicació és tan antic com el de les llengües orals, o inclús tan antic com l'història de l'Humanitat. ​Les llengües de senyes han segut i seguixen sent amprades per comunitats d'oyents. De fet, els amerindis de la regió de les Grans Planures d'Amèrica del Nort usaven una llengua de senyes per a fer-se entendre entre ètnies que parlaven llengües molt diferents en fonologies extremadament diverses.​ El sistema fon usat fins a molt despuix de la conquista europea.

En el sigle XVI Jerónimo Cardano, mege de Pàdua, en l'Itàlia nortenya, va proclamar que les persones sordes podrien fer-se entendre per combinacions escrites de símbols associant-los en les coses a que ells es referien.

En l'any 1620 Juan de Pablo Bonet publicà Reducción de las letras y Arte para enseñar á hablar los Mudos, considerat com el primer tractat modern de Fonètica i Logopedia. En dita publicació es proponia un método d'ensenyança oral per als sorts per mig de l'us de senyes alfabètiques configurades unimanualment, conseguint aixina divulgar, en tota Europa, i despuix, en tot lo món, l'alfabet manual (útil per a millorar la comunicació dels sorts i muts).

Classificació

La llengua de signes o senyes, igual que les llengües parlades, no és universal. Les llengües de senyes modernes, de la mateixa manera que les llengües orals, estan subjectes al procés universal de canvi llingüístic, que fa que evolucionen en el temps i eventualment, una mateixa llengua pot evolucionar en llocs diferents cap a varietats diferents. De fet, moltes de les llengües modernes de senyes poden ser classificades en famílies:

• Llengües originades en l'antiga llengua de senyes de Kent, usada durant el sigle XVII, que donà lloc a la llengua de senyes usada en Martha's Vineyard (Massachusetts, Estats Units), que influí de manera important en la llengua de senyes americana (ASL).

• Llengües originades en l'antiga llengua de senyes francesa. Estes llengües es remonten a les formes estandardisades de les llengües de senyes usades en Espanya, Itàlia i França des del sigle XVIII en l'educació dels sorts. En concret, l'antiga llengua de senyes francesa es va desenrollar en l'àrea de París, gràcies als esforços de l'abat Charles Michel de l'Épée en la seua escola de sorts. En temps moderns esta llengua ha donat lloc ad atres vàries.

• Llengües originades en la llengua de senyes britànica (BSL), que es diversificà durant el sigle XIX donant lloc a la llengua de senyes australiana (Auslan), la llengua de senyes de Nova Zelanda (NZSL) i la llengua de senyes d'Irlanda del Nort (NIRSL).

• Llengües originades en la llengua de senyes alemana (DGS), es considera que està relacionada en la llengua de senyes de la Suïssa alemana (DSGS), la llengua de senyes austríaca (ÖGS) i provablement la llengua de senyes israelita (ISL).

Concepció actual

En l'actualitat, s'establixen intercanvis científic-tècnics i culturals entre distintes comunitats llingüístiques, creix cada volta més la necessitat de deprendre una segona llengua; i en particular es redimensiona el seu valor en tractar-se d'un idioma vis gestual: La llengua de signes, que utilisen les persones en discapacitat auditiva, constituïx la seua primera llengua i es considera la seua llengua natural, la que deprenen en el seu entorn llingüístic sense restriccions. És necessari que totes les persones involucrades en la seua educació la dominen per a poder interactuar en elles, i d'esta manera, contribuir a la formació de la seua personalitat.

L'ensenyança de les segones llengües, en el seu recorregut pel sigle XX, ha anat incrementant el seu interés per l'aprenentage de la comunicació oral fins a ocupar un lloc preponderant en l'actualitat. No obstant, ha sorgit en gran força en els últims 30 anys l'estudi d'atres llengües de caràcter minoritari, on s'ampra el canal de comunicació vis gestual, que exigix d'una didàctica particular. En abdós el seu valor formatiu està donat per les seues potencialitats educatives, instructives i desenrolladores.

Aclaracions

• Les llengües de senyes són llengües naturals que tenen estructures gramaticals perfectament definides. De fet, existixen persones, inclús escoltants, la llengua materna de les quals és una llengua de senyes. El procés d'adquisició llingüística estudiat en chiquets que tenen per llengua materna una llengua de senyes, seguix etapes totalment anàlogues a l'adquisició de les llengües orals (balbuceig, etapa d'una paraula,...).

• A vegades la llengua de senyes de certs països i la llengua oral més usada en eixos mateixos països diferixen gramaticalment en molt diversos paràmetros, com la posició del núcleu sintàctic o l'orde sintàctic dels constituents. Algunes versions d'este malentés, és que les llengües de senyes tenen alguna classe de dependència de les llengües orals, per eixemple, utilisant bàsicament un lletreig de les paraules d'una llengua oral per mig de símbols gestuals.

• Les llengües de senyes diferixen entre sí, tant en el lèxic (conjunt de senyes o signes gestuals) com en la gramàtica, tant com diferixen entre sí les llengües orals.

• Al no ser "senyes" i "signes" térmens estrictament sinònims, alguns experts opinen que la denominació "llengua de signes", majoritària en Espanya, és terminològicament incorrecta, argumentant que, segons Saussure, totes les llengües són en rigor "sistemes de signes". No obstant, al marge de la terminologia estrictament amprada en el camp de la llingüística, abdós paraules són utilisades en l'us comú, depenent del país. Per eixemple, en Espanya és comú denominar-la "llengua de signes", sobretot en la llegislació relacionada en esta, i s'ampren en menor medida atres denominacions com a "llengua de senyes", "llengua gestual" o "mímica". Per un atre costat, en els països americans de parla hispana és tradicional cridar-les "llengües de senyes". En la pàgina en espanyol de la ONU sobre la Convenció Universal dels Drets de les Persones en Discapacitat, se la cita fins a sèt voltes en la menció de "llengua de senyes".

Celebracions

El 14 de juny es celebra en Espanya el Dia Nacional de la llengua de signes. Internacionalment, el dia es celebra a nivell mundial el 25 de setembre.

Enllaços externs

• Llengua de signes o senyes en Wikipedia