El concepte de espacialisació sonora sorgix des de l'àmbit musical sent estudiada des de sigles arrere degut a que un músic tenia la possibilitat d'ubicar en temps i espai real un instrument musical o una font sonora. Normalment la font sonora manté una ubicació espacial puntual o es mou respecte a l'escoltant. Els primers experiments en espacialisació usaven este método, i en un sentit ampli podria considerar-se a l'ubicació (i utilisació) dels instruments dins d'una orquesta i encara el dels cors (que sonen millor en ambients reverberantes) com a formes de espacialisació. Si es desija consultar sobre l'història de la música espacial se sugerix music in space de Karlheinz Stockhausen..

Es denomina font sonora al procés per mig del qual un sò és manipulat per a generar en l'oyent la sensació d'estar movent-se en un espai real o virtual. També es pot entendre a la font sonora des de la concepció causalista que succeïx quan l'oyent localisa el sò en funció al seu orige espacial.

La localisació d'un sò es troba subordinada a l'activitat interna de l'escoltant de modo que el nostre tensor timpani s'encarrega de localisar l'orige dels sons i de la mateixa forma a la condició externa a on es troba la font sonora sobre l'escoltant, és dir l'acústica.

Per un atre costat tenim el concepte espectromorfología que va ser definit per Denis Arthur Smalley per a descriure experiències auditives relacionades en l'evolució de l'espectre sonor a través del temps.

Des de que l'edició sonora és possible (a partir de la cinta magnètica) s'ha pogut crear i entendre el concepte de la espacialisació virtual. La qual busca simular per mig de processaments (generalment digitals, encara que pot fer-se també en forma analògica) a les variacions físiques (acústiques) que ocorrerien en el cas d'estar movent-se la font. Per a sentir-se, estes simulacions són reproduïdes per mig d'a lo manco dos fonts sonores (altaveus), sent l'efecte més real quantes més fonts hi haja o depenent de la tècnica de gravació que s'utilise. La espacialisació sonora virtual nos ha donat l'oportunitat de crear i contrapondre espais sonors inexistents, en l'àmbit d'experimentació sonora ha segut de suma rellevància.

Actualment s'utilisa la espacialisació sonora com a ferramenta per a dissenyar una narrativa sonora de manera que es creen, reconstruïxen o s'imiten entorns sonors, estimulant en l'oyent una experiència sonora multidireccional.

Fenomens acústics i psicoacústicos utilisats en la espacialisació sonora

  • ITD (Interaural Clave Difference): és la diferència de temps que existix entre una senyal acústica que aplega a un oït i a l'atre.

La velocitat de propagació del sò en l'aire és de 340 metros per segon). No obstant, sofrix variacions d'acort a la freqüència per interferèncias (difracció del mateix cap) i la seua percepció es veu afectada aixina mateix en baixes freqüències, quan la llongitut d'ona és lo suficientment llarga com per a que la diferència de fase entre la senyal percebuda per abdós oïts siga despreciable.

  • IID (Interaural Intensity Difference) o ILD (Interaural Level Difference): és la diferència d'intensitat o amplitut que hi ha entre la senyal que aplega a un oït i a l'atre. Esta diferència obedix a l'invers del quadrat de la distància. Com en la ITD també es veu afectada pel cap i els pabellons auriculars (orelles), que actuen com filtre reforçant algunes freqüències i atenuant unes atres.
  • Efecte Doppler: és un efecte de compressió/descompressió que sofrixen les ones acústiques pel moviment entre una font i un oyent, que produïx una desviació en la llongituts d'ona, i per lo tant en l'altura percebuda (és el típic efecte que sentim quan s'acosta o allunta un auto a gran velocitat).
  • Reverberació: la localisació espacial per mig de l'escolta binaural d'una font sonora es vorà afectada pel recint en el que estiga sonant.

Métodos de espacialisació

  • Páneo per intensitat: és un dels primers métodos utilisats, i un dels més comuns. Es basa en l'efecte de la IID o ILD, i consistix en calcular l'amplitut o intensitat relativa que deurien tindre les fonts acústiques reals (parlantes) per a simular una font virtual espacializada en una ubicació determinada. Per eixemple, en el cas més simple d'un sistema estéreo, per a fer que alguna cosa semble "sonar" en el mig, la senyal deurà aparéixer en la mateixa intensitat en abdós parlantes, mentres que si es vol fer que sone cap a un costat deurà ser major l'intensitat del canal corresponent a eixe costat respecte a l'atre. És interessant notar que si ben este sistema funciona prou be, en basar-se únicament en el IID la localisació es vorà afectada pels demés paràmetros que poden anar en contra de l'efecte de espacialisació desijat. Per eixemple, per mig del efecte Haas, es pot conseguir que si un sò aplega abans d'un canal que de l'atre, encara sonant més fort este últim, es perceba com a provinent del primer.
  • Ambisonics: inventat per Michael A. Gerzon, Peter Fellgett i John Hayes al començ de la década del 1970, és un método de gravació, codificació, decodificació i reproducció del sò en tres dimensions. Per a la gravació i codificació s'utilisen quatre micròfons independents ubicat en un punt de l'espai. Per mig d'este método, es conseguix tindre un registre de les variacions de fase i intensitat de la senyal acústica en els tres eixos de l'espai (tres dels micròfons són direccionals), i un registre global (el micròfon restant és omnidireccional). Es conseguix en açò codificar l'informació acústica de manera que permeta despuix decodificarla a un número arbitrari de canals i diversos tipos d'ubicació de parlantes. Degut a que la fase és conservada i pot despuix ser reproduïda, no presenta les llimitacions pròpies del páneo per intensitat.
  • HRTF: de l'anglés Head-related transfer function (funció de transferència relativa al cap). És un método aprofitat al màxim en escoltes binaurals (en auriculars), i consistix en la gravació de múltiples respostes a impulsos gravades en micròfons ubicats en els llocs corresponents als tímpans en caps artificials. Estos múltiples impulsos són generats en una esfera al voltant del cap, i per les seues característiques espectrals (de banda ampla), permeten obtindre en una forma molt exacta la resposta que té un cap promig davant un estímul sonor provinent des d'eixa posició. Per lo tant, per mig d'un procés de convolución és possible despuix fer que una senyal qualsevol sone en un sistema binaural com si provinguera del lloc de l'impuls utilisat.

Vore també