Ermita de la Consolació (Forcall)
L'ermita de La nostra Senyora de la Consolació del municipi de Forcall, és una iglésia barroca inscrita com Be de Rellevància Local (BRL) en la secció 2ª de l'Inventari General del Patrimoni Cultural valencià en el número d'inventari 12.061-9999-000025 publicada al DOGV. [1]L'immoble es troba en l'entrada de Forcall des de Morella (CV 124), pujant per un camí en zig-zag flanquejat per ciprers sobre la llosa Garumba.
Història
[editar | editar còdic].jpg)
.jpg)
.jpg)
L'ermita es va construir en honor a La nostra Senyora de la Consolació, patrona de Forcall. L'immoble data de 1675, a pesar de que es té constància de l'inici de la devoció cap a l'any 1553, moment a on apareixen documents sobre donatius per a la “nova iglésia” en el mateix lloc a on ya se li donava cult en una capillita o peirón a la Verge de la Consolació.[2] En l'edifici actual es poden observar encara els restants de l'anterior construcció gòtica, ubicats en el presbiteri i en els murs de la sacristia. Es va completar l'edifici actual en 1783, com es mostra en els Gojos a Ntra. Sra. de la Consolació del Forcall, Reyno de Valéncia.[3] En eixe mateix any, es va substituir l'escultura de la verge, feta en pedra d'época gòtica, per una talla de fusta, que va ser restaurada posteriorment pel salesiano forcallano Gaspar Mestre. Durant la guerra civil, en 1936, l'iglésia va ser víctima d'un atac iconoclasta que va destruir l'altar major d'orige neoclàssic, per tant, lo que es conserva és una reconstrucció.[4]
Funcions i usos tradicionals
[editar | editar còdic]L'ermita seguix complint les seues funcions religioses, rituals i llitúrgiques: principalment pel més de setembre, durant les festes patronals. El dissabte anterior a l'inici d'estes festes, cap al vespre, se celebra una processó d'antorches que descendix des de l'ermita fins al poble cantant el rosari.
També ha segut el lloc a on han ascendit les romeria durant molts anys. Un atre dels moments a on l'edifici és protagoniste és el segon dia de Pasqua, a on els forcallanos i forcallanas pugen a l'ermita a berenar. Era tradicional que el “ermità” fora qui fera mantecados i magdalenas per a esta trobada. Este personage va existir des de 1624 fins a 1936, aportant calor humana al visitant de l'ermita. cal mencionar que el primer ermitaño conegut va ser Guillem Seular en 1624 i els últims varen ser Manuel Querol Allepuz i Dolores Ferrer Gamundí.[3]
Generalment es tractava d'un matrimoni i s'encarregaven d'atendre el cult, el manteniment del recint i oferir als devots aigua, vés-les o estampes. Esta parella va viure en lo que es coneix com “La casa del ermità”, una edificació adossada a l'iglésia que consta de dos plantes. La planta baixa es destinava a la cuina i estables, i la planta primera a sala i dormitoris. A lo llarc del temps ha quedat en desús.[4]
Descripció estilística
[editar | editar còdic]Exterior i estructura
[editar | editar còdic]L'iglésia, d'estil barroc, consta d'una sola nau central confeccionada en voltes de canó i arcs de mig punt. La seua estructura es construïx sobre un mur de mampostería sustentats per contraforts de sellars. L'exterior, d'una estètica més sòbria, està decorat en sellars de pedra. En la frontera lateral es troba una hornacina, emmarcada també per sellars, situada en la part superior de la porta d'entrada de l'ermita, a on es troba l'image de La nostra Senyora de la Consolació alçant-se.
Interior
[editar | editar còdic]L'interior està allumenat en menuts vans laterals i destaca per la seua ornamentació barroca i renaixentista. En especial l'altar major, ubicat en l'àbsit de base semioctogonal i sustentat en atres quatre contraforts en l'exterior. En els laterals, entre contraforts, es troben sis altars en honor a la Verge del Rosario, La nostra Senyora del Pópulo, Santa Rita, l'Asunción i Sant Antonio de Pàdua, i el de la Verge de les Neus.[4]
Com s'ha mencionat anteriorment, l'altar original va ser destruït per la iconoclastia de la guerra civil i va ser restaurat aludint a l'estètica original barroca de l'altar. L'arc triumfal que ho emmarca destaca pel seu barroquisme, compost per elements vegetals i policromats en dorat. Ademés, els nervis de la volta, junt als lunetos i els nervis de la capçalera també es troben policromats i dorats, com a part d'una ornamentació barroca que crea una unitat estètica a lo llarc de tot l'espai.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Ermita de la Consolació». eduwp. edu. gva. és. Direcció general de Patrimoni Cultural. Consultat el 2026-04-21.
- ↑ Ferrer Llop; Sabater Carbó, José (1986). FORCALL: Llocs, gent, història., Barcelona: Sant Adriá de Besós, p. 131.
- ↑ 3,0 3,1 Eixarch Frasno (1993). Forcall: Treballs històrics 1966-1993, Tarragona: Ajuntament del Forcall, p. 158.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Amela Bonilla, Victor (2006). Retrats i recorts de la vida forcallana, Vinaròs: Colónia Forcallano-catalana.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Eixarch Frasno, José (1982). Aportació a l'Història del Forcall. Tortosa: Cooperativa Gràfica Dertosense.
- Milián Boix, Manuel; Simó Castell, Juan B (1983). El maestrazgo Històric i Morella (Ports i comarca) Història i Art. Vinaròs: Imprenta Castell.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ermita de la Consolació (Forcall).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ermita de la Consolación (Forcall)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.