Elevació per compressió
En aerodinàmica, la elevació per compressió (també cridat alçament per compressió o sustentació per compressió) es referix a l'aument de pressió baix una aeronau que utilisa les ones de choc generades pel seu propi vol supersònic per a generar sustentació. D'esta manera, els avions supersònics i hipersónicos poden millorar considerablement la seua sustentació. Clarence Syvertson i Alfred J. Eggers varen descobrir este fenomen en 1956 en analisar les anomalies en la reentrada d'ogives nuclears.[1]
El concepte bàsic de la sustentació per compressió és ben conegut; els barcos "planejadors" reduïxen la resistència "surfeando" sobre la seua pròpia ona de proa exactament de la mateixa manera. No obstant, utilisar este efecte en els avions és més difícil, perque la "estela" no es genera fins que s'alcancen velocitats supersòniques, i està molt angulada. Els avions tenen que tindre una forma cuidadosa per a aprofitar al màxim este efecte. Ademés, l'àngul de les ones de choc varia molt en la velocitat, lo que dificulta encara més el disseny d'una aeronau que obtinga una sustentació significativa en una àmplia gama de velocitats.
Els dissenys de major velocitat que utilisen la sustentació per compressió, els waveriders, seguixen sent una possibilitat interessant per als dissenys de vehículs hipersónicos, encara que només s'han volat models de prova.[1] El Boeing X-51 (Waverider) també utilisa la sustentació per compressió.
Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Elevación por compresión» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.