El Castell (Torre de Pardines i Casa Pairal dels Comtes d'Olocau)

Erro al crear miniatura:

El Castell (Torre de Pardines i Casa Pairal dels Comtes d'Olocau)

El Castell (Torre Pardines i Casa Solariega dels Comtes d'Olocau), cridat també Casa del Comte d'Olocau, es troba siti en el carrer Sant Josep del mentat municipi d'Olocau, en la comarca del Camp de Turia, de la província de Valéncia. Està declarat Be d'interés cultural de la província de Valéncia, en número d'anotació: R-I-51-0010646, i data 6 de juny de 2001.

Història

Com ocorre com el Castell del Real, esta propietat pertanyia a principis d'el XIV a Joan Escorna. El Señorío va passar posteriorment a la família Vilaragut, passant aixina, com a dot pel seu matrimoni de Violante Vilaragut al noble Luis Boil. En l'any 1649 el comtat passa als Fenollet, per matrimoni de donya Margarita de Vilaragut i Sanz, filla del Comte d'Olocau, en Diego de Fenollet i Albiñana, que en el XVIII reedifican l'actual casa sobre la primitiva (en 1787 el palau es va deteriorar a causa dels terremots de principis de sigle i la torre va quedar mig afonada. En 1796, es va manar construir un nou edifici separat de la torre, segons queda registrat en una làpida situada en la portalada. L'edifici va ser reformat en 1805 pel mestre d'obres de Llíria, Miquel Vergara), que despuix d'anys de llabor es va convertir en el grup d'edificis que actualment té. En perdre-se la llínea directa de consanguinitat en 1871 pansa a Donya Mª del Carmen Crespí de Valldaura i Car, filla del Comte d'Orgaz i Sumacarcer, veïna de Palma de Mallorca, consorte de D. José de Zaforteza i Togores, Dameto i Denti, els qui varen fixar la seua residències en Palma de Mallorca, deixant de visitar Olocau. La casa va passar a ser ocupada per D. Roque Romero Puig, últim apoderat de les terres que els quedava als Comtes, junt en la seua família continuant després els seus descendents. En 1902 la casa i les terres del domini directe del Comtat varen passar a Marià Zarforteza i Crespí de Valldaura i la seua esposa, Ángela Lund. En 1918 els nebots d'estos, Mateu, Josep i Dídac Zaforteza i Mussoles, residents en Palma, es varen convertir en propietaris fins que, en 1959, la varen vendre als fills i descendents de l'últim apoderat, Lluís Romero i Bernad. En l'any 1999 este edifici va ser adquirit per l'Ajuntament d'Olocau i des de llavors, i en ajuda de la Diputació de Valéncia, s'han realisat diferents fases de rehabilitació.

Descripció

El conjunt consta d'un edifici central, la casa senyorial; el restant són el celler, lagar, almazara i una torre àrap en posteriors restauracions medievals. La torre, cridada Pardines (per l'antiga alquería àrap, de la qual formava part), és la primera construcció que es va alçar en l'emplaçament i que encara seguix en peu. Si prenem com a referència la forma i la disposició dels seus elements es pot deduir que tenia caràcter defensiu i de vigilància. Respecte a la data de la seua construcció, autors com Pavón Maldonado, la daten d'el XIII i pertanyent a una fortalea, sobre la base de l'observació dels restants que la circundan. Segons este autor, sobre la base de documentació de l'época del rei Jaime I d'Aragó esta torre, en l'any 1250 formaria part d'una vila. També es basa l'autor en les tècniques de construcció amprades, el tapial. La torre és de planta prismàtica rectangular, construïda majoritàriament seguint la tècnica romana del opus incertum. La part superior, en canvi, presenta característiques que fan pensar en una data de construcció posterior. Interiorment consistix en una dependència rectangular en el centre de la torre, rodejada per murs d'uns dos metros i mijos d'ample, lo que l'aïlla del restant de la torre, pese a presentar un orifici d'entrada a una atra dependència més menuda. Les dos dependències tenen volta de mig punt. Donat el seu estat de conservació, poca cosa es pot asseverar en seguritat total respecte a les altures que posseïa i la distribució de les mateixes. Cal tindre en conte que l'aspecte actual no té que vore en el que devia presentar en els sigles XIII o XIV i inclús del que va tindre despuix de la reedificación del XVIII. Es poden distinguir restants de lo que va ser almazara per a la producció d'oli, un espai per a chafar el raïm, cellers, i inclús el lloc per a criar cucs de seda pel sistema de fonts.