Efecte de sobrejustificación
El efecte de sobrejustificación ocorre quan un incentive extern esperat (com a diners o premis) disminuïx la motivació intrínseca d'una persona per a realisar una tasca. La sobrejustificación és una explicació per a un fenomen denominat desplaçament motivacional (motivational crowding out). L'efecte general que té entregar una recompensa per una activitat que abans no la tenia implica un canvi cap a la motivació extrínseca i una disminució de la motivació intrínseca preexistente. Una volta que les recompenses deixen d'entregar-se, les persones perden l'interés en l'activitat i la seua motivació intrínseca anterior no retorna; ademés, es deuen oferir constantment recompenses extrínsecas a modo de motivació per a mantindre l'activitat.[1]
Evidència experimental
[editar | editar còdic]L'efecte de sobrejustificación s'ha demostrat àmpliament en diversos entorns. En una de les primeres demostracions d'este efecte (1971), Edward Deci i els seus colegues varen realisar un experiment a on varen expondre a dos grups en un interés similar per resoldre un puzle a dos condicions diferents. El grup de control no va rebre pagament durant els tres dies de l'activitat, mentres que el grup experimental va rebre un pagament solament el dia 2. Els participants tenien un descans en mig de cada sessió i ací podien realisar qualsevol activitat de la seua agrade. Els resultats varen mostrar que el grup experimental va dedicar una cantitat de temps significativament major que el grup de control en la resolució del puzle durant el seu temps de descans durant el dia 2, quan varen rebre el pagament; no obstant, esta dedicació va ser significativament menor que el grup de control el dia 3, quan no varen rebre un pagament. Açò es va interpretar com una evidència de que la recompensa monetària extrínseca va reduir significativament la motivació intrínseca per a realisar la tasca.[2]
Els investigadors de l'Universitat Metodista del Sur varen realisar un experiment en 188 estudiants universitàries a on varen medir l'interés continu de les participants en una tasca cognitiva (un joc de paraules) despuix la seua eixercite inicial baix diferents incentius. Les participants es varen dividir en dos grups. Als membres del primer se'ls va informar que rebrien un pagament d'acort al seu rendiment: les jugadores sobre el promig rebrien més diners, mentres que les jugadores baix el promig rebrien menys. Als membres del segon grup se'ls va informar que solament se'ls pagaria per completar-ho. El seu pagament depenia de la cantitat de repeticions o la cantitat d'hores dedicades. Posteriorment, es va informar a la mitat dels subjectes de cada grup que elles havien tingut un rendiment superior i a l'atra mitat que elles havien tingut un rendiment inferior, sense importar l'eixercite real de cada subjecte. Els membres del primer grup varen demostrar en general un major interés en el joc i varen continuar l'activitat per una major duració que els membres del segon grup. Les "superiors" varen continuar jugant per més temps que les "inferiors" en el primer grup; no obstant, les "inferiors" varen continuar jugant més que les "superiors" en el segon grup. Este estudi va mostrar que quan les recompenses no reflectixen el rendiment, les recompenses majors produïxen una menor motivació intrínseca. No obstant, quan les recompenses reflectixen el rendiment, les recompenses majors produïxen una major motivació intrínseca.[3]
Richard Titmuss va sugerir que pagar per les donacions de sanc podria reduir la cantitat de donants. Per a provar açò, es va realisar un experiment de camp en tres enfocaments. En el primer enfocament, els donants no varen rebre compensació. En el segon, els donants varen rebre un chicotet pagament. En el tercer, els donants podien optar entre rebre un pagament o entregar una contribució de valor equivalent a la caritat. Els tres enfocaments no varen incidir en la cantitat de donants hòmens; no obstant, el segon enfocament va disminuir pràcticament a la mitat la cantitat de donants dònes. No obstant, la possibilitat de realisar una contribució a la caritat va eliminar per complet este efecte.[4]
Teories
[editar | editar còdic]Segons la teoria de la autopercepción, una persona infiere causes sobre el seu propi comportament basant-se en imposicions externes. La presència d'una imposició forta (com una recompensa) podria fer pensar a la persona que està realisant dit comportament sol per la recompensa, lo que canvia la seua motivació d'intrínseca a extrínseca.[5]
Alguns estudis de laboratori en la década de 1970 indiquen que els individus que rebien recompenses extrínsecas mostraven una motivació intrínseca reduïda. Deci i els seus colegues (per eixemple, Deci i Ryan, 1985) varen postular la teoria de l'evaluació cognitiva (CET) per a explicar dits resultats. Com una subteoría de la teoria de l'autodeterminació, la CET explica que tant el control com la competència sustenten la motivació intrínseca i que la forma en que les recompenses extrínsecas influïxen en la motivació depén de l'interpretació de l'individu. La motivació intrínseca aumenta si l'individu interpreta que les recompenses es relacionen en informació positiva sobre les seues pròpies competències i autocontrol dels resultats; al contrari, si interpreten que els resultats indiquen un control extern, açò disminuïx els sentiments d'autocontrol i competència, lo que a la seua volta disminuïx la motivació intrínseca. La teoria de l'evaluació cognitiva també establix el context social com una atra conseqüència de la motivació intrínseca. Les indicacions socials (social cues) poden eixercir efectes tant positius com a negatius en la motivació intrínseca, depenent dels mensages que el context transmet sobre l'autonomia i competència de la persona. Les recompenses verbals, com la retroalimentación positiva i els elogis, es poden experimentar com a formes de control i, per això, disminuir la motivació intrínseca; no obstant, quan les recompenses verbals són informatives, i no s'experimenten com a formes de control, poden eixercir efectes positius.[6]
La teoria de l'autodeterminació és una teoria general de la motivació en entorns laborals que manté els pronòstics de la teoria de l'evaluació cognitiva, pero reconeix les llimitacions; per eixemple, la teoria de l'evaluació cognitiva no conseguix reconéixer aquelles condicions organizacionales a on els pronòstics no apliquen o són menys rellevants en entorns del món real. La teoria diferencia varis tipos d'estats motivacionals, distinguix les condicions organizacionales a on les recompenses extrínsecas són més efectives que les intrínseques, examina les diferències individuals en l'orientació cap a una motivació intrínseca contra una extrínseca i discutix el comportament directiu que pot millorar la motivació intrínseca. Les troballes de l'estudi de Deci et al. (1989) recolzen la teoria de l'autodeterminació com una aproximació a la motivació laboral, ya que mostren cóm els directors poden influir en les actituts laborals dels seus empleats. L'estudi va determinar que el respal a l'autonomia per part dels directius (que incloïa donar opcions, entregar informació rellevant de manera no jeràrquica, reconéixer l'opinió dels subordinats i cultivar l'iniciativa) generava actituts laborals més positives, com un major nivell de satisfacció laboral i una major confiança en l'administració de l'empresa.[7]
Vore també
[editar | editar còdic]- Teoria d'atribució
- Problema de la vés-la
- Teoria de l'evaluació cognitiva
- Teoria del desplaçament motivacional
- Reforçament
- Teoria de l'autodeterminació
- Autopercepción
- Psicologia social
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Carlson, R.Neil; Heth, C. Donald, {{{nom2}}} (2007). Psychology the Science of Behaviour, Pearson Education:New Jersey.
- ↑ (1973).Journal of Personality and Social Psychology.28(1)
- 129–137.doi:10.1037/h0035519.
- ↑ (1980).Journal of Personality and Social Psychology.39(3)
- 368–376.doi:10.1037/0022-3514.39.3.368.
- ↑ (2008).Journal of the European Economic Association.6(4)
- 845–863.doi:10.1162/JEEA.2008.6.4.845.
- ↑ Aronson, E.; Akert, {{{nom2}}}; Wilson, {{{nom3}}} (2006). Social psychology, 6th edició, Upper Saddle River, NJ: Pearson Prentice Hall.
- ↑ (1999).Psychological Bulletin.125(6)
- 627–668.doi:10.1037/0033-2909.125.6.627.
- ↑ (2005).Journal of Organizational Behavior.26(4)
- 331–362.doi:10.1002/job.322.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Efecto de sobrejustificación» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.