Edifici Tornquist
El Edifici Tornquist és un gran edifici bancari i d'oficines que es troba en el carrer Bartolomé Mitre, entre Florida i Sant Martín, en la city financera del barri de Sant Nicolás, en la ciutat de Buenos Aires, Argentina.
Història
Va ser proyectat en 1926 per l'arquitecte Alejandro Bustillo, considerat un dels més trascendentes de l'Argentina per la seua obra, que es va acostar a crear un estil arquitectònic nacional. La constructora alemana GEOPE va dur alvance les obres, i l'edifici va ser terminat cap a 1928.
El seu comitente varen ser els hereus d'Ernesto Tornquist, un exitós banquer i empresari de nivell internacional, propenc als governs argentins des de la crisis econòmica de 1890, quan va actuar com a garant per a l'obtenció de crèdits en Europa.[1] Tornquist havia fundat Ernesto Tornquist i Cía. en 1874, i en 1907 esta es va transformar en societat anònima, actuant com a entitat bancària i importadora i exportadora. També va mamprendre la construcció del Plaça Hotel de la Plaça Sant Martín, inaugurat en 1909.
En 1936, el Tornquist es va fusionar en el Banc Espanyol del Riu de la Plata. El 28 de març de 2000, el Banc Central de la República Argentina va aprovar la fusió entre el Banc Tornquist i el Banc Ric,[2] actualment Banc Santander Ric, actual propietari de l'edifici, que va ser propost vàries voltes en venda, sense aplegar a passar a noves mans fins al dia d'hui.[3]
En juny de 2002, per decret presidencial 2055/2002, va ser declarat Monument Històric Nacional, junt en els edificis del Banc de Boston i del Banc Nació.[4]
En octubre de 2013, en el marc del Pla Microcentro i en coincidència en el 30 Aniversari de Casa FOA -que es va organisar en este edifici- el Govern de la Ciutat va inaugurar l'allumenament arquitectònic de la frontera.
Entre el 27 de març i el 6 d'abril de 2014, l'edifici va ser sèu de la mostra "Espais Revelats, Changing Plaus", organisada per Siemens Stiftung i el Govern de la Ciutat, en les instalacions "Pixelated Revolution" del libanés Rabih Mroué, i "Laughing Hole" de coreógrafa europea María La Ribot, entre atres artistes.
Descripció
L'Edifici Tornquist conta en 2 subsol, una planta baixa, entrepiso i 9 pisos alts (un en la mansarda). Va ser considerat un dels més amplis i alvançats en el seu equipament en el seu moment, ya que la distribució dels espais interns és singular: en el 2.º subsol es trobava el Tesor del banc, conectat en una escala directa a la planta baixa (hall principal del Banc Tornquist), ya que en el ORD subsol estava el restaurant Trócadero, en accés particular des del carrer.
L'edifici estava plantejat en el particular estil historicista neoclàssic que va caracterisar l'obra d'Alejandro Bustillo, sabent combinar elements europeus en els colonials espanyols que havien abundat en l'argentina abans de l'arribada de la generació del 80. L'accés al hall principal del Banc Tornquist es trobava en el n.º 531, a on el front de l'edifici es retirava de la llínea municipal de fronteres, deixant un espai per a contemplar els pisos superiors, en una artèria d'a penes 10 metros d'ample, com lo és el carrer Bartolomé Mitre. L'accés als pisos superiors, destinats a oficines, estava en el n.º 527, i l'accés a l'àmplia cochera per a 45 vehículs i al Trócadero, en el n.º 559, abdós en els cossos laterals que descollen sobre l'entrada al banc. En 1979 va ser terminat l'Edifici Sant Martín 128, que va utilisar el subsol de l'Edifici Tornquist per a conectar-ho en l'eixida del seu estacionament subterràneu, per les reduïdes dimensions del lot en que es va construir.

L'entrada principal al Banc Tornquist, per Bartolomé Mitre 531, donava passant un vestíbul al hall principal, en 3 pisos d'altura i un gran sostre vidriat a on es trobava la sala d'operacions. Està ornamentat en numerosos relleus de l'artiste Troiano Troiani i posseïx pilastres d'orde corinti. L'edifici conta en dos patis, al voltant dels quals es nuclearon les oficines, al fondo de la planta. Les oficines jeràrquiques de l'institució estaven en el ORD pis, i tenien dos ascensors especials que partien de la cochera. Tant el saló de Directori com els despachos més importants varen ser revestits en boisserie elaborada en França, i en ceràmics importats de Suècia.
Els 9 pisos superiors varen estar destinats a oficines de renda (lloguer), i en un accés especial per Bartolomé Mitre 527, que du a un vestíbul en 5 ascensors d'alta velocitat, nous en el seu moment.
En l'11.º pis es va instalar el City Club, en un gran menjador principal de doble altura, i diversos menjadors particulars reservats per a ocasions especials de major privacitat. Per últim, en el terrat hi havia un terrat, en un accés d'estil neocolonial i un chicotet pati.
L'Edifici Tornquist va tindre en el seu moment alguns dels majors alvanços sobre infraestructura i servicis, contant en innovacions tals com a sistema d'aire acondicionat central, sistema d'extracció de pols, sistema de tubos neumàtics i recolecció de corre, i els ascensors d'alta velocitat.
Referències
- ↑ Edifici Banc Ernesto Tornquist Catàlec Accedir.
- ↑ [s/a](2 d'abril de 2000).«En la Bossa de Comerç».Diari La Nació.Consultat el 10 de giner de 2010.
- ↑ El Banc Riu torna a traure a la venda l'ex sede del Tornquist Zonabancos. com, 23/10/2006.
- ↑ Reinoso, Susana(21 de juny de 2002).«Declaren monuments històrics a tres bancs».Diari La Nació.Consultat el 10 de giner de 2010.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Edificio Tornquist» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.