Ecolocalisació

L'ecolocalisació (del prefixe eco-, del llatí tire, i este del grec ἠχώ, ēchṓ, 'eco', i el llatí locatĭō, ‘posició’) és la capacitat d'alguns animals de conéixer el seu entorn per mig de l'emissió de sons i l'interpretació de l'eco que els objectes al seu entorn produïxen per ells. «Ecolocalisació» és un terme creat en 1938 per Donald Griffin, que va anar el primer en demostrar de modo concloent la seua existència en els rat penat.

Varis mamífers posseïxen esta capacitat: els rat penat (orde Chiroptera —encara que no totes les espècies de l'orde l'usen—), els delfins (família Delphinidae) i el cachalote (Physeter macrocephalus). Les aus que utilisen este sistema per a navegar en coves sense visibilitat són el guácharo (Steatornis caripensis) i els falcies i salanganas (família Apodidae), en especial la salangana papú (Aerodramus papuensis), de la tribu Collocaliini. El sonar de barcos i submarins està basat en este principi. Recentment, han eixit estudis que parlen sobre la capacitat de ecolocalisació en els humans, pero dits estudis carixen de fonament científic.

Història de la ecolocalisació

L'investigació sobre el sonar dels animals és atribuït al científic italià Lazzaro Spallanzani en l'any 1793. Spallanzani va propondre que els rat penat podien «vore en els oïts». Per a aplegar a esta conclusió va tancar a una lechuza i un rat penat en una habitació en la que va colocar una série de fils creuats d'un costat a un atre dels que penjaven campanillas; les quals sonarien en cas que els animals chocaren contra elles. En la llum abdós animals varen ser capaços de volar, pero quan es va fer l'obscuritat total en l'habitació va observar que la lechuza es desorientava i chocava contra les campanillas mentres que el rat penat mantenia intacta la seua capacitat de volar. Per això, es va donar conte de que el rat penat tenia una capacitat adicional la qual no depenia de llum.

En la finalitat de trobar dita capacitat Spallanzani va procedir a cremar els ulls dels rat penat per a deixar-los cegos per complet i els va lliberar dins de l'habitació. En açò va comprovar que els rat penat tenien la mateixa facilitat per a volar i per a caçar insectes que aquells que tenien encara el sentit de la vista. Va comunicar els seus resultats al zoólogo suís Charles Jurine, qui cinc anys més vesprada es va donar conte de que era impossible que els rat penat esquivaren els objectes si se'ls tapaven els oïts. A pesar d'açò, els coneiximents no varen ser els suficients per a formular una teoria sobre la ecolocalisació, per lo que varen ser rebujades les seues opinions per la comunitat científica, que va seguir atenint-se a l'explicació que donava el naturaliste francés Georges Cuvier: els rat penat usaven el sentit del tacte, palpant els objectes del seu entorn en les ales.

En 1912, l'ingenier britànic-nortamericà Hiram Maxim va escriure en la revista Scientific American: «els rat penat detecten els obstàculs escoltant les reflexions de sons de baixa freqüència produïts per les seues ales (a aproximadament 15 Hz), i els barcos podrien evitar colisions en icebergs o atres barcos instalant un aparat que emetera sons de gran potència i un receptor que escoltara els ecos del regrés». Açò ho va dir despuix de l'afonament del Titanic, pero encara que Maxim estava equivocat, la seua idea es va fer realitat en el desenroll del sonar pel físic francés Paul Langevin.

En l'any 1938, Robert Galambos i Donald Griffin varen usar un detector d'ultrasons desenrollat per William Pierce per a demostrar que els rat penat ecolocalizaban emetent ultrasò i rebent ecos. Temps més vesprada, Griffin es va donar conte de que els rat penat podien volar en total obscuritat sense chocar i va falcar el terme ecolocalisació per a descriure dit fenomen en 1944. Pronte es va descobrir que atres animals com les ballenes i delfins també estaven dotats d'esta capacitat per a ecolocalizar.

Principi per a la ecolocalisació

La ecolocalisació s'assembla al funcionament d'un sonar actiu; l'animal emet un sò que rebota en trobar un obstàcul i analisa l'eco rebut. D'esta manera, conseguix saber la distància fins a l'objecte o objectes, medint el temps de retart entre la senyal que ha emés i la que ha rebut.

No obstant, el sonar es basa en un estret fes per a localisar el seu objectiu, i la ecolocalisació animal es basa en múltiples receptors. Dits animals tenen dos oïts colocats a certa distància un de l'atre, el sò rebotat aplega en diferències d'intensitat, temps i freqüència a cada u dels oïts depenent de la posició espacial de l'objecte que ho ha generat. Eixa diferència entre abdós oïts permet a l'animal recrear la posició espacial de l'objecte, inclús la seua distància, tamany i característiques.

Bibliografia

• Reynolds JE III & Rommel SA (1999), Biology of Marine Mammals, Smithsonian Institution Press, ISBN 1-56098-375-2.
• Au, Whitlow W. L. (1993). The Sonar of Dolphins. Nova York: Springer-Verlag.
• Pack, Adam A. & Herman, Louis M. (1995). Sensory integration in the bottlenosed dolphin: Immediate recognition of complex shapes across the senses of echolocation and vision, J. Acoustical Society of America, 98(2), 722-733.
• Schuller & Moss. 2004. «Introduction: Vocal control and acoustically guided behavior in bats». En Thomas et al. Echolocation in bats and dolphins. The University of Chicago press. Pag: 3-16.