Degredado
Un degredado és el terme tradicional portugués per al exili d'un convicte, especialment entre els sigles XV i XVIII.
El terme degredado (etimológicamente, «decretat», del llatí decretum) és un terme jurídic tradicional portugués utilisat per a referir-se a qualsevol persona que estiguera subjecta a restriccions llegals de moviment, parla o treball. L'exili és solament una de les vàries formes d'impediment llegal. Pero en el desenroll del sistema de desterro penal portugués, el terme degredado es va convertir en sinònim d'exiliats convictes, i el propi exili es va denominar degredo.[1]
Antecedents
La majoria dels degredados eren delinqüents comuns, encara que molts eren presoners polítics o religiosos —per eixemple, els cristians nous «reincidents»—, que havien segut condenats a ser exiliats del Regne de Portugal. La sentència no sempre era directa, molts havien segut condenats a llargues penes de presó —inclús a mort—, pero varen prendre l'opció de que les seues sentències anaren commutades per un periodo més curt d'exili en l'estranger, al servici de la corona.[2]
Els degredados varen eixercitar un paper important en l'época dels descobriments portuguesos i varen tindre una importància extraordinària en l'establiment de les colónies portugueses en ultramar, en particular en Àfrica i el Brasil.
En el temps, la majoria d'ells serien deixats en una colónia o —especialment en els primers anys— abandonats en una vora desconeguda, a on permaneixerien durant la duració de la seua sentència. A molts se'ls donaven instruccions específiques en nom de la corona, i si les complien be, podien guanyar la conmutación o el perdó. Les instruccions comunes incloïen ajudar a establir llocs i almagasens, servir com a treballadors en una nova colónia, o guarnir un fort en ciernes. Els degradats abandonats en costes desconegudes —coneguts com lançados, lliteralment «els llançats»— a sovint rebien instruccions per a realisar treballs d'exploració en l'interior, buscant ciutats de les que es rumoreaba, establint contacte en pobles desconeguts. Alguns degredados varen alcançar certa fama com a exploradors de l'interior, fent el seu nom casi tan famós per a la posteritat com el dels propis grans capitans descobridors —per eixemple, António Fernandes—.[3]
Encara que molts es varen eixercitar lo suficientment ben com per a que les seues sentències anaren reduïdes o perdonades com recompensa, provablement uns atres tants simplement varen ignorar els térmens del seu exili. Alguns varen abandonar el barco pel camí, normalment en un port relativament segur, en lloc de permetre que els deixaren en alguna costa distant i perillosa. Uns atres es varen colar en barcos que retornaven a Portugal —o a algun atre país europeu— en la seua primera oportunitat. Alguns es varen marchar i varen formar colónies de «proscrits», llunt de l'ull supervisor dels funcionaris de la corona. Uns atres «es varen tornar natius», construint una nova vida pròpia entre els habitants locals, borrant el seu passat per complet —per eixemple, el Cosme Fernandes cridat també el «Bachiller de Cananeia»—
Història
En els primers anys dels descobriments portuguesos i de la construcció de l'imperi en els sigles XV i XVI, els barcos de partida solien dur un chicotet número de degredados, per a ajudar en les tasques considerades massa perilloses o onerosas per a la tripulació ordinària; per eixemple, en aplegar a una costa desconeguda, un o dos ells solien desembarcar primer per a comprovar si els habitants natius eren hostils. Una volta establit el contacte inicial, als degredados se'ls assignava a sovint la tasca de passar les nits en la ciutat o llogaret natiu —mentres el restant de la tripulació dormia a bordo dels barcos—, per a fomentar la confiança i reunir informació. Si les relacions es tornaven hostils, eren ells els que s'encarregaven de la perillosa tasca de dur les condicions de negociació entre els barcos i els governants locals.
En els sigles XVI i XVII, els degredados varen formar una porció substancial dels primers colon del imperi portugués. Els enclavaments marroquins, les illes de l'Atlàntic, la São Vaig prendre i Príncip portuguesa i les colónies africanes més distants, com l'Angola portuguesa, Benguela i la Moçambic portugués, es varen construir i es varen poblar significativament —en la seua majoria— en degredados. Moltes de les colónies brasileres originals també varen ser fundades en colon degradats, per eixemple, Vasc Fernandes Coutinho va dur uns setanta degredados per a fundar Espírito Sant en 1536; el governador real Vaig prendre de Sousa va dur uns 400-600 degredados per a establir Salvador, la capital original del Brasil portugués, en 1549.[4]
Vore també
Referències
Bibliografia
- Coates, T. J. (2001) Convicts and orphans: forced and state-sponsored colonizers in the Portuguese Empire, 1550-1755, Stanford University Press.
- Diffie, B. W., and G. D. Winius (1977) Foundations of the Portuguese empire, 1415–1580, Minneapolis, MN: University of Minnesota Press
- Russell-Wood, A. J. R. (1998) The Portuguese Empire 1415–1808: A world on the move. Baltimore, MD: Johns Hopkins University Press.
- Subrahmanyam, S. (1997) The Career and Legend of Vasc dona Gama. Cambridge, UK: Cambridge University Press.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Degredado» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.