Anar al contingut

Dònes en el cine africà

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Les dònes estan involucrades en la indústria cinematogràfica africana en una varietat de rols, encara que han estat subrepresentadas en llocs creatius.

Antecedents

[editar | editar còdic]

Durant l'era colonial, Àfrica va estar representada exclusivament per cineaste occidentals, lo que va resultar en representacions d'Àfrica i els africans com "exòtics", "treballadors sumisos" o com "salvages o caníbals".[1] Els moviments independentistes africans que varen sorgir a partir de les décades de 1950 i 1960 varen donar com resultat un cine que pretenia utilisar la cambra com a ferramenta per a contrarrestar estes representacions colonials. Les dònes varen participar activament en l'indústria cinematogràfica africana abans i durant este temps, no obstant, els seus rols es varen llimitar predominantment a llocs de respal, com l'actuació. L'aparició de dònes en atres rols en l'indústria cinematogràfica durant este periodo va coincidir en una assamblea colectiva de professionals del cine que desijaven promoure el cine africà.[2] Estos professionals del cine, varis dels quals eren dònes, varen començar a establir organisacions i festivals orientats al cultiu i reconeiximent del cine africà, com el Festival Panafricano de Cine i Televisió de Uagadugú (FESPACO) i la Federació Panafricana de Cineaste (FEPACI), abdós creats en 1969/70.[2][3] El Festival Mundial d'Arts Negres, un festival cultural i artístic d'un més de duració, també va sorgir durant este periodo i va destacar la lliteratura, les belles arts, la música, el cine, el teatre, la moda, l'arquitectura, el disseny i la dansa de creadors de la diàspora africana, particularment de cineaste en els Estats Units.[2][4]

Durant la década de 1970 va haver un cridat global a l'acció en vàries esferes de la vida de les dònes en l'evolució del moviment universal pels drets de les dònes, el desenroll del feminisme de segona ona, el sorgiment del grup d'investigació feminista bilingüe en sèu en Senegal, l'Associació de Dònes Africanes per a l'Investigació i el Desenroll (AAWORD), i la declaració de la Década de la Dòna de les Nacions Unides de 1976 a 1985, tot lo que va influir dràsticament en el desenroll i anàlisis dels estudis acadèmics de les dònes, la teoria cinematogràfica feminista i la representació visual de les dònes a nivell mundial. Els acadèmics han acreditat que estos moviments han generat una comprensió de la germandat universal, lo que va donar lloc a una onada de conferències i mijos que varen reflectir la diversitat d'experiències de les dònes a nivell internacional.[2]

Directores

[editar | editar còdic]

Els africans tenien llimitacions en els rols que podien assumir en el cine fins a les décades de 1950 i 60, quan els indígenes africans varen començar a lliberar-se del domini colonial; no obstant, poques dònes varen tindre accés al procés creatiu més allà de l'actuació. La directora Safi Faye és acreditada com la primera dòna africana en dirigir una película en l'estrena de la seua película Kaddu Beykat de 1975, que l'expert en cine N. Frank Ukadike ha declarat que és indicatiu de lluites més àmplies per part de cineaste negres en la diàspora africana.[5] La cineasta i autora Tsitsi Dangarembga ha citat els prejuïns patriarcals en l'indústria cinematogràfica i la societat africana com a raons per les que les dònes africanes en particular lluiten com a cineaste.[6] L'acadèmica Nancy Schmidt ha senyalat ademés que fins a 1997, solament recentment existien plataformes en llínea, publicacions, filmografies o bibliografia que reconeixien tots els llarcmetrages, documentals, curts i obres en video, televisións mijos digitals que les dònes africanes han dirigit en les últimes décades.[7]

S'han format organisacions sense fins de lucre per a ajudar a abordar estos problemes i promoure a les dònes africanes en el cine i la televisió, com la Fundació Ladima, (Donada Trust) i s'han llançat festivals de cine centrats en la dòna, com el Festival Internacional de Cine Images per a Dònes i (Udada International Women's Film Festival).[6] [8] Eixemples de recursos en llínea sobre dònes africanes en el cine inclouen el Centre d'Estudi i Investigació de Dònes Africanes en el Cine de Beti Ellerson, que es va llançar en 2008 i administra el blog African Women in Cinema.[9][10]


Alguns directors, com Sarah Maldoror, han tingut dificultats per a rebre el reconeiximent com a directors de cine africans, lo que ha provocat l'exclusió de les llistes de cineaste africans, mentres que les seues películes es discutixen en estudis sobre cine africà.[11] Paulin Soumanou Vieyra ha citat la ciutadania com un component important per a l'identificació com a director de cine africà, afirmant que les películes dirigides per no ciutadans sobre Àfrica són "d'inspiració africana", lo que, segons l'acadèmic Alexie Tcheuyap, "descalificaria automàticament a directors com Sarah Maldoror o Raoul Peck, que en massa freqüència, casi intuitivament, es consideren ' africans.'"[11] Alguns estudiosos, com l'historiadora de l'art Beatriz Leal Riesco, han senyalat que Maldoror és "africana sobre la seua motivació i temes".[12]

Història de les dònes en el cine africà

[editar | editar còdic]

Décades de 1960 i 1970

[editar | editar còdic]

Durant l'era colonial, cultures i lleis com el Decret Laval de 1934, que governava les colónies franceses, prohibien als africans fer les seues pròpies películes, lo que s'ha acreditat com un retart en el creiximent del cine com a mig d'expressió, política, cultural i artística africana.[13][14][15] A mida que Àfrica va emergir com una regió mundial poscolonial, els africans varen començar a crear les seues pròpies películes i les dònes varen assumir papers més destacats, encara que encara es llimitaven en gran mida a actuar solament. No obstant, a pesar de l'aparent derrota del colonialisme, varen persistir certes nocions conservadores de la civilisació europea, trobant eco en una forma de tradicionalisme aldeà i autoritarisme patriarcal, en Kenneth W. Harrow afirma que "mentres que les protestes de les décades de 1950 i 1960 es varen dirigir contra els colonialista europeus com a forasters, o contra la pròpia Europa com una força externa, ara es varen dirigir internament contra figures africanes d'autoritat, figures opresivas i dominants – inclosos aquells que varen fugir de la nació i l'economia, aixina com aquells que varen governar llogarets o famílies." Va argumentar que inclús si s'ha eliminat al senyor colonial, mecanismes similars de conquista es repetixen en el cos de la dòna africana en les películes de les décades de 1960 i 1970.[16]


Les películes realisades durant esta época que presentaven o eren creades per directores africanes presentaven temes d'impressió sexual que incloïen la poligàmia, el conflicte entre la romançada moderna i les tradicions de matrimonis concertats, la marginació de les viudes i les dònes fadrines i la mutilació genital femenina. Acadèmics com Sheila Petty han argumentat que no solament deuen interpretar-se com un retrat d'un patriarcat increbantable, sino com a expressions d'una pèrdua general d'identitat, en eixemples extrems de política sexual que funcionen com un "procés en el que els rols culturals poden modificar-se a través d'associacions afectives entre hòmens i dònes"."[17]

En 1975 Safi Faye va estrenar Kaddu Beykat, que és àmpliament considerat com el primer llarcmetrage llançat comercialment dirigit per una dòna africana.[5] Ella havia estrenat prèviament un curtmetrage, "La Passante", uns tres anys abans, en 1972.[18] També se li atribuïx ser la primera directora de cine africana en obtindre reconeiximent internacional, ya que Kaddu Beykat va guanyar varis premis, entre els que es troba el Premi FIPRESCI.[19][20] Atres películes que es varen estrenar durant este periodo inclouen la película de Maldoror de 1972 Sambizanga.

Dònes en el cine de les décades de 1980 i 1990

[editar | editar còdic]

Segons Harrow, les cineaste africanes es varen tornar prolífiques durant les décades de 1980 i 1990, "finalment proporcionant-nos alguna cosa més significatiu que les imàgens de Sembene d'esposes o filles oprimides durant molt temps" i que "Potser la millor manera d'entendre el cine posterior al compromís és com el d'un cine que ha començat a girar en la direcció de les dònes com a precursores del futur d'Àfrica."[16] Les películes centrades en la dòna eren tradicionalment menys esencialistas i menys sobre la doble repressió de la cultura patriarcal africana i les forces colonizadoras occidentals.

Temes

[editar | editar còdic]

Els temes són un element comú en el cine i el cine d'Àfrica a sovint cobrix el colonialisme i les seues seqüeles, entre atres temes i events que han impactat la vida en Àfrica.[21] Les películes que presenten o estan dirigides per dònes africanes poden contindre temes com l'erotisme, el feminisme africà, l'objectivació o el matrimoni concertat i la poligàmia.[22][23] Atres temes poden incloure la resiliencia i l'independència femenina, com en el cas del pentinat Chez Jolie de la cineasta camerunesa Rosine Mbakam.[24] Alguns temes, com l'educació, la salut, l'infància o la lluita per l'igualtat, són vistes com tradicionalment femenines segons Beatriz Leal Riesco, pero estan someses a "la perenne mirada autoritària, la característica cardinal de la qual és l'erecció d'un orde simbòlic hermètic que codifica la distància entre el creador i la realitat representada".[12]

Representació de la dòna en el cine africà

[editar | editar còdic]

La representació de les dònes en el cine africà es considera un tema comú entre les directores, com Safi Faye i Sarah Maldoror. Els historiadors han notat que les dònes han fet la major part de l'investigació del tema. Algunes películes, com Karmen Geï i U-Carmen eKhayelitsha presenten protagonistes femenines, pero han segut criticades per "[representar] un alluntament de la situació de la dòna contemporànea en Àfrica", ya que les películes identifiquen a les dònes en la música i la veu. Riesco ha senyalat que si be estes películes retraten l'idealisació de lo femení, també "oferixen una alternativa vibrant a l'ona anterior de cine, caracterisada en gran mida per l'exaltació de lo rural, de les tradicions i la seua recuperació, i d'un tipo específic de narració, llenta i mesurada, basada en convencions orals en les que s'emfatisava per igual el silenci i el parla"."[12]

Erotisme i sexualitat

[editar | editar còdic]

N. Frank Ukadike ha senyalat que les dònes africanes a sovint són "en el millor dels casos, objectes sexuals envolts en una cultura de masclisme; i, en paraules de Ousmane Sembene," encara se'ls nega el dret d'expressió.[5] Algunes películes, com Ceddo i Sarraounia, han segut acreditades per dissipar les suposicions de que les dònes africanes són "simplement objectes sexuals o clichés exòtics", lo que Ukadike ha acreditat en part a suposicions colonialista i tradicionalistes.[5]


Sobre el tema de l'erotisme i la sexualitat, el director François Pfaff ha argumentat que les películes africanes són menys explotadoras, perque anticipen que els espectadors són religiosos, mentres que Isabelle Boni-Claverie en Pour la Nuit tracta la sexualitat com a emblemàtica de la llibertat i l'elecció. La película Puk Nini ha segut citada per Jyoti Mystri i Antje Schuhmann com una película que reflexiona sobre els múltiples rols que s'espera que eixerciten les dònes tant a nivell professional com a domèstic. Segons els autors, va motivar moltes discussions que aborden cóm operen les relacions de gènero o cóm la "tradició" podria ser un factor constructiu en les relacions. Afirmen que en esta película una esposa busca l'ajuda de l'amant treballadora sexual del seu espós per a deprendre diversos métodos de seducció i que reflexiona sobre els rols duals d'ama de casa i treballadora professional que s'espera que adopten algunes dònes, mentres que els hòmens generalment no tenen esta mateixa expectativa social.[23]

Feminisme

[editar | editar còdic]

Els temes del feminisme estan presents en películes com a Faç of Women, que Ukadike afirma que "[qüestiona] el patrimoni cultural d'Àfrica i les estratègies de subordinació patriarcal de les dònes".[5] Les películes feministes es varen fer populars en les películes de Kènia durant la década de 1990 i varen continuar sent populars a partir de 2017, lo que va resultar en molts temes feministes repetits, com un personage femení que escapa d'un matrimoni precoç fugint en películes com Price of a Daughter i Saikati, aixina com la seqüela de Saikati.[25] Kenneth W. Harrow va escriure que el feminisme africà inclou algunes diferències en el feminisme occidental, en el sentit de que "Un anularia el club; l'atre s'uniria" ya que el feminisme africà és "més una preocupació per l'igualtat de gènero i la justícia social o econòmica", mentres que el feminisme europeu o occidental se centra en qüestions com "predomina l'estatus del subjecte, l'identitat de gènero, el llenguage de gènero, el patriarcat i, sobretot, l'oposició".[26] A la seua volta, també qüestiona si el feminisme europeu estaria en desacort en les cineaste feministes africanes i les veu com "sostenint inadvertidamente un orde patriarcal i subvirtiendo aixina els seus propis objectius".[26]

Explotació i emancipació

[editar | editar còdic]

En la década de 1960, el feminisme africà va sorgir del moviment del Tercer Cine, que considerava el cine com un mig d'activisme social i polític. Les películes de Sembene, Safi Faye, Sarah Maldoror i unes atres varen utilisar narrativa llineals per a transmetre clarament l'explotació sistemàtica de certs grups de dònes. Amprant el cine per a promoure l'emancipació, estes películes varen formar part d'un esforç més general dels cineaste d'este periodo per a afirmar l'independència i recuperar les identitats nacionals del domini colonial. Esta estreta associació en la lluita per l'independència va significar una certa marginació de la causa de les dònes i els desafius específics de la seua lluita.

Salut de la dòna

[editar | editar còdic]

La salut femenina ha segut un tema en películes com Moolaade d'Ousmane Sembene, que se centra en el tema de la mutilació genital femenina, i que s'ha explicat com un ritual de majoria d'edat en algunes parts d'Àfrica. Feministes i practicants han debatut sobre cóm es veu la pràctica, i les feministes afirmen que és un tipo violent d'opressió de la dòna, mentres que els defensors la veuen com una percepció cultural de purificació, i els crítics han discutit si Sembene subvierte o defén el status quo. El terme "pornotrópico", que descriu cóm els mits que rodegen l'image de les dònes negres s'imponen en els seus cossos a través de modos visuals de representació, com el cine, que recolzen efectivament la "Otredad" de la dòna negra, ha segut mencionat en la discussió de Moolaade.[27]

Desafius

[editar | editar còdic]

Els desafius comuns que enfronten les dònes africanes en el cine inclouen l'acossament sexual i el sexisme, aixina com l'equilibri entre el treball i la vida.[28] Lucy Gebre-Egziabher ha descrit a les cineaste africanes com "guerreres; enfronten molts obstàculs. [...] Recorde haver vist una foto d'un cineaste kenià [...], tenia al seu bebé darrere d'ella boca dalt mentres dirigia. Eixa va ser una image molt poderosa, s'ha quedat en mi. Per a mi, eixa és una cineasta africana.[29] Uns atres, com la directora keniana Wanjiru Kinyanjui, han citat problemes en la cooperació, comentant una volta en una entrevista que el seu problema bàsic en estudiar cine en la Deutsche Film und Fernsehakademie de Berlín era "conseguir que els europeus cooperen en' una dòna negra ignorant.'"[30]

Atres problemes que enfronten les directores africanes en les condicions globals de la cinematografia involucren la divisió entre les expectatives locals i globals de la vida i els valors africans. La documentalista de Benín, Giovannia Atodjinou-Zinsou va afirmar que hi ha problemes en la consciència dels problemes que afecten a les dònes africanes, ya que "l'expressió de les dònes no s'ha pres com deuria" i que hi ha molt silenci entorn als problemes i que no es llimita solament a l'abús sexual.[28]

Acossament i abús sexual

[editar | editar còdic]

Vàries directores han denunciat haver sofrit acossament i abús sexual. Segons un informe de Deutsche Welle, el grup surafricà 'Germanes que Treballen en Cine i Televisió' " va descobrir que poc menys de dos terços de les dònes surafricanes enquestades havien segut coaccionadas o tocades sense consentiment en el treball."[28]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Cinema Studies: The Key Concepts (Third Edition). Routledge.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Gaze Regimes. Wits University Press.
  3. ↑ «Project MUSE -- Verification required!». muse.jhu.edu. Consultat el 2026-03-23.
  4. ↑ «Little Known Black History Fact: World Festival Of Black Arts» (en en-us). Black America Web. Consultat el 2026-03-23.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Frontiers: A Journal of Women Studies..doi:10.2307/3346615.
  6. ↑ 6,0 6,1 «Double bind: Women film makers in Africa llaure edited too soon» (en en). Daily Maverick. Consultat el 2026-03-23.
  7. ↑ Matatu..doi:10.1163/18757421-90000264.
  8. ↑ «Female Filmmakers in Africa Take Control of Their Careers» (en en-us). Variety. Consultat el 2026-03-23.
  9. ↑ «MISSION STATEMENT | LETTRE DE MISSION» (en en). www.africanwomenincinema.org. Archivat des d'el original, el 2020-09-15. Consultat el 2026-03-23.
  10. ↑ Williams, James S. (2019-03-21). Ethics and Aesthetics in Contemporary African Cinema: The Politics of Beauty (en en), Bloomsbury Publishing. ISBN 978-1-350-10506-5.
  11. ↑ 11,0 11,1 Critical Interventions.5(1)
    10–26.ISSN 1930-1944.doi:10.1080/19301944.2011.10781397.Consultat el 2026-03-23.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 «The woman in Contemporary African Cinema: Protagonism and Representation | BUALA». www.buala.org. Consultat el 2026-03-23.
  13. ↑ «Using African Cinema to Shift Cultural Perceptions – Utne» (en en-us). www.utne.com. Consultat el 2026-03-23.
  14. ↑ Black Camera.doi:10.2979/blackcamera.3.2.205.
  15. ↑ Bloomington, Indiana: Indiana University Press.
  16. ↑ 16,0 16,1 Harrow, Kenneth W. (1999). African Cinema: Postcolonial and Feminist Readings (en en), Africa World Press. ISBN 978-0-86543-697-8.
  17. ↑ Journal of African Cinemas.doi:10.1386/jac.4.2.145_1.
  18. ↑ «[1]». Consultat el 2026-03-24 (en en).
  19. ↑ Armes, Roy (2006). African Filmmaking: North and South of the Sahara (en en), Indiana University Press. ISBN 978-0-253-34853-1.
  20. ↑ Focus on African Cinema(ed) Francoise Pfaff, (Bloomington: Indiana University.
  21. ↑ «Approaches to African Cinema Study – Senses of Cinema» (en en-us). Consultat el 2026-03-24.
  22. ↑ University of Califòrnia Press.
  23. ↑ 23,0 23,1 Gaze Regimes. Wits University Press.
  24. ↑ «[2]». Consultat el 2026-03-24 (en en).
  25. ↑ Cogent Arts & Humanities.4(1)
    1334375.ISSN 2331-1983.doi:10.1080/23311983.2017.1334375.Consultat el 2026-03-24.
  26. ↑ 26,0 26,1 Harrow, Kenneth W. (1997). With Open Eyes: Women and African Cinema (en en), Rodopi. ISBN 978-90-420-0154-1.
  27. ↑ Journal of African Cinemas.doi:10.1386/jac.9.2-3.243_1.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 «African women filmmakers break down barriers» (en en). dw.com. Consultat el 2026-03-24.
  29. ↑ Sisters of the Screen. Women of Africa on Film, Video and Television, 109–24. Trenton, NJ; Asmara, Eritrea: Africa World Press, Inc..
  30. ↑ Sisters of the Screen. Women of Africa on Film, Video and Television, 146–57. Trenton, NJ; Asmara, Eritrea: Africa World Press, Inc..
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Dònes_en_el_cine_africà&oldid=897525»