Anar al contingut

Critica Botanica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Critica Botanica

Critica Botanica ("Crítica de la botànica", Leiden, juliol de 1737) va ser escrit pel botànic, mege, zoólogo i naturaliste suec Carlos Linneo (1707-1778). El llibre va ser publicat en Alemània quan Linneo tenia vintinou anys en un pròlec del botànic Johannes Browallius (1707-1755), bisbe de Abo. La primera i única edició va ser publicada en juliol de 1737 baix el títul complet de Critica botànica in qua nòmina plantarum genèrica, specifica & variantia examini subjiciuntur, selectoria confirmantur, indigna rejiciuntur; simulque doctrina circa denominationem plantarum traditur. Seu Fundamentorum botanicorum pars IV Accedit Johannis Browallii De necessitate historiae naturalis discursus.[1]

Els principis de Linneo de la nomenclatura botànica varen ser exposts per primera volta en Fonamenta Botanica ("Fonaments de la botànica") de 1736 els capítuls VII a X que contenia els aforisme (principis) 210-324 que descriuen les normes per a l'acceptació i la formació de noms. Estos despuix es varen elaborar, en numerosos eixemples, en la seua Crítica Botanica de 1737. L'aplicació pràctica d'estes regles pronte es va vore en publicacions posteriors, com Flora Lapponica ("flora de Laponia", 1737), Hortus Cliffortianus ("En honor del jardí de Clifford", 1738), i Flora Suecica ("flora de Suècia", 1746). Junt al Fonamenta i Critica resum els pensaments de Linnaeus sobre la nomenclatura i classificació de les plantes que posteriorment varen ser revisats i detallats en el seu Philosophia Botanica de 1751.

En la Critica Linneo va presentar una série de regles que li varen guiar en les seues pròpies publicacions, establit normes de procediment per als seus seguidors, i ho va dur a descartar a gran escala els noms usats pels seus predecessors. Molts dels seus cànons en el temps s'han passat per alt, pero va assegurar que la nomenclatura botànica moderna, a lo manco, es va iniciar en una série de noms ben formats, eufónicos i convenients.[2]

Nomenclatura binominal

AP

Per a entendre els objectius de la Crítica, primer és necessari apreciar l'estat de Nomenclatura Botànica en el moment de Linnaeus. De conformitat en lo dispost en l'actual Còdic Internacional de Nomenclatura Botànica, el punt de partida per als noms científics de les plantes data efectivament de nou a la llista de les espècies enumerades en el llibre de Linneo Species Plantarum, ed. 1, publicat 1 de maig de 1753.[3] Species Plantarum va ser, per als científics europeus, un compendio mundial de la Flora en el seu dia, i per la 10.ª edició havia aplegat a més de 3.000 espècies.[3] noms de plantes Linneo havia deprés frases descriptivas com a curts (polinomis) coneguts com nomina specifica. Cada volta que una nova espècie era descrita els noms del reconegut tenia que ser ajustat, aixina com les llistes de noms, especialment aquelles que inclouen sinònims (noms alternatius per a la mateixa planta) lo que es va fer molt difícil de manejar. La solució de Linneo va ser associar en el nom genèric d'una sola paraula adicional, lo que ell va cridar nomen triviale, per a designar una espècie. Linneo va fer recalcament en que es tractava simplement d'una qüestió de conveniència, no va ser per a reemplaçar el diagnòstic del nomen specificum. Pero en el temps el nomen triviale es va convertir en el nom "real" i el nomen specificum es va convertir en el "diagnòstic" del llatí, d'acort en les normes del Còdic Internacional de Nomenclatura Botànica, que acompanya la descripció de totes les espècies de plantes noves: era eixa part de la descripció de la planta per a distinguir eixa espècie en particular de tots els demés.[3] Linneo no va inventar el sistema binominal, pero ell era la persona que va proporcionar el marc teòric que va conduir a la seua acceptació universal.[4]

La segona paraula del binomi, els nomen triviale com Linneo els va cridar, ara es coneix com el epítet específic i les dos paraules, el nom genèric i el epítet específic junts formen el nom de l'espècie.[5]

Contexts històrics de les publicacions Linneanas

AP

Carl Linnaeus (1707–1778) qui va establir el sistema binomial de nomenclatura botànica

Systema Naturæ va ser el primer intent de Linnaeus per a organisar la naturalea.[6] La primera edició va ser publicada en 1735 i en ella expon les seues idees per a la classificació jeràrquica del món natural (el "sistema de la naturalea") per mig de la seua divisió en el regne animal (Regnum animale),, el regne de les plantes (Regnum vegetabile) i el "regne mineral" (Regnum lapideum) cada u dels quals es dividix en classes, órdens, gèneros i espècies, en caràcters genèrics, específiques diferències, sinònims, i llocs d'ocurrència. La dècima edició d'este llibre en 1758 ha segut adoptat com el punt de partida de la nomenclatura zoológica.[7] La primera edició de 1735 tenia només onze pàgines d'extensió, pero va ser ampliat en noves edicions fins que en la final, tretzena edició de 1767 havia aplegat a més de 3.000 pàgines.[8]


A principis del XVIII, l'expansió colonial i l'exploració varen crear una demanda per a la descripció de mils de nous organismes. Açò posa de relleu les dificultats en la comunicació sobre les plantes, la repetició de descripcions, i l'importància d'una forma acordada de la presentació, publicació i aplicació de noms de plantes. Des d'aproximadament 1730, quan Linneo tenia poc més de vint anys i encara en Uppsala, Suècia, va planejar una llista de tots els gèneros i espècies de plantes conegudes per la ciència occidental en el seu dia.[9] Abans d'açò deuria conseguir lo que necessitava per a establir els principis de classificació i nomenclatura en la que estes obres devien basar-se.[10]

“Mai podrem aspirar a una pau duradora i millors temps fins que els botànics apleguen a un acort entre ells que fixen les lleis d'acort en que juí es puguen pronunciar sobre els noms.[11]”

El periodo holandés

Des de 1735 fins a 1738 va treballar Linneo en els Països Baixos, a on va ser mèdic personal de George Clifford (1685-1760) un ric comerciant-banquer anglo-holandé en la Companyia de les Índies Orientals Neerlandeses, que tenia un jardí impressionant en quatre grans hivernàculs que s'ompli de plantes tropicals i subtropicals recollides en l'estranger. Linneo va ser captivat per estes coleccions i va preparar un catàlec sistemàtic detallat de les plantes en el jardí, que va publicar en 1738 com Hortus Cliffortianus. Va ser durant este periodo excepcionalment productiu de la seua vida quan ell va publicar les obres que anaven a assentar les bases de la nomenclatura biològica. Estos varen ser Fonamenta Botanica (1736) ("Fonaments de la botànica"),[12] Bibliotheca Botanica, 1736), i Critica Botanica (1737)[13] Pronte va posar les seues idees teòriques a la pràctica en la seua Genera Plantarum ("Els gèneros de les plantes", 1737),[14] Flora Lapponica (1737), Classes Plantarum ("classes de plantes", 1738),[15] i Hortus Cliffortianus (1738). Les idees que va explorar en estes obres varen ser revisades fins que, en 1751, en el seu pensament madur es va publicar finalment com Philosophia Botanica[16] ("La ciència de la botànica") llançat simultàneament en Estocolm i Ámsterdam.[17]

Species plantarum

AP

En les bases de la nomenclatura i classificació de plantes ara en el seu lloc Linnaeus es va dedicar llavors a la monumental tasca de descriure totes les plantes conegudes en el seu dia i, en la publicació de Species Plantarum[18] en 1753, les seues ambicions de la década de 1730 varen ser finalment conseguides. Species Plantarum va ser la seua obra més aclamada i un resum de tot el seu coneiximent botànic. Ací estava una flora mundial que va codificar l'us de la terminologia morfològica i va actuar com una bibliografia de tota la lliteratura botànica pre-Linneo d'importància científica. Va presentar el seu nou 'sistema sexual' de classificació de plantes i es va convertir en el punt de partida de la nomenclatura científica botànica de 6.000 de les 10.000 espècies que va estimar que componia la flora mundial. Ací també, per primera volta, l'espècie, en lloc del gènero, es convertix en l'unitat taxonòmica fonamental. Linneo va definir espècie com "... totes les estructures en la naturalea que no deuen la seua forma a les condicions del lloc de creiximent i atres característiques ocasionals." També va ser l'innovació dels ara familiars nomen triviale (pl. nomina trivialia) del nom binari encara que Linneo seguix considerant els noms reals com la differentiae specificae o "nomenes frase" que encarnaven el diagnòstic per a les espècies - encara que va anar finalment considerar el nom trivial (epítet específic) com un dels seus grans invents.[19][20]

Fonamenta, Critica i Philosophia

AP La Fonamenta Botanica ("Els fonaments de la Botànica") de 1736 constava de 365 aforisme (principis) en els principis 210-324 dedicades a la nomenclatura. Va seguir a esta forma de presentació en el seu atre treball sobre nomenclatura. Linneo aparentment considerava açò com una "gramàtica i una sintaxis" per a l'estudi de la botànica.[21] Els capítuls VII a X en els principis compresos 210-324 tenen que vore en la nomenclatura dels gèneros, espècies i varietats i cóm tractar sinònims. La Critica Botanica era una extensió d'estos capítuls de nomenclatura del Fonamenta. En Critica Botanica que va ser publicat un any més vesprada, en juliol de 1737, els principis de la Fonamenta es repetixen essencialment sense canvis pero en extenses adiccions en lletra més chicoteta.[22] Va ser esta obra, en afirmacions dogmàtiques, a sovint divertides i provocatives, lo que era per a difondre les seues idees i captivar intelectes de la talla de Goethe.[23] Va ser, no obstant, desdeñoso de treballs botànics distints de la taxonomia i va presentar els seus principis com a dogma i no raonava els arguments.[24]

Estes obres varen establir les regles bàsiques en un camp que, en este moment, només tenia "acorts de cavallers". Convenis tals com: no hi ha dos gèneros que deguen tindre el mateix nom; sense mecanismes universalment acceptats. Genera Plantarum va ampliar a cinc les seues edicions, la primera en 1737 que conté una breu descripció dels 935 gèneros de plantes conegudes en eixe moment. Observant el seu propi principi de mantindre els noms genèrics com a resum, eufónicos, distintius i memorables, possiblement va rebujar molts noms que li havien precedit, inclosos els dels seus companyers botànics, dels que no era popular. En el seu lloc utilisa noms que commemoraven a clients, amics i companyers dels botànics, aixina com molts noms presos de la mitologia grega i romana.[25]

Nota

Referències

  1. ↑ Full view and pdf download
  2. ↑ Stearn 1983, pp. 283–286.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Sprague, p. 41
  4. ↑ Svenson, Henry K.(1953).«Linnaeus and the Species Problem».Taxon.2(3): 55–58.doi:10.2307/1217341.
  5. ↑ Lawrence, George H.M. 1951. Taxonomy of Vascular Plants. New York: Macmillan. p. 194.
  6. ↑ Linnaeus, Carl. 1735. Systema naturae. Leiden: Theodor Haak.
  7. ↑ Linnaeus, Carolus (1758). Systema Naturae., 10th edició (en latin), Holmiae (Laurentii Salvii). Consultat el 22 de setembre de 2008.
  8. ↑ Linnaeus, Carl. 1758. Systema naturae. Ed. 10. 2 vols. Stockholm: L. Salvius.
  9. ↑ Jonsell, p. 17.
  10. ↑ Uggla, Arvid H. 1953. "The Preparation of the Species Plantarum." Taxon 2(3): 60-62. p.60.
  11. ↑ Hort, p. xxiii. (Preface)
  12. ↑ Linnaeus, Carl. 1736. Fonamenta botanica. Amsterdam: Solomon Schouten.
  13. ↑ Linnaeus, Carl. 1737. Critica botanica. Leiden: Conrad Wishoff.
  14. ↑ Linnaeus, Carl. 1737. Genera plantarum. Leiden: Conrad Wishoff.
  15. ↑ Linnaeus, Carl. 1738. Classes plantarum. Leiden: Conrad Wishoff.
  16. ↑ Linnaeus, Carl. 1751. Philosophia botanica. Stockholm: R. Kiesewetter; Amsterdam: Z. Chatelain.
  17. ↑ Morton, p.260.
  18. ↑ Linnaeus, Carl. 1753. Species plantarum. 2 vols. Stockholm: L. Salvius.
  19. ↑ Jonsell, p. 14.
  20. ↑ Jørgensen, pp. 81–89.
  21. ↑ Ekedahl, p. 49.
  22. ↑ Morton p. 262.
  23. ↑ Morton, p. 282.
  24. ↑ Morton, p. 262.
  25. ↑ Stearn 1971, p. 246.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Critica_Botanica&oldid=1581918»