Cortinarius rubellus

Cortinarius rubellus (Cortinarius rubellus)

Cortinarius rubellus, comunament conegut com el bolet roig, cortinaria mortal, bolet de orellana roja és una espècie de fongo de la família Cortinariaceae, natiu dels boscs templats a subalpinos d'alta latitut de Eurasia i Norteamérica. Dins del gènero, pertany a un grup conegut com els Orellani, tots ells molt tòxics. El seu consum provoca insuficiència renal, a sovint irreversible. El bolet és generalment de color canella a marró, en un capell cònic a convexo de 2,5 a 8 cm de diàmetro, brànquies adnatas i un peu de 5,5 a 11 cm d'altura.

Taxonomia

El naturaliste britànic Mordecai Cubitt Cooke va descriure Cortinarius rubellus en 1887 a partir de material arreplegat per un tal Dr. Carlyle en Orton Moss, prop de Carlisle, Cumbria. No obstant, el nom a penes es va utilisar abans de 1980.

Cortinarius orellanoides va ser descrit per Henry en 1937 a partir de bolets que creixien baix falagueres (Pteridium aquilinum) i hages en França, mentres que Robert Kühner i Henri Romagnesi varen descriure C. speciosissimus (inicialment C. speciosus, pero eixe nom ya s'havia donat a una atra espècie de webcap) a partir de bolets que creixien en verdet entre Vaccinium en boscs de pins i avets del Jura francés i suís. Cortinarius rainierensis, descrita en 1950 per Alex H. Smith i Daniel Elliot Stuntz a partir de material arreplegat en el Parc Nacional del Mont Rainier en Estats Units, és un sinònim. Klaus Høiland va revisar el material de C. orellanoides i C. speciosissimus i va determinar que els fongos i les espores eren idèntics.

L'única diferència era que C. orellanoides creixia en hages i C. speciosissimus preferia les coníferes, encara que també havia trobat esta última espècie creixent baix hages en Noruega. Va aplegar a la conclusió de que el nom devia ser C. orellanoides, ya que era el més antic. Høiland i uns atres varen observar que era provable que C. rubellus fora també la mateixa espècie. No obstant, Gasparini ho va posar en dubte perque en les ilustracions originals de Cooke sobre C. rubellus, va observar que les esporas tenien forma triangular o de figa i no coincidien en les descripcions de C. orellanoides o C. speciosissimus.

Cortinarius rubellus és una de les sèt espècies altament tòxiques que componen el Orellani, un subgénero dins del gènero Cortinarius. En 2007, Bruno Gasparini va propondre conservar el nom C. speciosissimus front als atres noms, ya que s'havia conegut principalment per este nom entre 1953 i 1980, i existien alguns dubtes sobre quins noms eren llegítims. Tant C. rubellus com a C. orellanoides carien d'espècimen tipo i existia la possibilitat de que la descripció de C. rubellus s'aplicara també a Cortinarius morrisii. No va haver consens sobre la proposta a partir de 2022.

Descripció

El Cortinarius rubellus té un capell de 2,5 a 8 cm de diàmetro, de cònic a convexo (parcialment aplanado a umbonado en la madurea). El seu color va del leonado al marró en màrgens més pàlits i està cobert de fines escamas fibrosas. Les agallas són de color ocre o caramelo, canviant a un marró més intens en l'edat a mida que maduren les espores.

Tenen una conexió adnata en el peu. El peu medix de 5,5 a 11 cm d'alt i de 0,5 a 1,5 cm de gruixa, en una base bulbosa. És del mateix color o llaugerament més pàlit que el capell i pot tindre fragments grocs del vel (cortina) adherits a la seua mitat inferior. La carn és de color crema o groc pàlit, pero més bronceada per baix del pileipellis i en la base del talle. Olora llaugerament a rave i no té un sabor fort.

Distribució i hàbitat

El Cortinarius rubellus s'ha registrat en boscs templats a subalpinos d'altes #latitut de tot l'hemisferi nort, inclós el bosc subalpino de coníferes de les montanyes Yatsugatake en la prefectura de Yamanashi, Japó central.

En Norteamérica, es troba en la Columbia Britànica i en l'oest de Washington, sobretot en el Parc Nacional del Mont Rainier. C. rubellus està present en Escandinavia i també en el nort de les Illes Britàniques, generalment en zones humides de boscs de coníferes o mixts de coníferes i frondoses, encara que és poc comú.

Toxicitat

El Cortinarius rubellus conté orellanina, una potent micotoxina. El perill d'intoxicació es va reconéixer per primera volta en 1972 en Finlàndia, a on s'havien produït quatre casos, dos dels quals varen provocar una insuficiència renal permanent. En 1979, tres persones que estaven de vacacions prop d'Inverness varen resultar intoxicades, despuix de confondre-ho en el rebozuelo. Dos de les tres varen necessitar transplants de renyó. Vintidós persones varen ser enverinades entre 1979 i 1993 en Suècia, nou de les quals varen necessitar un transplant de renyó despuix de sofrir una insuficiència renal terminal.

Entre les espècies comestibles en les que varen confondre el bolet estaven Craterellus tubaeformis i espècies d'Hygrophorus, aixina com rebozuelos. El Craterellus tubaeformis comestible es distinguix pel seu capell en forma d'embut i les crestes en la part inferior del capell, en lloc de les brànquies. En 1996, una persona la va menjar en Àustria mentres buscava bolets màgics.

Nicholas Evans, autor de L'home que murmurava als cavalls, la seua esposa Charlotte Gordon Cumming i atres dos familiars varen resultar enverinats accidentalment en setembre de 2008 despuix de consumir uns fongos mortals que havien arreplegat durant les seues vacacions. Evans havia supost que eren ceps, pero va passar per alt que els bolets tenien brànquies en lloc de poros.

Les quatre víctimes varen ser informades de que necessitarien transplants de renyó en el futur. Varis anys despuix, Evans va rebre un renyó donado per la seua filla Lauren. Els atres tres varen acabar rebent transplants despuix de buscar donants, a pesar de que Charlotte només havia menjat tres mossos de bolet; varen ser decisius en la creació de l'organisació benèfica Give a Kidney.

Vore també

• Llista d'espècies de Cortinarius