Conservació in situ

La conservació in situ (conservació en el propi lloc) és el procés de protegir una espècie en perill d'extinció, animal o vegetal, en el seu hàbitat natural, actuant o no sobre l'hàbitat en sí mateixa, o defenent a eixa espècie de les seues predadorés. El benefici de la conservació in situ és que es mantenen les poblacions en recuperació en el propi ambient a on es desenrollen les seues propietats distintives. Com una última oportunitat, la conservació ex situ es pot usar en part o en tota la població, quan la conservació in situ presenta dificultats insalvables, o impossibles.

La conservació de la vida selvada es basa majorment en la conservació in situ. Aixina s'involucra la protecció dels hàbitats de vida selvada. També, les reserves suficientment grans es mantenen per a unir les espècies en qüestió en números més importants. El tamany poblacional deu ser lo suficientment gran com per a reunir la necessària variabilitat genètica per a sobreviure les subpoblaciones, de tal modo que tinguen altes provabilitats de continuar la seua adaptació biològica i la seua evolució en el temps. Eixe tamany de reserva pot calcular-se per a l'espècie en qüestió examinant la densitat poblacional en situacions naturals. La reserva deurà després ser ben protegida d'intrusions, o destrucció antrópica, i també contra atres catàstrofe.

En agricultura les tècniques de “conservació in situ” realisen de manera efectiva el mejoramiento, la permanència i l'utilisació de les varietats tradicionals o natives dels cultius agrícoles. Estes metodologia integren els resultats de l'investigació científica en l'experiència i el treball de camp dels agricultors. Primer, les accessió d'una varietat conservada en un banc de germoplasma i aquelles de la mateixa varietat multiplicada pels agricultors són evaluades juntament en els camps dels productors i en el laboratori, sent subjectes a diferents situacions i condicions d'estrés. D'esta manera s'amplien els coneiximents científics sobre les característiques productives de les varietats natives. De seguida les accessió superiors són creuades / mesclades i multiplicades en condicions replicables. En fi, es proveïxen estes accessió millorades als agricultors. Aixina estos poden cultivar seleccions millorades de les seues mateixes varietats en lloc de substituirlas en aquelles comercials o d'abandonar el cultiu. Esta metodologia de conservació de la biodiversitat agrícola és més exitosa en les zones marginals, en les quals el cultiu de les varietats comercials és poc rendable, a causa de les llimitacions climàtiques i de fertilitat del sol. O a on les característiques organolépticas de les varietats tradicionals compensen la productivitat inferior.