Congrés de Química de Ginebra

El Congrés de Química de Ginebra de 1892 va ser un simpòsium que va convocar a societats de química de catorze països i del que varen emanar normalisació en el nomenat de les substàncies.

Acorts

En el congrés es varen plantejar ya alguns dels problemes relacionats en els diferents interessos dels grups que varen impulsar la normalisació de la terminologia química. La primera de les xixanta regles que allí es varen adoptar va abordar l'important qüestió de la naturalea i l'alcanç de les normes acordades pels representants de les societats de química dels catorze països participants. La nutrida comissió francesa es va opondre a abandonar la possibilitat d'utilisar noms diversos per a una mateixa substància. En la seua opinió, resultava extremadament útil per a l'ensenyança poder utilisar diversos noms que evidenciaren un o un atre component d'un compost donat, o que destacaren una o una atra propietat. Des d'este punt de vista, les normes de nomenclatura no devien perseguir la designació d'un nom únic i immutable per a cada substància, sino simplement establir les regles que devien seguir-se per a formar els diferents noms atribuibles a un mateix compost. En el pol opost, la comissió alemana, més preocupada per facilitar la recuperació de l'informació que per l'ensenyança, va senyalar els obstàculs que crearia la multiplicitat de sinònims que d'esta manera apareixerien. Des d'esta atra posició, les normes de nomenclatura eren concebudes com un mig per a conseguir l'assignació del nom oficial que per a cada substància deuria amprar-se en les taules i índexs dels repertoris bibliogràfics, diccionaris, manuals, etc. Les normes devien servir només per a açò, deixant als autors absoluta llibertat en l'us d'uns noms o uns atres en els seus escrits. Esta va ser la posició que va adoptar finalment el congrés de Ginebra en la seua primera resolució:

Junt als usos habituals de la nomenclatura, serà establit per a cada compost orgànic un nom oficial, que permetrà trobar-ho baix una única rúbrica en les taules i diccionaris.

D'això es derivava que les organisacions internacionals de nomenclatura no s'imponien com a missió la reforma de la llengua parlada o escrita, sino simplement aplegar a acorts internacionals sobre els térmens amprats en els diferents instruments de recuperació de l'informació.