Centre històric d'Albacete
El centre històric d'Albacete és l'espai urbà de caràcter històric-artístic del centre de la ciutat espanyola d'Albacete.[1] Reunix de forma singular i sobreixent valors patrimonials. Pel número d'immobles conservats es considera representatiu de l'urbanisme de la segona mitat del sigle XIX i el primer terç del sigle XX.
Localisació
El centre històric d'Albacete constituïx un dels eixos històrics de la capital manchega, enclavado en el centre de la ciutat, entre el primer tram de la carrer Tesifonte Gallego –entre els carrers Major i Tenyida–, la carrer Major fins al passage de Lodares, la calle Marqués de Molins, la plaça del Altozano i el passejada de la Llibertat.
Història
Calles Marqués de Molins i Tesifonte Gallego
La calle Marqués de Molins i, en prolongació, la carrer Tesifonte Gallego, unixen la plaça del Altozano i la plaça de Gabriel Lodares, constituint l'artèria comercial i residencial de la nova ciutat el desenroll de la qual es va produir a partir de la segona década del sigle XX, propiciat per l'implantació d'infraestructures tan essencials com l'allumenat públic, l'aigüeral i l'abastiment d'aigua, aixina com la construcció en 1911 del parc de Canalejas, actual parc Abelardo Sánchez, que conforma un pol de desenroll urbanístic que marca el creiximent de la ciutat cap a ell i convertix la vaguada del primitiu ric Poll en una espècie de Gran Via local, la cridada carrer Ample, reflex de la metamorfosis de l'arquitectura albaceteña de principis del sigle XX en les seues diferents variants.
El centre històric inclou la calle Marqués de Molins i el primer tram del carrer Tesifonte Gallego, és dir, l'antic carrer del Val General, nom en el que es va conéixer al vial construït sobre el llit fluvial del ric Poll en la segona mitat del sigle XIX.
En el primer tram del carrer Ample es conserven abundants eixemples d'edificis d'estil eclèctic i moderniste dedicats a vivendes de lloguer, en els baixos ocupats per locals comercials i grans bancs que busquen el centre de la ciutat, i si és possible, arquitectura en cert encant. Front a açò, el tram més pròxim al parc Abelardo Sánchez i les afores del mateix mostren una arquitectura de tipo residencial caracterisada per la presència de vivendes aïllades o en una sola amijanadora, en la seua majoria desaparegudes, un de que els seus més significatius eixemples conservats és el chalet Fontecha, en el carrer Tesifonte Gallego, declarat be d'interés patrimonial.
La calle Marqués de Molins constituïx la zona nuclear del centre històric, l'àrea millor conservada, a on es concentren els edificis de major valor històric-artístic en una image urbana i arquitectònica homogénea.
Carrer Major
La carrer Major es considera una dels carrers més antics d'Albacete, constituint un dels denominats «eixos històrics» de la ciutat. Comunica la plaça Major, situada entre l'Alt de la Vila i el cerrillo de Sant Joan, en la costera de la Puríssima en Carretas.
La plaça Major té el seu orige en el sigle XVI, moment en el que alguns autors varen mencionar la creació d'una plaça Nova, identificada en esta, que es va insertar en una fase del desenroll urbà de la ciutat migeval, que va traspassar els llímits del recint fortificado i es va caracterisar per ser una etapa de creiximent i de reformes que varen afectar als tres núcleus originaris de la ciutat.
Durant el sigle XVIII el centre va continuar el seu desplaçament cap a l'est, consolidant-se definitivament en el sigle XIX, de tal manera que l'encreuament de les carrers Rosario i Major va constituir el nou centre del prestigi social en este periodo, abundant en estos carrers els edificis blasonados. En este carrer es localisa un dels edificis més singulars i sobreixents de la ciutat, el passage Lodares. Este edifici es va manar construir per Gabriel Lodares a image i semblança de les galeries comercials existents en Itàlia, segons proyecte redactat en 1925 per l'arquitecte valencià Buenaventura Ferrando Castells. Es tracta d'un edifici de cinc plantes, travessat per un passage cobert per una estructura a dos aigües de ferro i panys de cristal, que comunica els carrers Major i Tinte. L'edifici està declarat be d'interés cultural.
Plaça del Altozano
La passejada de la Llibertat desemboca en la plaça del Altozano, en esta época denominada plaça del Progrés. L'orige de la plaça se situa a finals del sigle XVI, quan es varen fundar els convents de Sant Agustín, part de que el seu solar ocupa hui en dia el Palau de Justícia d'Albacete, i de les Justinianas, actual Delegació de Facenda i part de la plaça del Altozano, pero és en la segona mitat del sigle XIX quan es varen plantar els primers arbres al seu entorn i es varen posar reixats perimetrals, configurant-se com un espai públic ajardinat que constituïx la zona verda d'orige antrópico més antiga de la ciutat.
A finals de la década de 1920, en motiu del derrocament del convent de les Justinianas, s'amplia la plaça adquirint la seua configuració actual. En 1937, en motiu de la guerra civil, es va construir un refugi antiaèreu baix els seus jardins, lo que va obligar en la década de 1940 a tornar a ajardinar la zona. El seu disseny actual, d'estil francés, sembla ser obra de Ramón Ortiz Ferrer, jardiner major del Ajuntament de Madrit.
Alguns dels seus edificis més emblemàtics varen desaparéixer, com l'edifici de l'Audiència, obra de l'arquitecte Francisco Jareño, autor aixina mateix de la Biblioteca Nacional, el Banc Central, obra d'Isidro de Benito, o el Teatre Capitol, obra de Juliol Carrilero.
Passejada de la Llibertat
El passejada de la Llibertat, antic carrer del Progrés, és un carrer ampli i en una gran acera lateral arbolada, l'obertura de la qual es va portar a terme en 1853 dins del procés d'ampliació de la ciutat que va tindre lloc durant la segona mitat del sigle XIX, despuix de la desamortisació dels convents existents i l'arribada del ferrocarril a la ciutat en 1855.
La desamortisació va provocar l'aparició de grans espais urbans, anteriorment ocupats pels convents de Sant Agustín i de les Justinianas, que varen permetre iniciar la primera planificació urbanística d'esta zona de la ciutat, denominada per diversos autors com a «eixample interior». Destaca el caràcter singular de la desamortisació en Albacete, que no es va traduir en l'entrega dels bens eclesiàstics a l'iniciativa privada, sino en la seua conversió en bens i immobles de titularitat pública. Este factor va explicar l'implantació en la zona de numerosos edificis institucionals.
.jpg){kind=link}
Aixina mateix l'arribada del ferrocarril va actuar com a núcleu polarisador del creiximent d'esta zona de la ciutat, el perímetro de la qual estava constituït pels carrers Sant Antón, Sant Agustín (actual carrer Sant Agustín i Martínez Villena), el carreró de les Peñiques (actual carrer León) i la via del ferrocarril. La cuadrícula interior d'este espai estava conformada pels carrers del Bosc (actual carrer Ricardo Castro), de Carcelén (1866), d'Isaac Peral (1889), de Salamanca, del Moll i el carrer del Progrés (actual passejada de la Llibertat), eix administratiu de la nova ciutat, de la ciutat moderna, de la ciutat del ferrocarril i la burguesia lliberal.
En esta zona es varen instalar les oficines de l'administració de la província i de la ciutat, continuant un procés que s'havia inaugurat en l'ubicació de l'Audiència Territorial en el solar de l'antic convent de Sant Agustín (1860); el Govern Civil, front a l'estació; el Banc d'Espanya, en el carrer Salamanca; Obres Públiques, en la de Gaona; la Diputació Provincial (1880), en la passejada de la Llibertat, i l'antic ajuntament (1903).
Es conserva en el moment actual la configuració de la trama urbana en la zona, aixina com el bulevar lateral, no obstant, llevat dos edificis institucionals i alguns atres privats, la majoria dels edificis de finals del sigle XIX i el primer terç del sigle XX varen desaparéixer com a conseqüència del furor desarrollista i constructiu que s'inicia en la década de 1970, acompanyat d'un fals sentit de renovació urbanística i modernitat i d'una absoluta falta d'interés per promoure mecanismes de conservació, rehabilitació i recuperació per part de l'urbanisme de l'época.
Referències
El contingut d'este artícul incorpora material de la INFORMACIÓN pública sobre la resolució de 05/09/2016, de la Viceconsejería de Cultura del Govern de Castella-la Mancha, per la que s'inicia expedient per a declarar Be d'Interés Cultural l'Eix Històric d'Albacete, en la categoria de Conjunt Històric, publicada en el DOCM nº 175, el 8 de setembre de 2017 ([1]), que es troba en el domini públic de conformitat a lo dispost en l'artícul 13 de la Llei de Propietat Intelectual espanyola.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Centro histórico de Albacete» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.