Anar al contingut

Casa de la Serena

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Casa de la Serena
Casa de la Serena vista des del nort.

La casa de la Serena, també cridada de la Sirena, de la Torre o dels Ferragud. Es troba situada en l'horta valenciana, en el terme municipal d'Alfara del Patriarca, pero confrontant en el núcleu urbà veí de Benifaraig) (província de Valéncia). És un edifici residencial palatí d'estils renaixentiste i barroc, construït entre els sigles XVI i XVIII, el nom dels quals prové de la figura que rodeja el seu escut nobiliario, encara que pròpiament posseïx cap de dòna i coa de serp.

Descripció

Es tracta d'un palau rural que complix la funció d'alquería, i de vila de recree senyorial. Esta doble circumstància li proporciona la particularitat d'introduir característiques de vivenda urbana, com és la de situar la seua frontera i accés principal directament a l'exterior, recayente al camí de Benifaraig a Alfara.

El conjunt, casa principal i anexos, constituïx un dels pocs eixemples d'arquitectura palatina del XVI en este mig, a on s'han abandonat les antigues maneres, i apareixen nous esquemes en planta, nous temes de composició i fàbriques rejovenides pel manierisme i les tècniques depurades de la seua construcció, tot ells junt a elements clasicistas. Durant el XVIII, la casa sofrix una atra intervenció producte de la qual són els grans buits que s'òbrin en la frontera principal i interior, cegant-se uns atres i colocant sobre la torre una coberta apuntada a quatre aigües.

L'esquema arquitectònic és més complex que les alquerías senyorials precedents, de tradició migeval. El pati no és solament l'espai d'accés, llabors i relació, com en una alquería gòtica, ni tampoc el núcleu articulador i de transició entre el carrer i la casa del palau gòtic, és lo un i lo un atre al mateix temps.

La planimetria de l'edifici principal es compon d'una doble crujir en dos de les bandes del pati, en dos cossos d'edificació en profunditat construïts per murs de càrrega paralels a la frontera. L'accés és lateral en planta i obliga a canviar la direccionalidad de les llínees de càrrega que se situen normals al pas. Una volta en l'interior s'accedix a la vivenda principal, en la planta primera, per una porta en la base de la torre que dona accés a l'escala.

La torre se situa en un dels extrems. Volumétricamente té una independència importantíssima, i pren un contingut d'us particular al servici de la vivenda principal: l'escala es desenrolla dins d'ella. El seu cos s'eleva fins a conseguir obrir els buits en totes les fronteres. Una coberta, en influència flamenca, arremata la torre i la prolonga verticalment insistint en la seua esbeltez. Una galeria arremata les fàbriques planes i servix de soport a un ràfol potent que llimita el volum.

Bibliografia