Capitanejo (patagones o araucanos)

Un capitanejo era un cap d'indis subalterno d'un cacic. El terme va ser comú per a referir-se a les jerarquia indígenes de les fronteres Nort i Sur argentina i chilena des d'el XVIII fins a la dispersió de les tribus posterior a 1880. Per extensió, en Argentina es va cridar aixina també als caps polítics locals, en sentit despectiu. En alguns casos, el capitanejo és cridat "capità". Aixina, per cas, Calfucurá, els denomina "capitans" en algunes cartes. Varis tractats en el govern argentí els denominen aixina, en alguns casos per assumir grau militar de l'eixèrcit nacional.

L'evolució històrica de les races o cultures que varen ocupar els territoris al sur de la frontera argentina va derivar en una creixent "araucanización" de les tribus des d'el XVIII, de tal forma que l'organisació social indígena que transcendix en la relació en la societat criolla, és principalment la dels mapuches. En este context, una nació es regia per un cacic general (nidol lonco), cacics (loncos), caciquillos, capitanejos (kenoken), i konas (llança, mocetón) per a referir a la seua estructura política-militar. Els tractats entre autoritats colonials, argentines, chilenes i tribus, en general referixen a la jerarquia indígena en la que negociaven en estos térmens, ya que el contacte entre abdós parts es va intensificar durant este procés de dominació araucana.

El capitanejo era normalment un cap reconegut per una comunitat, capaç de conduir una partida d'indis a la guerra o a la caça. Freqüentment estaven enllaçats per parentesc en els seus cacics, i mantenien algunes possessions personals en ganaderia o cultiu. En ocasions un capitanejo era el cap d'una toldería, encara que en alguns casos més d'un capitanejo formava part de la toldería del seu cacic. Constituïen una segona llínea d'autoritat del cacic, i usualment en decisions de guerra participaven del consell. Alvançant l'interacció entre població indígena i criolla, les tribus varen admetre l'ascens a capitanejos (i inclús a cacics) de blancs refugiats entre els indis (Manuel Baigorria, per eixemple).

El terme apareix acceptat per part de les tribus indígenes, tant com per part de la societat argentina i chilena, i ha passat a l'història en multitut de referències de la lliteratura, el periodisme o els mateixos registres llegals (tractats de pau en época colonial i independent). La llarga història de lluita i coexistència entre pobladors hispànics i indígenes, guarda registre de molts capitanejos destacats, particularment, en la guerra. Lucio Mansilla descriu en el seu "Una excursió als indis ranqueles" a varis d'ells en la seua vida diària, com Baigorrita (capítul 45) o Chañilao (capítul 52). Baigorrita, pocs anys despuix del viage de Mansilla, té una participació de primera llínea en la defensa dels ranqueles front a l'eixèrcit del General Roca. El cas de Chañilao reflectix l'interrelació entre indígenes i criollos: Chañilao no era un indi, sino un criollo perseguit i refugiat en les tolderías. Manuel Prat, en el seu "Guerra al malón", descriu violents combats en partides dirigides per capitanejos (per eixemple, en Nahuel Payun, en el capítul 15) durant la campanya final del General Roca.