Blasonamiento

Archiu:Formas del Escudo.svg

Formes dels escuts heràldics espanyols, portuguesos, anglesos, francesos, italians, suïssos, alemans, polacs i de dames i tornejos

En heràldica, el blasonamiento, en el seu sentit més freqüent, és l'acció de llegir (descriure), i dessifrar les armes.

Esta llectura s'eixecuta segons un orde molt rigorós, que en principi i segons unes armes donades, deuria correspondre un text i solament un. Per a les armes simples, la pràctica confirma prou ben este principi. En canvi, des del moment en que les armes es compliquen, es poden trobar prou versions sinònimes.

En el seu sentit més estés, el blasonamiento descriu el conjunt d'armerías. En este cas, llevat l'escut obligatòriament descrit primer, l'orde de citació és més decorregut.

Si l'escut acompanyat dels seus ornaments, és la representació gràfica de les armerías, el blasonamiento és la seua representació verbal.

Naixcuts de la pràctica en els tornejos, els heralts (que donarien el seu nom a el heràldica) i de la necessitat de constituir verdaders anuaris (els armoriales) en la doble funció d'arreplegar identitats i de depòsit d'exclusivitat, en una época a on l'ilustració, sobretot en color és una empresa de llarga duració, el blasonamiento es desenrolla com una verdadera llengua, en vocabulari i sintaxis, ple de rigor i precisió, permetent descriure ràpidament i sense ambigüitat els blasones més complexos.

L'identitat heràldica, estant per molt temps llimitada als elements portats per l'escut, el blasonamiento s'acontenta freqüentment en no descriure més que allò que estava en el mateix ya que els ornaments no varen prendre importància sino tardíament i el blasonamiento complet busca integrar-los.

Constitució i blasonamiento

La constitució és el fet de crear un blasón particular en totes les seues característiques.

Les armes ben constituïdes deuen ser al mateix temps fàcils de blasonar (és dir de descriure) i de compondre (és dir de representar). Elles deuen també ser a l'estètica heràldica general. Els tres criteris no conduïxen a juïns absoluts i inamovibles, sino a identificar en qué peca una composició i les seues vies de mejoramiento.

Descripcions llògicament correctes, poden dur a representacions illegibles, principalment quan els detalls resulten molt menuts. Es pot aixina imaginar un blasón "de vero reticulado d'armini i clavat del camp", tot és comprensible pero és impossible representar-ho correctament. Els detalls deuen sempre mantindre's suficientment complets per a que el seu esmalt puga ser representat per llínees en les representacions gravades.

Composicions que no són possibles (o fàcils, o evidents) de blasonar són també mal constituïdes. És el cas de numeroses "armes modernes" de països o de municipis, que integren en els seus escuts imàgens, aun cuando són més estilisades, que no estan construïdes seguint la llògica del blasón, sino una llògica de difusió publicitària (vore les "armes" de Manaus en Brasil per eixemple). Per estes raons les composicions poden, poc o molt, presentar una analogia en els blasones (logotips, banderes, lletrers vials, timbres postals, etcétera) i són rarament llegibles en térmens heràldics.

En fi, la constitució no deu alluntar-se massa de l'us heràldic corrent i deu evitar, per eixemple, inscriure divises sobre l'escut mateix o compondre quadros massa complexos per a ser detallats.

Archiu:Blason liege.svg

Aixina, les armes de Lieja són prou típiques d'una heràldica tardana, la qual tendix a estar constituïda de forma no convencional. No obstant es poden blasonar de la següent forma: "De gules al perron alçat, soportat per tres lleons en tres graus, montades d'una pinya de pi, cimada d'una creu paté, el tot d'or, acompanyada d'una L i G mayúscules de lo mateix". La constitució no convencional d'estes armes du a dos tipos de defectes:

• La descripció de la columna central és l'objecte d'una decena de diferenciació (lleons, pinya de pi, graus...), que són poc inteligibles sobre la figura en chicoteta escala. Igualment sobre un disseny a major escala, no és possible apreciar notablement si la creu (inicialment a penes visible) és paté o no. Tals armes no són una figuració abstracta o simbòlica sino una representació d'un monument particular (el perron de Lieja).
• L'afegitó de lletres en les armes és una pràctica que els puristes reproven en el heràldica perque no són llegibles universalment: la llectura de tal blasón no és directament possible per un heraldista format en l'alfabet cirílico (de la mateixa manera que les lletres ciríliques no serien llegibles per un heralt occidental). No obstant, esta pràctica marginal és tolerada des de fa molt temps.

Blasonamiento i especificació de les armerías

El heraldista no descriu al mateix nivell de detall depenent qué és lo que faça blasonar les armes o especificar o descriure una representació particular de les armerías.

• En el primer cas es tracta de fer l'inventari dels detalls significatius que distinguixen estes armes d'aquelles pertanyents a atres titulars. És preferible, en una descripció tal, ser lo més general possible, respectant l'esperit heràldic, per a que l'anterioritat puga ser invocada en totes les armes "casi" similars, que no es distinguirien sino pels detalls, per lo que el caràcter significatiu pot ser discutible. Per a blasonar les armes es deu separar tot allò que puga semblar secundari o que puga resultar un efecte d'estil: actituts poc clares dels animals, disposicions de mobles que puguen passar per una posició per defecte, etc. La raó contra la qual es deu prevore és de les persones que triarien "casi" les mateixes armes, en un risc de confusió.
• Pel contrari, per a descriure una representació particular, la mateixa llengua heràldica pot fer-se molt més precisa i indicar tota sòrt d'irregularitats aparents, solucions finalment seguides o alternatives retingudes. La raó a evitar és aquella del client, que les armerías podrien no ser dissenyades al seu gust.

En la composició d'un blasón, és normal seguir les pràctiques estilístiques de tal o com regió, encara per a satisfer les indicacions particulars del titular. Pel contrari, quan es tracta de descriure el blasón corresponent, el heraldista deu eixercir una censura forta i separar de la seua descripció tot això que no forme part de la naturalea essencial de les armes sino a la seua representació particular. És significatiu que un lleó siga representat sense pèl en les pates, la coa fòra en lloc d'adins, alçada o entre les cames, el cap volteada a la dreta o a l'esquerra, la pata alçada o no. Quan hi ha dubte, és preferible mencionar esta originalitat quan es tracta de descriure la representació, pero es deu refusar el considerar com un signe significatiu suficient per a distinguir-la de les armes del veí.

Llengua del blasón

El blasón (és dir la descripció de les armerías) utilisa un llenguage heràldic tècnic, convencional i precís. Inicialment fet pels heralts en llenguage corrent de l'época, la descripció heràldica es trobava fixada en la seua sintaxis i el seu vocabulari. Lo que ha conduït a alguns a jujar a la llengua heràldica ensombrecida d'un cert "manierisme" i en el cult de distincions excessives (gerga heràldica). Els térmens rars descrivint armes antigues en figures estranyes poden aparéixer artificials i condenables en armes de composició més recent. Molts s'obliden que eixos térmens eren els de els materials dels que estaven composts els esmalt, d'a on deriven. Ademés, com en tota una atra disciplina, deu existir un vocabulari "tècnic" que no conduïxca a ambigüitats o equívocs. Deprendre'ls no supon major esforç que el de qualsevol atra matèria, i la cantitat no és gran. Un accepta els térmens d'electricitat, medicina, química sense cap problema, i sense tildar-ho d'artificial o "snob".

La llengua heràldica seguix la regla anomenada "dels 80-20": en un chicotet número de térmens (una cinquantena, sent menys del 20% del vocabulari especialisat), es pot descriure correctament prop del 80% de les armerías conegudes; un esforç d'algunes hores basta per a deprendre a blasonar correctament les armes més corrents. Les descripcions que figuren en els documents antics utilisen evidentment el vocabulari i les maneres de l'época. Per a dominar esta llengua heràldica, es deu conéixer el significat de térmens especialisats o de variants rares: res permetrà a un llector modern, encara si és raonablement cult, endevinar en la llectura qué és "de sabre a un àguila de sinople encesa i armada de gules". Es pot pensar, deixant una miqueta el tema de costat, que no hi ha raó per a expressar-se de manera hermètica, quan sembla també precís i infinitament més clar dir, de manera estrictament equivalent, que les armes són "negres en un àguila verda, en els ulls i les garres roges". Esta aparent significació no fa més que complicar el llenguage perque l'ocupació de "roig" no dispensa conéixer el més exacte "gules".

Llectura de les armerías

L'escut

Peça principal i únic element d'identitat de les armerías, l'escut és el primer element descrit en el blasonamiento, el qual es llimita, usualment, a esta descripció, siga perque les armes descrites no tenen més que este element, siga perque els ornaments exteriors no aporten res significatiu.

El primer component de l'escut a descriure és el camp. El qual pot ser simple o compost.

Archiu:Blason ville fr Les Essarts (Eure).svg	Camp simple: l'escut està enterament cobert d'un esmalt, d'un metal o d'un forre, que pot rebre o no càrrecs (o figures), peces i/o mobles. S'enuncia el color del camp i despuix es descriuen els càrrecs: De gules al chevrón d'or (Els Essarts). Un camp no carregat es coneix com "pla". (A la dreta: d'armini pla que és de Bretanya).	Archiu:Armoiries Bretagne - Arms of Brittany.svg
Archiu:Blason Ecrouves 54.svg	Camp compost: l'escut està constituït de varis camps simples acolados segons una figura de partició més o menys simple, cada zona - a voltes nomenada "quarter" per extensió del terme - sent descrita per tandes, com un camp simple, la prioritat sent: cap abans que punta i destra abans que sinistra. Cada element de la composició pot rebre un camp diferent, sense estar constreñida per la regla de l'alternança dels colors. S'anuncia la partició, despuix cada "quarter" en la necessitat de la seua orde d'aparició: en el primer, en el segon...etcétera: cuartelado en sotuer: en el primer de azur al donjón d'argent, el segon de gules a l'arracada de raïms, tallat i hojado d'argent, en el tercer de gules al dextrocero d'argent en l'índex puntado, vestit de azur sembrat de flors de lis d'or, del com cauen dos gotes també d'argent, en el quarto de azur a tres flors de lis d'or mal ordenades (a l'esquerra, Écrouves). Si dos quarters són idèntics, lo que és freqüent, són descrits junts en el moment de l'aparició del primer dels dos: Cuartelado, en el primer i el quarto de gules a la creu d'argent, en el segon i el tercer palados d'or i de gules de sis peces. (a la dreta, Bonneville)	Archiu:Blason Bonneville.svg
Archiu:Blason comtes d'Angoulême (ancien).svg	Cas particular de camp compost: la partició triada partix el camp en numerosos menuts elements regulars, utilisant lo més freqüentment dos colors alternats (alguns criden a este tipo de camp "camp alternat" per esta raó). En ser cada element massa chicotet com per a constituir un element autònom, el camp sancer és descrit usualment com un camp simple en un nom específic segons el tipo de partició: losanjado d'or i de gules (a l'esquerra, Angoumois). Tota volta, si està carregat, que els càrrecs es blasonan com "brochantes" sobre el camp compost: Burelado d'argent i de sabre als dos ciris d'or encesos de gules passats en sotuer brochante sobre el tot. (a la dreta Ognéville)	Archiu:Blason Ognéville 54.svg

Despuix de l'enunciat del camp, s'enumeren els càrrecs, que poden ser peces o mobles, començant, si és que els hi ha diferents, per aquells que apareixen com a principals, per ser els més centrals, de tamany més important o simplement el més significatiu.

Archiu:Blason Maison de Béthune.svg	El càrrec és una peça: esta té un lloc assignat i en el cas més simple n'hi ha prou en precisar el color. Una peça és introduïda en l'artícul definit: D'argent a la faixa de gules (a l'esquerra, Béthune). Si la peça presenta particularitats de forma, estes són descrites abans del color. Si la peça està ella mateixa carregada, esta es blasona despuix. Ej: d'armini al cap encaixat de gules carregat d'una closca d'or (a la dreta, Mortrée)	Archiu:Blason ville fr Mortrée (Orne).svg
Archiu:Blason ville fr Pacy-sur-Eure (Eure).svg	El càrrec principal és un moble: com el seu nom indica no té un lloc específic. Per defecte se li considera lloc en el centre del camp. Si ademés es tracta d'un moble conegut i estés, i que es presenta en l'aspecte més usual, basta indicar el seu color (el qual pugues a voltes estar definit per defecte, pero això passa rarament) Un moble és introduït en un artícul indefinit (no és una peça de l'escut): d'argent en una rosa de gules (a l'esquerra, Pacy-sur-Eure). Si el moble presenta particularitats (de forma, de postura, etcétera), deu ser blasonado en els térmens específics (a sovint en participis). Els mobles poden també estar carregats, encara que açò siga més be rar. ej.: de gules en una estrela de huit puntes d'or carregada d'un àguila bicéfala de sabre, membrada, bocada i diademada del camp (a la dreta, Marqués de Sade)	Archiu:Blason famille fr de Sade.svg
Archiu:CHE Ballens COA.svg	Excepcions. Algunes peces reduïdes es comporten a voltes com a mobles i poden trobar-se ubicades en llocs inhabituales. Convé llavors tractar-les com a mobles (en particular usant l'artícul indefinit): "D'or a la banda de gules carregada en el cap d'una creu trebolada d'argent colocat a plom" (a l'esquerra, Ballens). Note's de qualsevol modo que les peces rares concernents canvien de nom en tornar-se mobles: la creu es torna creuera, el sotuer es torna flanquís, el escusón es torna escudete... Alguns mobles, pel seu prestigi, reben una "promoció" en l'us de l'artícul definit: es diu al lleó, o a l'àguila: d'argent al lleó de sinople (a la dreta, Agincourt) Aclariment general: la regla de l'us de l'artícul definit o indefinit és poc seguida, lo que no presenta cap problema.	Archiu:Blason agincourt 54.svg

Despuix d'anunciar el càrrec principal i la seua descripció completa, inclús tot lo que ho carrega a ell mateixa, es procedix a la descripció dels càrrecs secundaris que eventualment li acompanyen sobre el mateix camp.

Ornaments exteriors

Artícul principal → Adorns de l'escut.

Es blasonan els ornaments exteriors despuix de l'escut, anant del primer pla a l'últim i de l'escut cap a l'exterior, pero este orde no ha segut rigorosament fixat.

Els ornaments exteriors (tocats, collars i cordoneres, tenantes i terrat, mants, banderes, armes, bastons, ceptres i mans de justícia, claus, creus, divises, lambrequines, etcétera) rodegen l'escut per a formar les armerías completes i precisen, a voltes, els atributs del titular (el seu ranc o la seua funció).

Estos ornaments exteriors poden ser molt variats, i es descriuen normalment en el mateix llenguage que el de l'escut. Per un atre costat, el rigor és molt manco en l'exterior de l'escut que en l'interior i açò s'aplica també al llenguage usat, que deu adaptar-se a totes les fantasies, lícites en esta part de les armerías.

Com per a l'escut, les reduccions són un requisit: aixina per a les armerías que duguen banderes, és teòricament possible descriure cada una, no obstant és més clar i més simple indicar la presència de banderes "de França", "d'Alemània" i "Polònia", en lloc de fer una descripció individual.

Algunes figures són específiques dels ornaments exteriors (banderes i mants), pero en principi tots els atres ornaments exteriors poden figurar en les armerías.

Referències

• La llengua dels blasones (en francés)
• Dessifrat de sagells (en francés)
• Heràldica de Abzac
• Archivat el 15 de juny de 2008 archivat en Wayback Machine. Una comprehensió clara i neta del heràldica. Una referència útil per als heraldistas i genealogistas. (en francés)
• Heràldica en l'Enciclopèdia Diderot i D'Alembert (en francés)
• Armorial cívic d'Espanya (en anglés)