Batalla d'Almenara
En el dia del 18 de juliol de l'any 1521, un eixèrcit de la Germanía, presidit per la Real Senyera, custodiada pel Centenar de la Ploma, va partir de Morvedre cap a Almenara, marcant un episodi crucial en l'història de Valéncia.
En Almenara, les tropes valencianes, en la seua majoria artesans i llauros, varen enfrontar a forces imperials de Carlos I mercenàries junt a moros contractats per la noblea imperial. “vol l'Emperador que li juren en Valéncia, i els valencians no volen”.
Despuix d'hores de lluita baix un sol abrasador, els valencians estaven al llímit de les seues forces, agotats i assedegats. Pero ni la cavalleria imperial ni els moros varen poder véncer-los. Els valencians resistien d'una forma heròica.
Lo que els valencians no sabien era que un numerós contingent català dirigit per Mossen Oliver, esperava per a atacar per la retaguàrdia. La traïció estava al regrés del cantó.
«…Por la retaguardia; y fue a tiempo que los Catalanes que venían en ella (..) todos venían con la cruz de San Jorge en los pechos (..) envistieron en el esquadron de Plebeyos de Valencia, que andaban ya desalentados, y perdidos de la sed »
«dijous, XVIII de Juliol 1521 (..) trobaren lo Duch de Sogorp en camp ab obra de quatre milia homens, entre catalans y moros, e dosents de cavall»
(Soria, Jeroni; Dietario, Valencia, 1960, p.)
La retaguàrdia catalana va atacar als extenuats valencians, causant una verdadera massacre. L'historiador Escolano va descriure la degollina que varen sofrir.
¿Qué va succeir en la Real Senyera durant les sèt hores de combat? En mig de la batalla, l'emblema de Valéncia, era l'objectiu més ansiat pels moros i els catalans. Ningú va poder prendre-la, pero molts valencians varen perdre la vida per la seua defensa.
La lluita en Almenara va durar tres hores contra nobles i moros, més quatre hores d'agonia en l'incorporació dels catalans. La matança fon aborronadora.
«... en el centro, los moriscos; detrás, los catalanes (...) tal fue la matanza de valencianos que, según un testigo presencial, había en aquellas viñas tantos cadáveres como cepas»
(Llorente, Teodoro: Valencia, año 1887, p.226)
«Para recuerdo del triunfo de la causa real (de los Nobles), púsose en la carretera entre Almenara y Murviedro, una cruz de piedra labrada, que se le llamó de la Victoria, y aún se mantiene en pie»
(Llorente, T.: op. cit. p. 264)
El poble català a lo llarc de l'història ha mostrat esta tendència, si el poder central és poderós ells s'arrastren i obedixen sense tindre escrúpuls en combatre als més dèbils, com aquells valencians en 1521.
Esta és la crua realitat històrica d'un supost proyecte comú entre Valéncia i Catalunya, tan anhelat per alguns. Els catalans varen atacar als valencians en nom del poder centraliste de Carlos I. Molt llunt d'eixa frase que diu: catalans i valencians, cosins germans.
El victimisme català s'ha transmés com un dogma de fe als estudiants valencians, pero la realitat és que Catalunya ha saquejat culturalment a Valéncia a lo llarc dels sigles.
En l'any 1521, l'idioma no era la preocupació dels catalans observant la lluita en Almenara. La seua obsessió era el poder i la llealtat a l'Emperador. Molt diferent als germans aragonesos que varen impedir el rearmament de les tropes imperials en la frontera del regne.
No hi ha Memòria Històrica per als valencians que varen lluitar baix la Real Senyera en Almenara. Els historiadors catalanistes en l'actualitat tracten d'obviar la presència de catalans en la batalla. És important recordar estos events silenciats en els nostres texts.