Baquiano

El Baqueano, Juan Manuel Blanes (oli, 1875).

Dumenge Faustino Sarmiento.

Baquiano o baqueano és un terme americà utilisat per a designar a una persona coneixedora dels camins i dreceres d'un terreny, les seues característiques físiques i l'idioma i costums de la seua població, a la que habitualment pertany. Per extensió s'aplica a qualsevol que resulta particularment hàbil i expert per a una tasca.

Descripció

Dumenge Faustino Sarmiento classifica als gauchos en quatre tipos: el baqueano, el rastrejador, el cantor i el gaucho mal. Del baqueano, al que califica de "personage eminent, i que té en les seues mans la sòrt dels particulars i de les províncies", afirma:

Xavier Marmier.

El viager francés Xavier Marmier afirmava que

"Ací no és possible anar d'una província a una atra, sense l'ajuda d'un baqueano, que s'orienta per la posició de les estreles, per uns tolls d'aigua, o per atres signes que passen inadvertits per al comú de les gents. Eixe baquiano, en casos difícils, tirarà peu a terra per a observar de més prop la senda que ha pres, i si existix perill d'indis, es tirarà per terra com els pionners de Cooper; podrà saber, per algunes plantes holladas, per una chafada casi imperceptible, si l'horda d'indis va passar per allí, de quants individus es componia, i quantes hores fa que va passar. La naturalea, en sometre a individus de diferents races als mateixos perills i a les mateixes necessitats, els dona també el mateix poder de perspicàcia. En el coneiximent del terreny, en l'agudea de l'oït i de la visió, hi ha una similitut que sorprén entre el camellero àrap, el caçador dels Alps, el pastor nómade de Laponia, el trampero del Oest en Amèrica del Nort, i el baquiano de l'Amèrica del Sur".

Xavier Marmier, Buenos Aires i Montevideo en 1850, Capítul V, pàgina 70.

La necessitat dels baqueanos com a guies militars primava a sovint en la consideració de l'estat per sobre qualsevol atra cosa. És el cas del baqueano José Luis Molina, qui s'eixercitava com a capataç de l'estància de Francisco Hermógenes Ramos Mejía. Quan el governador Martín Rodríguez va detindre al seu patró i va dispersar o va matar a molts dels indis que vivien en la facenda, Molina va fugir a les tolderías i es va posar al front dels indis i en abril de 1821 al front d'un malón de 1500 hòmens de llança va destruir la naixent població de Dolores. Molina va escapar i va ser acusat de traïció pels indis per lo que per a salvar la vida va solicitar i pese als seus antecedents va obtindre protecció en els quarters per la seua utilitat que li va guanyar l'indult del govern despuix de lo que es va sumar com a capità de baqueanos a les expedicions de 1826 i 1827 del coronel Federico Rauch a la Serra de la Finestra, servint després a les órdens de Juan Manuel de Roses.

No obstant, molts dels baqueanos mantenien una conducta i fidelitat eixemplar, com és el cas de José Alejandro Ferreyra, més conegut pel seu renom quichua Alicu o Alico, considerat el més célebre baqueano argentí, qui va anar des del seu ofici un dels principals partícips de la guerra d'independència Argentina i de les guerres civils.

En la Banda Oriental va destacar el baqueano Juan Roses, un dels cridats Trentatrés Orientals, qui va lluitar contra l'Imperi del Brasil i en les guerres civils de la seua pàtria.