Autoengaño

El autoengaño és el procés de negar-se a racionalisar la rellevància, significancia, o importància d'evidència contrària i arguments llògics que són oposts als propis. El autoengaño implica convéncer-se a sí mateixa d'una "veritat" (o la falta de la veritat) que no revela un autoconocimiento de l'engany. Inclús s'ha argumentat que tots els humans sense excepció són altament susceptibles al autoengaño. Alguns biòlecs evolucionistes sugerixen que l'engany és una part important del comportament humà, l'instint per a l'auto enganye pugues haver donat als organismes humans una ventaja selectiva: si algú es creu la seua pròpia mentira (per eixemple la seua pròpia presentació biaixada cap als seus propis interessos), serà millor o més capaç de persuadir als demés del seu "veritat".

Llògica del autoengaño

Esta noció està basada en la següent llògica: els humans, que perceben el fet de que un està actuant de forma fraudulenta, normalment expressen sense voler-ho senyals d'engany. Per tant, si el autoengaño permet a algú creure's les seues pròpies distorsió, ell no presentarà dites senyals d'engany i per tant semblarà contar la veritat.

Pot donar-se també el cas de que l'habilitat de mentir, o de autoengañarse, no siga una traça elegida, sino el subproducte d'una traça més important que sí és triat. El pensament abstracte dona lloc a moltes ventages, tals com una conducta més flexible i adaptativa, ademés de l'innovació. ya que la mentira és una abstracció, el procés mental de crear una mentira només pot produir-se en animals en suficient complexitat cerebral com per a poder permetre's el pensament abstracte.

Revistes

• Teorema, Vol. XXVI/3, autumne 2007. Monogràfic sobre el Autoengaño
• Behavioral and Brain Sciences, Vol. 20 (1), 1997.

Bibliografia

• Bach, Kent (1981), “An Analysis of Self-Deception”, Philosophy and Phenomenological Research, vol. 41, nº.3, pp. 351-370.
• Davidson, Donald (1985), “Deception and Division”, en Problems Of Rationality, Oxford, Clarendon Press (2004).
• Fingarette, Herbert (1969), Self-Deception, Londres, Routledge and Kegan Paul.
• Kipp, David (1980), “On Self-Deception”, The Philosophical Quarterly, 30, pp. 305-317.
• Mele, Alfred R. (2001), Self-Deception Unmasked, Cambridge, Harvard University Press.
• Pears, David (1986), “The Goals and Strategies Of Self-Deception”, en Elster, J. (Ed.), The Multiple Self, Cambridge, Cambridge University Press, pp. 59-77.

Per a una bibliografia més àmplia, vore ací.

Vore també

• Autosugestión
• Entrenament autógeno
• Identificació en l'agressor
• Llavat de cervell
• Llista de prejuïns cognitius
• Pensament màgic
• Pensament crític