Anar al contingut

Arsenogoyazita

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Arsenogoyazite Tomeik.jpg
Arsenogoyazita

La arsenogoyazita és un mineral, arseniat d'alumini i estronci en hidroxilos. Va ser descrit com una nova espècie a partir d'eixemplars obtinguts en la mina Clara, Oberwolfach, Regió de Friburgo, Baden-Württemberg (Alemània), que conseqüentment és la localitat tipo. El nom es deu al fet de ser elequivalente a la goyazita en arsènic en lloc de fòsfor.[1]

Propietats físiques i químiques

[editar | editar còdic]

És l'anàlec en arsènic de la goyazita, que té fòsfor en lloc d'arsènic. És freqüent que la arsenogoyazita continga un percentage important de fòsfor en lloc d'arsènic, i ademés calcio i bari substituyendo parcialment a l'estronci.[2] Forma una série en la arsenogorceixita, que és el mineral en bari en lloc d'estronci.[3] Els microcristales solen tindre morfologia romboèdrica.

Jaciments

[editar | editar còdic]

La arsenogoyazita es troba en la zona d'oxidació dels jaciments hidrotermales polimetálicos. En la localitat tipo aparace associada, entre uns atres, a olivenita, malaquita, cornwallita i arsenogorceixita. És un mineral rar, conegut en al voltant d'una vintena de jaciments en el món.[4] Apareixen cristals ben formats, de color blanc, en la mina Relistian Mine Reawla, Gwinear-Gwithian, Cornualles (Regne Unit).[5] En Espanya, s'ha trobat en una calicata situada en la concessió La Reconquistada, en Pastrana, Mazarrón (Múrcia) i en la mina Les Cocotas, en el Cerro del Llop, Tíjola (Almeria).[6]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Schweizerische Mineralogische und Petrographische Mitteilungen, 64(1-2), 11-19.
  2. Antony, J.W., Bideaux, R.A., Bladh, K.W. i Nichols, M.C. (2000). Handbook of Mineralogy Vol. IV Arsenates, Phosphates, Vanadates, Mineral Data Publishing.
  3. Aufschluss, 44, 250-254..
  4. «Arsenogoyazita. Mindat».
  5. Lapis, 33 (2), 39.
  6. Calvo Rebollar (2015). Minerals i Mines d'Espanya. Vol. VII. Fosfat, Arseniat i Vanadatos., Escola Tècnica Superior d'Ingeniers de Mines de Madrit. Fundació Gómez Pardo., p. 119.