Apparitor

En l'antiga Roma, un apparitor (també deletreado apparator en inglés, o acortado a paritor) era un funcionario cuyo salario estaba pagado por el tesoro público. El apparitor asistió a los magistrados. Había cuatro grados ocupacionales (decuriae) entre ells. El més alt d'estos era el dels ) entre ellos. El más alto de estos era el de los , els empleats o notaris públics, seguits pel de , los empleados o notarios públicos, seguidos por el de , lictores; després, els , lictores; luego, los , mensagers o citadores, açò és, agents en encàrrecs oficials; i els , mensajeros o citadores, esto es, agentes con encargos oficiales; y los , locutores o heralts.

Per lo tant el terme ha referenciado a un Bedell en una universitat, un encarregat o heralt; particularment, en el dret canònic de l'Iglésia catòlica, el qual estava inspirat en gran part per la llei romana. Apparitor va quedar com un títul oficial per a un agent en tribunals eclesiàstics. Varen estar designats per a servir en citacions, per a arrestar a persones acusades, i en el procediment civil eclesiàstic, per a prendre possessió, físicament o formalment, de la propietat en disputa, per a assegurar l'eixecució de la sentència del juge. Açò va estar fet en països a on el fòrum eclesiàstic, en la seua integritat substancial, està reconegut. Aixina actua com a aguasil i sheriff. La seua garantia d'entrega de les citacions és evidència del coneiximent de la seua obligació d'aparéixer, ya siga para es jujat, per a donar testimoni, o per a fer qualsevol cosa més imposta llegalment pel juge; la seua declaració es convertix en la base d'un càrrec de rebelia en contra de qualsevol que es negue a obedir la citació.