L'anex presó Capuchinos va ser un recint penitenciari ubicat en Santiago, la capital de Chile, célebre per albergar a detinguts per violacions als drets humans i a convictes d'alts ingressos, pel seu caràcter de «presó VIP».

Història

L'antic edifici va ser construït en 1860 per les Monges Clarisa Capuchinas per a albergar el seu convent. D'ahí el seu nom i el del carrer. Pero per la seua ubicació estratègica, a escasses quadres dels tribunals de justícia i els Jujats del Crim, es va transformar en un centre penitenciari, per orde del govern del president Juan Antonio Rius qui, en 1946, va ordenar la seua expropiació i va decidir traslladar allí als reus sense prontuario que no havien comés delictes violents, processats principalment per delictes de tipo econòmic.[1]

L'11 de setembre de 2005 un incendi va calcinar l'edifici. l'intendenta de Santiago d'eixe llavors, Ximena Racó junt al General Director de Carabineros, Alberto Cienfuegos, varen concórrer al lloc per a analisar la magnitut del sinistre. 12 companyies de bombers varen deure assistir al desastre. 26 interns —22 hòmens i quatre dònes— varen deure ser traslladats a dependències de la direcció nacional de l'institució. El fòc havia començat en els dormitoris dels gendarmes en el segon pis del costat nororiente de la presó. No es varen registrar lesionats.[2]

«Presó VIP»

Vastes crítiques ha rebut l'Estat de Chile per permetre una presó tipo resort com Capuchinos, una presó pagada, també denominada «presó VIP» o cinc estreles, a on varen estar reclosos, per eixemple, els parlamentaris Clodomiro Almeyda,[3] Erich Schnake,[4] Juan Pablo Letelier[5] i Alejandro Guillier.[6]

En el penal els interns tenien garanties impensades per a un reu comú. Els delinqüents que aplegaven a capuchinos es trobaven en una casona estil colonial en tres nivells. El primer, un saló a on es rebien les visites diàriament, en un teléfon públic i quiosc a on comprar. Just darrere, la cancha a on els interns s'entretenien jugant baby fútbol. Al costat d'un dels arcs, un chicotet gimnasi. A l'atre extrem, les oficines del capellà i conseller de Gendarmería. A l'atre extrem, just al costat de les escals que donaven a les quatre celes per a dònes, estava la piscina. Ya en el segon nivell, estaven les celes dobles. Un passadiç estil pensió costera deixava vore diverses portes que eren els dormitoris dels interns més pobres, és dir, dels que no alcancen a pagar una habitació privada. Eixos afortunats anaven en el tercer pis. Els habitants de Capuchinos contaven ademés en una sala de llectura, sala de jocs (pool) i de televisió, més un menjador i cuina comunes que devien netejar per tandes d'un per volta.[7]

Vore també

Referències

  1. ↑ «El gran incendi de la presó Capuchinos». Segona Companyia de Bombers Esmeralda. Archivat des de l'original, el 2 d'abril de 2015. Consultat el 10 de març de 2015.
  2. ↑ «Fòc va arrasar anexe Presó Capuchinos». El Mercuri de Valparaíso. Consultat el 10 de març de 2015.
  3. ↑ «Feliciano Palma, el més mític dels seus hostes». La Quarta (18 de setembre de 2005). Archivat des de l'original, el 2 d'abril de 2015. Consultat el 10 de març de 2015.
  4. ↑ «Adeu, Capuchinos, adeu». La Nació (25 de setembre de 2005). Archivat des de l'original, el 2 d'abril de 2015. Consultat el 10 de març de 2015.
  5. ↑ «Coimas: amo d'escola Sigle 21 va denunciar persecució contra Letelier». Ràdio Cooperativa (29 de maig de 2003). Consultat el 10 de març de 2015.
  6. ↑ «Talle concedix llibertat baix fiança a Alejandro Guillier». EMOL (12 de decembre de 2003). Consultat el 10 de març de 2015.
  7. ↑ «Drets humans en les presons chilenes». www.claretianos. cl. Archivat des de l'original, el 23 de febrer de 2010. Consultat el 10 de març de 2015.