Anex:Patrimoni de la Humanitat en Uganda

Bens culturals i naturals

Uganda conta actualment en els següents llocs declarats com Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco:

	Parc Nacional dels Montes Ruwenzori
	Be natural inscrit en 1994.
	Localisació: Districte de Kabarole, Districte de Kasese i Districte de Bundibugyo
	Situat en l'oest d'Uganda, este parc de 100.000 hectàrees comprén la major part del massiç montanyós de Rwenzori, que culmina a 5.109 metros d'altura en el cim del pico Margarita, el tercer cim d'Àfrica. És un lloc de gran bellea, en glaciars, cascades i llac que formen un paisage alpí sense parangón en el continent africà. El parc posseïx numerosos hàbitats naturals a on viuen animals en perill d'extinció, aixina com una flora rica i rara composta per múltiples espècies, entre les que destaca la petorra jaganta. (UNESCO/BPI)^[1]

	Parc Nacional de la Selva Impenetrable de Bwindi
	Be natural inscrit en 1994.
	Localisació: Districte de Kabale, Districte de Kisoro i Districte de Rukungiri
	Situat al suroest d'Uganda, en el punt de convergència dels boscs de planicie i de montanya, el parc de Bwindi té una superfície de 32.000 hectàrees i és reputat per la seua rica biodiversitat. Posseïx 160 espècies d'arbres i més de 100 classes de falagueres, numerosos tipos de pardals i palometes, i vàries espècies animals en perill d'extinció com el gorila de montanya. (UNESCO/BPI)^[2]

	Tombes dels reis de Buganda en Kasubi
	Be cultural inscrit en 2001, en perill des de 2010.
	Localisació: Districte de Kampala
	Emplaçades en Kasubi, les tombes dels kabakas (reis) de Buganda ocupen unes 30 hectàrees de tossals del districte de Kampala. La major part del lloc és una zona agrícola cultivada en métodos tradicionals. En el seu centre, en el cim d'un tossal, s'alça l'antic palau dels kabakas construït en 1882 i transformat en cementeri real en 1884. El Muzibu Asala Mpanga –edifici principal de planta circular arrematat per una cúpula– alberga hui quatre tombes reals. És un eixemple notable d'obra arquitectònica realisada en materials orgànics: fusta, palla, juncs, canyes i atobó. No obstant, l'importància del lloc estreba en el seu valor immaterial, ya que està íntimament vinculat a les creències i l'espiritualitat de la població, aixina com a les nocions de continuïtat i identitat. (UNESCO/BPI)^[3]

Localisació del Patrimoni de la Humanitat en Uganda

Llista indicativa

L'inscripció en esta llista és la primera etapa per a qualsevol futura candidatura. Uganda, la llista indicativa del qual va ser revisada per última volta el 30 de giner de 2007,^[4] ha presentat els següents llocs:

	Bigo bya Mugyenyi (obres de terra) Be cultural Propost en 1997
	Kibiro (llogaret productor de sal) Be cultural Propost en 1997
	Ntusi (túmulos i conca) Be cultural Propost en 1997
	Nyero i atres llocs d'art rupestre geomètric de caça-recolecció en Uganda oriental Be cultural Propost en 1997
	Parc nacional del Gorila de Mgahinga Be natural Propost en 2007

Patrimoni cultural immaterial

Actualment Uganda té cinc elements inscrits en la llista del Patrimoni Cultural Immaterial.

	La fabricació de teixits de corfa en Uganda
	Be immaterial inscrit en 2008 (originalment proclamat en 2005).

	Bigwala: dansa i música de trompes de carabassa del Regne de Busoga (Uganda)
	Be immaterial inscrit en 2012 sobre la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial que requerix mides urgents de salvaguardia.
	La pràctica cultural del poble basoga d'Uganda denominada bigwala està constituïda per la música i dansa eixecutades per a celebrar cerimònies reals, en particular entronisació i funerals, i en els últims decenis per a commemorar events comunitaris. Per bigwala s'entén la música eixecutada per cinc o més trompes de carabassa que emeten al unísono un sò monòton per a acompanyar una vora i una dansa peculiar. L'espectàcul tradicional comença als concordes d'una sola trompa, a la que es van incorporant les trompes restants, i després vénen successivament els redobles de tambors, les vores i les danses. Els cantants i ballarins es desplacen formant un círcul entorn als cinc tamborileros, es contonean en gràcia, alcen les mans i van imprimint un ritme frenètic a la dansa al compàs de la música. Les dònes del públic prorrumpen en crits quan l'espectàcul alcança el seu apogeu. Este element del patrimoni cultural del poble basoga contribuïx de forma important al seu esperit d'unitat. Les lletres de les cançons, que narren l'història dels basoga centrant-se especialment en la figura del seu rei, constituïxen una reafirmación simbòlica de l'identitat d'este poble i dels vínculs que manté en el seu passat històric. Esta pràctica cultural aborda temes com l'autoritat, els problemes matrimonials i les normes i pràctiques socials acceptables. No obstant, hui en dia solament queden quatre depositaris vells d'este art tradicional capaços de dominar tots els coneiximents i tècniques imprescindibles per a l'eixecució de les danses i la fabricació i maneig dels instruments musicals. Les recents tentatives realisades per a garantisar la transmissió d'este element del patrimoni cultural han fracassat per problemes financers. Per això, les representacions de bigwala són poc freqüents i la seua supervivència es veu realment amenaçada. (UNESCO/BPI)^[5]
	Empaako: sistema onomàstic tradicional de les comunitats batooro, banyoro, batuku, batagwenda i banyabindi de l'oest d'Uganda
	Be immaterial inscrit en 2013 sobre la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial que requerix mides urgents de salvaguardia.
	El empaako és un sistema onomàstic utilisat per les comunitats batooro, banyoro, batuku, batagwenda i banyabindi d'Uganda per a impondre als chiquets, ademés del seu nom propi i el de la seua família, un dels dotze noms que compartixen en comú totes eixes comunitats. Dirigir-se a una persona cridant-la pel seu nom empaako és una forma de reafirmar els vínculs socials. Este nom es pot utilisar per a donar parabienes a una persona, i també per a donar-li mostres de l'afecte, respecte, estima o amor que se li professa. L'us del nom empaako assossega les tensions o amansa la còlera i envia a l'interlocutor un vibrant mensage no només d'afirmació de l'identitat i unitat comunitàries, sino també de pau i reconciliació. El nom empaako s'impon en el transcurs d'una cerimònia presidida pel cap de clan, que se celebra en la llar del chiquet. En primer lloc, les ties paternes del bebé procedixen a examinar les seues traces, ya que la seua semblança en atres membres de la família constituïx la base d'elecció del nom empaako. Després, el cap del clan proclama el nom del chiquet. Els participants en la cerimònia compartixen despuix en comuna un menjar a pur de dacseta i carn fumada de bou, oferixen presents al chiquet i planten un arbre en el seu honor. La transmissió del nom empaako per conducte de la celebració de rituals onomàstics ha disminuït enormement degut a que estan decaent l'aprecie de la cultura tradicional i l'us de l'idioma inherent a esta pràctica consuetudinària. (UNESCO/BPI)
	La tradició oral de Koogere en les comunitats basongora, banyabidi i batooro
	Be immaterial inscrit en 2015 sobre la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial que requerix mides urgents de salvaguardia.
	Koogere va ser una cap del poble basongora fa uns 1.500 anys. En un conjunt de relats de la tradició oral –que formen part de la memòria colectiva de les comunitats basongora, banyabindi i batooro del districte de Kasese– es fa referència al seu excepcional saber i a la prosperitat que va regnar en el territori a on va eixercir la seua jefatura. Composta per adagis i relats que descriuen la riquea i l'abundància com recompenses de l'esforç en el treball i ilustren l'encant i heroísmo de la dòna, la tradició oral de Koogere és partix integrant essencial i font d'inspiració de la filosofia social i les expressions culturals populars d'eixes comunitats. Els custodios i practicants d'este llegat cultural són vells i sabio, narradors i poetes, músics i artistes, i famílies autòctones que viuen en el veïnat dels llocs vinculats a eixa tradició oral. L'història de Koogere es relata i es canta repetida i espontàneament entorn al fòc de la llar, o quan es realisen activitats colectives com la fabricació d'objectes artesanals, el pastoreig del ganado i el recorregut de llarcs trayectes. Els narradors experimentats de major edat són els que transmeten esta pràctica cultural als més jóvens. Esta tradició oral fomenta les activitats en comuna, és un vector de saber, proporciona distracció i facilita l'aprenentage i transmissió d'informacions, valors i competències entre les diferents generacions. Hui en dia, no obstant, el sistema formal d'ensenyança i formació predomina cada volta més, mentres que la transmissió de coneiximents i competències relacionats en la pràctica de la tradició de Koogere no resulta adaptada a la nova situació, tenint en conte que s'efectua de manera informal i espontànea. Ademés, està declinant l'us del runyakitara (runyoro-rutooro) que és l'idioma en el que es relata l'història de Koogere. D'ahí que el coneiximent d'esta tradició oral estiga disminuint ràpidament: solament queden quatre mestres narradors capaços de relatar més d'un episodi d'eixa història. La freqüència de la pràctica i transmissió de la tradició està disminuint també, degut a que en els espais socials vinculats a ella predominen distraccions d'un atre tipo. (UNESCO/BPI)
	La dansa i música en lira estovada del poble madi
	Be immaterial inscrit en 2015 sobre la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial que requerix mides urgents de salvaguardia.
	Les danses i vores al són de la música de la lira estovada constituïxen una de les pràctiques culturals més antigues del poble madi d'Uganda. Transmesos pels antepassats de la comunitat, les vores i balls tradicionals al són d'este instrument s'interpreten en motiu de casament, reunions polítiques, festejos per bones collites i duels pels sers volguts difunts, o per a educar als chiquets i resoldre conflictes. La producció i l'us de la lira estovada comporten la celebració de diversos rituals, a saber: preparar un menjar especial per a beneir l'instrument en curs de fabricació; insertar en la caixa de l'instrumente pedres i trossos de granera pertanyents a una “dòna pendenciera”, acompanyant este acte en una oració als antepassats per a que la lira tinga un sò similar; impondre un nom a l'instrument; i sacsar la lira en signe de respecte, abans i despuix de tocar-la. Esta pràctica cultural tradicional no només reforça els vínculs familiars i l'unitat del clan, sino que també transmet a les jóvens generacions l'història, els valors i la cultura de la comunitat. Són les persones de més edat les que transmeten a les més jóvens les tècniques i els coneiximents vinculats a eixes pràctiques. No obstant, la continuïtat d'esta tradició cultural corre perill de desaparéixer perque les generacions jóvens la consideren obsoleta i perque els materials utilisats per a fabricar l'instrument provenen d'espècies animals i vegetals amenaçades. (UNESCO/BPI)