Anex:Patrimoni de la Humanitat en Azerbaiyan

Archiu:Flag of caps block 0 .svg

Azerbaiyan conta actualment en tres llocs declarats Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco, abdós de caràcter cultural. Ademés té cinc bens culturals immaterials en la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Bens culturals i naturals

Azerbaiyan conta actualment en els següents llocs declarats com Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco:

	Ciutat fortificada de Bakú en el Palau dels Shirvanshah i la Torre de la Donzella
	Be cultural inscrit en 2000.
	Localisació: Bakú
	Zona de protecció: 22 ha. Zona de respecte: 12 ha.
	Construïda en un territori habitat des del Paleolític, la ciutat amurallada de Bakú mostra les chafades de la presència successiva de les cultures zoroástrica, sasánida, àrap, persa, shirvani, otomana i russa. La part intramuros (Icheri Shesher) ha conservat intacta una gran part de les seues muralles del sigle XII. La Torre de la Verge (Giz Galasy) es va erigir en eixe mateix sigle sobre construccions antigues que daten dels sigles VII a VI a.C. El Palau dels sahs de Shirvan (sigle XV) està considerat com una de les joyes de l'arquitectura azerbaiyana. (UNESCO/BPI)

	Paisage cultural d'art rupestre de Gobustán
	Be cultural inscrit en 2007.
	Localisació: Bakú
	Zona de protecció: 537 ha. Zona de respecte: 3096 ha.
	Este lloc comprén tres zones d'un replanell rocós emplaçat en la regió semidesértica que ocupa el centre de l'Azerbaiyan. Alberga un conjunt excepcional de més de sis mil petroglifos eixecutats a lo llarc d'un periodo de 40.000 anys d'art rupestre. També posseïx vestigis de poblaments, coves habitades i llocs funeraris, que constituïxen una prova de la seua ocupació intensiva pel ser humà en el periodo humit subsegüent a l'última era glaciar, des del Paleolític Superior fins a l'Edat Mija. El lloc comprén una superfície total de 537 hectàrees, que formen part del territori protegit, molt més extens, de la Reserva de Gobustán. (UNESCO/BPI)

Archiu:Shekikhan. caps block 22	Sheki, el Palau del Khan
	Be cultural inscrit en 2019.
	Localisació: Sheki
	La ciutat històrica de Sheki està situada al peu de les montanyes del Gran Caucas i dividida en dos pel riu Gurjana. Mentres que la partix nort, més antiga, està construïda sobre la montanya, la partix sur s'estén fins a la vall del riu. El seu centre històric, reconstruït despuix de la destrucció d'una ciutat anterior pels deslaves de fanc en el sigle XVIII, es caracterisa per un conjunt arquitectònic tradicional de cases en teulades a dos aigües de gran altura. Situada a lo llarc d'importants rutes comercials històriques, la ciutat posseïx una arquitectura influenciada per les tradicions de construcció dels regnats de safávida, qadjar i rus. El Palau del Kan, en el noreste de la ciutat, aixina com les diverses cases de comerciants, reflectixen la riquea generada per la crío de cucs de seda i el comerç de capolls des de finals del sigle XVIII fins a el XIX. (UNESCO/BPI)

Localisació del Patrimoni de la Humanitat en Azerbaiyan.

Llista indicativa

L'inscripció en esta llista és la primera etapa per a qualsevol futura candidatura. Azerbaiyan, la llista indicativa del qual va ser revisada per última volta el 24 d'octubre de 2001, ha presentat els següents llocs:

	Surakhany, Atashgyakh (Fòc - fidels, temple - museu en Surakhany) Be cultural Propost en 1998
	Mausoleu de Momine Khatun Be cultural Propost en 1998
Archiu:Lenkeran1. caps block 41	Reserva estatal de Hirkan Be natural Propost en 1998
Archiu:Falta imagen caps block 46 Material (ancho).svg	Depòsit de flora i fauna del Quart Periodo de "Binegadi" Be natural Propost en 1998
	Volcà de fanc de "Lok-Baten" Be natural Propost en 1998
Archiu:Bail-2. caps block 55	Montanya de Baku Stage Be natural Propost en 1998
	Les construccions defensives de la vora del Mar Caspio Be cultural Propost en 2001
	Reserva arquitectònica i històrica de Susa Be cultural Propost en 2001
	Reserva arquitectònica i històrica de Ordubad Be cultural Propost en 2001

Patrimoni cultural immaterial

Actualment Azerbaiyan té dèu elements inscrits en la llista del Patrimoni Cultural Immaterial:

	El mugham azerbaiyano
	Be immaterial inscrit en 2008 (originalment proclamat en 2003).
	Art dels ashiqs d'Azerbaiyan
	Be immaterial inscrit en 2009.
	L'art dels ashiqs d'Azerbaiyan agrupa poesies, narracions, danses, vores i músiques instrumentals en una representació escènica tradicional que constituïx un símbol de la cultura del poble azerbaiyano. Caracterisat per l'acompanyament en saz, un instrument musical de corda, el repertori clàssic comprén uns 200 vores, al voltant de 150 composicions musicals i poètiques cridades dastans, uns 2.000 poemes tradicionals de tot gènero i un sinfín de narracions. Les variants regionals poden comprendre atres instruments musicals, pero totes elles estan unides pel víncul d'un llenguage nacional i una història artística comunes. Els ashiqs actuen en bodes, reunions d'amics i festivitats en tot el Caucas, aixina com en sales de concerts i estudis de radi i televisió, i seguixen enriquint el seu repertori en síntesis de melodies clàssiques i contemporànees. El seu art es considera emblema de l'identitat nacional i custodie de la llengua, la lliteratura i la música azerbaiyanas. Els ashiqs no només representen la consciència colectiva d'un poble, sino que contribuïxen a promoure els intercanvis i el diàlec entre les cultures. Els kurdo, lezguianos, talishes, tats i atres grups ètnics d'Azerbaiyan practiquen a sovint l'art dels ashiqs, i les seues vores i poemes s'han difòs per tota la regió. (UNESCO/BPI)
	El Novruz o Nowrouz, Nooruz, Navruz, Nauroz i Nevruz (Festivitat de l'Any Nou)
	Be immaterial inscrit en 2009, estés en 2016.
	Este element és compartit en Plantilla:AFG, , Plantilla:IRN, Plantilla:IRQ, Kazajistánlink=|20px Kazajistán, Plantilla:KGZ, PakistánArchiu:Flag of Pakistán.png, Plantilla:TJK, TurquíaArchiu:Flag of Turquía.png, Plantilla:TKM i Plantilla:UZB
	La festivitat de l'Any Nou sol ser una efeméride en la que les persones expressen els seus desijos de prosperitat i renove de les seues vides. En numeroses regions d'Afganistan, Azerbaiyan, Índia, Iran, Iraq, Kazajstán, Kirguizistan, Pakistan, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia i Uzbekistan, este acontenyiment se celebra el 21 de març i rep les denominacions Nauryz, Navruz, Nawruz, Nevruz, Novruz, Nowruz o Nuruz, que tenen la mateixa significació de “dia nou” en les distintes llengües d'eixos països. Durant unes dos semanes tenen lloc diverses celebracions de ritos, cerimònies i events culturals. Una important costum tradicional característica d'este periodo és la de reunir-se per a menjar en la família i aplegats entorn a una taula ornada en objectes que simbolisen la purea, la lluminositat, la vida i la prosperitat. Els participants en les celebracions s'engalanen en penyores de vestir noves i visiten als seus veïns i parents, especialment als més vells. També es fan regals –sobretot als chiquets– que solen consistir en objectes fabricats per artesans. En esta festivitat de l'Any Nou es representen espectàculs galliponters de música i dansa, se celebren ritos de l'aigua i el fòc en públic, s'organisen competicions de deports tradicionals i es fabriquen diversos objectes artesanals. Totes estes costums tradicionals, que les generacions de més edat transmeten a les més jóvens per mig de l'observació i la participació en elles, contribuïxen a fomenten la diversitat cultural i la tolerància, aixina com a enfortir el sentiment de solidaritat i les relacions pacífiques en les comunitats. (UNESCO/BPI)
	L'art tradicional del teixit de l'estora azerbaiyana en la República d'Azerbaiyan
	Be immaterial inscrit en 2010.
	L'estora azerbaiyana és un teixit tradicional de diferents dimensions fabricat a mà, de textura densa, de superfície peluda o plana, en motius característics de les numeroses regions del país en que es fabrica. La fabricació d'estores és una tècnica tradicional que es transmet oralment i per mig de la pràctica. Els hòmens esquilan les ovelles en primavera i autumne, mentres que les dònes recolecten les substàncies colorants, hilan la llana i teñir el fil en primavera, estiu i autumne. La llabor del teixit l'efectua durant l'hivern un ampli círcul familiar de dònes: les filles deprenen a teixir en les seues mares i yayes, i les nores en les seues sogres. L'estora es confecciona en un teler horisontal o vertical en fils de llana, cotó o seda multicolors, teñir en colorants naturals. Recorrent a tècniques especials per a crear les estores de superfície peluda, les tejedoras passen un fil i ho nuguen entorn als fils de la urdimbre. Les estores planes s'eixecuten de diverses maneres en entrelazamientos d'urdimbre, trames i trames de motius. L'acte de tallar una estora del teler revist una solemnitat especial. L'art de teixir està estretament vinculat a la vida diària i les costums de les comunitats interessades, i la funció que complix es manifesta en el significat dels dissenys de les estores i en la seua utilisació. Aixina, en les festivitats del Novruz (Any Nou) celebrades en la regió, les chicones jóvens reciten adivinanzas i entonen vores tradicionals assentades en estores. L'us de les estores com a elements del mobiliari i de decoració mural està molt estés, i també es teixixen estores especials per a dispensar tractaments mèdics, orar i celebrar cerimònies nupcials, naiximent de chiquets i ritos funeraris. (UNESCO/BPI)
	Art de fabricació i pràctica musical del tar, instrument de cordes en màstil llarc
	Be immaterial inscrit en 2012.
	El tar és un llaüt en màstil llarc i cordes pulsades que es fabrica i es toca tradicionalment en comunitats de tot l'Azerbaiyan. Molts ho consideren l'instrument musical per excelència del país i s'usa per a interpretar –en sol o acompanyat per atres instruments– moltes melodies tradicionals. Els artesans fabricants del tar transmeten les seues tècniques a aprenentes, a sovint en el sí de les seues pròpies famílies. Escomencen la fabricació triant en esmero les matèries primeres: fusta de morera per a la caixa, d'avellaner per al màstil i de peral per a les clavilles. A continuació utilisen diversos instruments per a confeccionar una caixa hueca en forma de huit, que recobrixen en un fi pericardi de bou. Despuix fixen la virola, posen les cordes metàliques i adornen la caixa en incrustaciones de nacre. Els músics toquen l'instrument mantenint-ho en posició horisontal contra el pit, punteando les seues cordes en un plectre o fent-les vibrar, i recorrent a golpeteos i atres tècniques per a donar coloratura a les melodies. La música de tar ocupa un lloc important en bodes, reunions amistoses diverses, events festius i concerts públics. Els músics transmeten els seus coneiximents i tècniques als jóvens de les seues comunitats respectives, ya siga oralment i en demostracions pràctiques, o be en conservatoris de música. Els coneiximents teòrics i pràctics vinculats a la fabricació i pràctica del tar eixerciten un paper important en la forja de l'identitat cultural dels azerbaiyanos. (UNESCO/BPI)
	Chovkan: joc ecuestre tradicional a lloms de cavalls karabajos en la República d'Azerbaiyan
	Be immaterial inscrit en 2013 sobre la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial que requerix mides urgents de salvaguardia.
	El chovkan és un joc ecuestre tradicional practicat en una cancha plana coberta d'herba, en la que competixen dos equips de ginets montats en cavalls karabajos. Cada equip consta de cinc jugadors: dos defensors i tres atacants. El partit dona començ en mig de la cancha i els jugadors usen uns malls de mànec llarc, o paraulotes, per a espentar una chicoteta bola de cuiro o fusta i ficar-la en la meta de la partix adversària. Entre els llances del joc es intercalan eixecucions de peces d'una música instrumental tradicional denominada janghi. Els jugadors i entrenadors de chovkan són agricultors i ginets experimentats de la regió. Tradicionalment, els jugadors van tocats en gorros de astracán, visten un sobretot llarc ajustat i duen pantalons, calcer i calcetins especials. Un públic compost per persones de totes les edats acodix a presenciar este joc tradicional i animar als seus equips preferits. El chovkan enfortix el sentiment d'identitat arraïlat en la cultura nómada i contribuïx a que el cavall es considere partix integrant de la vida diària. Els jugadors més experimentats s'encarreguen de transmetre als principiantes les regles, competències pràctiques i tècniques relacionades en el chovkan en el transcurs d'entrenaments colectius. La pràctica i transmissió del chovkan han decaigut a causa de l'urbanisació, l'emigració i la pèrdua d'interés dels jóvens per este joc. Estos factors són els causants de l'actual penúria de jugadors i entrenadors, aixina com de cavalls karabajos. (UNESCO/BPI)
Archiu:Azərbaycan kəlağayısının hazırlanması 5. caps block 127	L'art de fabricació i el simbolisme tradicionals del kelaghayi, mocador de cap en seda per al tocat de la dòna
	Be immaterial inscrit en 2014.
	L'art de fabricació de el “kelaghayi” té la seua raïl en usos tradicionals estesos a lo llarc de tota la Ruta de la Seda, i en Azerbaiyan es concentra en dos llocs: la ciutat de Shaki i el poble de Basgal. La confecció d'este tocat femení comprén vàries fases: el teixit de la tela de seda, la seua tenyida i la seua ornamentació per mig de l'us blocs de fusta. Els tejedores es procuren fils fins de seda obtinguts pels sericultores i, una volta teixits en els seus telers, posen primer a hervir i a secar la tela confeccionada i finalment la tallen en quadrats. Després, els mestres artesans teñir en substàncies vegetals de diferents colors els trossos de tela tallats i els ornamentan en tampons en fusta empapats en solucions a pur de colofonia, parafina i oli solidificado. Els colors d'estos tenen un significat simbòlic vinculat en freqüència a acontenyiments socials d'especial importància –bodes, cerimònies fúnebres i celebracions– i a algunes activitats de la vida diària. L'art de fabricar el “kelaghayi” és una activitat familiar essencialment i la seua transmissió s'efectua per mig de l'aprenentage no formal. Cada família posseïx els seus propis estils i motius d'ornamentació. La fabricació de el “kelaghayi” i la seua utilisació com tocat per part de les dònes constituïxen una expressió cultural identitària, una tradició religiosa i un símbol de cohesió social que contribuïxen a reforçar el paper de la dòna i l'unitat cultural en la societat azerbaiyana. (UNESCO/BPI)
	L'artesania del coure de Lahij
	Be immaterial inscrit en 2015.
	L'artesania del coure de Lahij comprén la fabricació i l'us tradicionals d'objectes de coure de la localitat d'este nom, situada en la vertent sur de la cordillera del Caucas. La totalitat del procés de fabricació ho coordina un mestre fundidor en l'ajuda d'un aprenent, que va adquirint en la pràctica el domini de les diferents tècniques. Un ferrer atiza el fòc de la forja en una mancha i martillea el coure fos fins a modelar-ho en plaques fines. Després, un calderero polix i ornamenta eixes plaques fins a obtindre el producte acabat. Esta última etapa de la fabricació artesanal revist una importància cultural especial, ya que els motius d'ornamentació utilisats se centren a sovint en el mig ambient i l'entorn locals, reflectint els coneiximents i valors tradicionals dels depositario d'este art tradicional. El mestre fundidor s'encarrega de vendre els productes finals en el taller i de remunerar el treball dels artesans que han participat en la seua fabricació. Els coneiximents i tècniques tradicionals de fabricació es transmeten de pares a fills en el sí de les famílies de fundidores. Són molt numerosos els azerbaiyanos que es desplacen a la localitat de Lahij a fi de comprar objectes de coure per a la vida diària, en particular els de us alimentari, per estimar que tenen repercussions benèfiques per a la salut. Este art tradicional no només constituïx una font d'ingressos important per als artesans, sino que ademés els infunde un fort sentiment colectiu d'identitat i orgull. Ademés, l'artesania del coure estretix els vínculs familiars en el sí de la comunitat de Lahij i es percep com una senya d'identitat inequívoca d'esta localitat. (UNESCO/BPI)
	La tradició cultural de fabricar i compartir el pa pla denominat lavash, katyrma, jupka o yufka
	Be immaterial inscrit en 2016.
	Este element és compartit en Plantilla:IRN, Kazajistánlink=|20px Kazajistán, Plantilla:KGZ i TurquíaArchiu:Flag of Turquía.png
	En numeroses comunitats d'Azerbaiyan, Iran, Kazajstán, Kirguizistan i Turquia, l'estesa costum tradicional de fabricar i compartir un pa pla complix funcions socials que han permés que la seua pràctica perdure entre moltes poblacions. En el sí de les famílies són tres persones per lo manco les que solen participar en la fabricació d'eixe pa denominat lavash, katyrma, jupka o yufka, segons els països. Cada una elles eixercita una funció distinta en la preparació i cocció de l'aliment. En les zones rurals és el veïnat el que ho fabrica i compartix en comú. Este tipo de pa també es prepara i hornea en els forns tradicionals. Cuit en forns de fanc o pedra afonats en el sol (tandyrs o tanūrs), en plaques metàliques (sājs) o en calderos (kazans), el pa pla es compartix en els menjars diaris i en motiu de celebracions de naiximent, bodes, festivitats, funerals o oficis religiosos. En Azerbaiyan i Iran es coloca en els muscles de les desposadas o es desmigaja damunt dels seus caps per a impetrar la prosperitat dels recién casado, mentres que en Turquia s'oferix als veïns de la nova parella. En Kazajstán es prepara el pa durant els funerals perque existix la creència de que açò protegix als difunts en espera de la sentència divina, mentres que en Kirguizistan es presumix que és el repartiment del pa el que garantisarà als morts una millor estància en el més allà. Transmesa activament de mestres a aprenents o en el sí de les famílies, esta pràctica cultural és una expressió d'hospitalitat, de solidaritat i de determinades creències que simbolisen les raïls culturals compartides per les comunitats i reforcen el sentiment de pertinença dels seus membres a ell (UNESCO/BPI)
	La tradició de preparar i compartir la “dolma”, signe distintiu d'identitat cultural
	Be immaterial inscrit en 2017.
	La preparació de la “dolma” exigix dominar una série de pràctiques i coneiximents tradicionals per a poder confeccionar este manjar. La “dolma” és un picadillo a pur de carn, ceba, arròs, pésols i espècies que servix per a confeccionar bocaditos en una envoltura de full vegetal –fresc o hervir– i per a reblir frutes o verdures. El seu nom és un abreujament del vocablo túrquico “doldurma”, que vol dir “farcidura”. Esta preparació culinària tradicional, consumida en comuna en les famílies i comunitats locals, està estesa per totes les regions d'Azerbaiyan i el conjunt de la població estima que constituïx un element sumament important de les seues pràctiques culturals. La “dolma” es prepara i es goja en ocasions especials i reunions socials, i és tot un símbol de sentiments de solidaritat, respecte i hospitalitat. Transmesa de generació en generació, esta pràctica culinària transcendix les fronteres ètniques i religioses existents dins del país. Els depositario d'este element del patrimoni cultural són les persones que cuinen –dònes, en la seua gran majoria– i el conjunt més vast d'els qui ho utilisen en diversos fins d'índole social i cultural. La transmissió informal de l'element s'efectua de pares a fills en el sí de les famílies i la transmissió formal en centres d'ensenyança professional o per mig de sistemes d'aprenentage. La notorietat de l'element en la societat azerbaiyana és molt gran i, pel que fa a la salvaguardia de la seua viabilitat, són les comunitats els qui la garantisen portant a terme múltiples activitats per a sensibilisar al públic i organisant festivals. Els centres d'ensenyança professional i l'edició de publicacions sobre esta pràctica cultural també contribuïxen a la seua salvaguardia.(UNESCO/BPI)

Vore també

• Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Anex:Patrimoni de la Humanitat en Azerbaiyan.
• UNESCO Patrimoni de la Humanitat en Azerbaiyan (en anglés)
• UNESCO Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat en Azerbaiyan (en espanyol)