Anatomia artística

Anatomia artística

Michiel Jansz. van Mierevelt – Lliçó d'anatomia del Dr. Willem van der Meer, 1617.

L'anatomia artística és el conjunt de sabers que pretén estudiar la constitució i la conformació del cos humà, i dels animals en general, per a l'us artístic en la seua representació. A lo llarc de l'història de l'art no s'ha cridat sempre aixina, i els seus sabers s'han anat incrementant i/o modificant.

L'anatomia artística pot dividir-se en tres branques:

• Cànon i proporcions del cos.
• Anatomia morfològica.
• Anatomia clínica.

Cànon i proporcions

El cánon, del grec Χανων, regla, aplicat a la figura humana o animal, és un sistema de mida que establix relacions entre les parts i el tot. De tal modo que, a partir d'una part, es puga deduir el tot i viceversa.

L'idea i desenroll dels diversos cànons ha de considerar-se baix dos punts de vista. Un, estrictament operacional, posa al servici dels artistes les ferramentes necessàries per a la creació i control de figures "proporcionalment correctes", terme problemàtic que només adquirix significat baix l'influència del segon punt de vista. A saber, el que intenta evidenciar les proporcions armoniosas que subyacer a les obres artístiques. Inevitablement, este últim aspecte, de caràcter eminentment estètic, és molt variable a lo llarc del temps i les cultures.

Ya des de les primeres civilisacions trobem cànons i/o métodos de construcció de la figura humana basats en mides predeterminades. En aumentar el nivell evolutiu de les cultures el Cànon va passant de ser un simple método constructiu a ser el reflex d'una idiosincràsia o una cosmogonia. Els cànons acceptats en cada cultura responen a l'orde polític i intelectual reinante o oficial. Està clar que sorgix l'idea d'un Cànon de la necessitat de crear una fòrmula que puguen reproduir els artesans de la decoració, ya siga d'orfebreria com de l'arquitectura, sense cometre “errors” en les mides, i per això, en les formes. La branca de l'anatomia artística que definix els cànons i les proporcions en l'art, és responsable de l'estil de cada cultura o periodo, de la jerarquisació de la figura, humana o divina, en la composició, i de la llectura estètica de l'image, és dir el reflex del pensament filosòfic i polític de l'época en l'obra artística.

Podem observar en les cultures de l'antiguetat, com per eixemple, en l'egipcíaca, que els qui definien els Cànons eren integrants cults de la societat que definien un estil artístic i treballaven a la parell dels arquitectes, dels filòsofs i al servici de les classes més altes.

Cànon utilisat per Jan van Calcar, any 1543.

Per un atre costat els qui els portaven a terme eren artesans que seguien fòrmules de “cóm dibuixar correctament la figura” i no podien insertar modificacions o correccions als models. La fidelitat de la reproducció dels cànons està lligada a les grans ciutats o centres de poder, a mida que nos alluntem d'elles, escomencem a observar imprecisions. Aixina en totes les époques va haver distints cànons, proporcions, o sistemes de mides, per a la construcció artística de la figura humana. Esta branca és fonamental de l'Anatomia Artística ya que són els primers passos en el traçat de la representació artística del cos de l'Home. Els cànons en l'antiguetat atenien a temes ideològics i numerológicos de la construcció de la figura, basats en una concepció bidimensional, és dir, en les mides de les seues parts i no en la forma d'elles.

Anatomia morfològica

Morfologia muscular. Dibuix de Jan van Calcar en el llibre de Vesalio.

Podem cridar Anatomia Morfològica a la branca que estudia les formes externes, esta es diferencia de l'Anatomia Topogràfica ya que ella té bases en l'Anatomia Mèdica, i l'Anatomia Morfològica té fonaments assentats en la creació artística. És la branca que estudia la forma pròpiament dita del cos humà i els recursos que deuen amprar-se tant per al seu correcte estudi com la seua representació. Des de l'época del moviment artístic-cultural conegut com a Academicisme, l'Anatomia Artística escomença a independisar-se de la visió clínica del cos humà i a preocupar-se per la construcció dels volums externs per mig del dibuix. Apareixen les primeres síntesis de la forma de les parts del cos i en el temps esta branca conseguix independisar-se fins a ser una de les més estudiades hui dia.