Aminoàcit excitatorio
El aminoàcit excitatorio és un tipo de neurotransmissor que actua com excitador de les neuronas i eixercita un paper en les vies de senyalisació del sistema nerviós central. Quan la seua concentració aumenta pot tornar-se neurotóxico.[1][2]
Història
[editar | editar còdic]El glutamato és el neurotransmissor excitatorio més abundant i important en el cervell. Les primeres indicacions de que este aminoàcit eixercix accions excitadoras en els processos electrofisiológicos sobre corfa cerebral varen ser obtingudes per Takashi Hayashi en 1954. Hayashi va observar que l'injecció de glutamato en el cervell o en les artèries carótidas produïa convulsions.[3] Les observacions posteriors de Watkin i colegues varen demostrar que el glutamato pot despolarizar i excitar les neurones individuals en la mèdula espinal del gat.[4]
A la comunitat científica li va dur molt temps donar-se conte de que el glutamato funcionava com un neurotransmissor, principalment per la seua gran abundància en el cervell i la seua participació en importants vies metabòliques. La completa acceptació es va conseguir solament en la caracterisació de agonistas i antagonistas selectius per a tots els receptors de Glu.[5]
Importància biomèdica
[editar | editar còdic]L'esforç realisat durant les últimes décades en la caracterisació de les propietats moleculars dels AAE i els seus antagonistas ha segut recompensat en el desenroll d'alguns d'estos ligandos per a diferents oportunitats terapèutiques. Es requerix més investigació per a comprendre la funció del clavill sináptica glutamatérgica en la seua totalitat, aixina com per a aclarir les peculiaritats i la plasticitat del control glutamatérgico en les neurones GABA.[6]
Des de fa 20 anys hi ha hagut intents d'explotar el potencial terapèutic dels ligandos del receptor Glu, ya que la siquiatria molecular i la psicofarmacología del comportament han segut fonamentals per a resaltar les possibilitats d'una modulació farmacològica del glutamato en malalties com l'esquizofrènia i la depressió resistent al tractament.[6]
Els estudis clínics per als diferents objectius farmacològics presentats per l'hipòtesis glutamatérgica ajudaran a comprendre si l'eficàcia i la tolerabilidad de la farmacoterapia de l'esquizofrènia i la depressió milloraran substancialment en els pròxims anys.[7]
Existix un guany que ya es destaca per l'impacte a llarc determini que tindrà en la calitat de vida dels pacients, esta deu ser l'observació dels efectes dels antagonistas de mGlu5 en el síndrome X fràgil (també cridada síndrome de Martin-Bell).[8] L'esperança d'una cura ha aumentat també l'interés pel diagnòstic primerenc i per una millor comprensió de la progressió de la malaltia durant els primers anys de vida.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ ScienceDirect. «Excitatory Amino Acid» (en anglés). ScienceDirect.com. Consultat el 25 de febrer de 2025.
- ↑ Clínica Universitat de Navarra. «Aminoàcit excitador» (en espanyol). CUN.és. Consultat el 25 de febrer de 2025.
- ↑ Keio Journal of Medicine.3(4)
- 183-192.
- ↑ British Journal of Pharmacology.147(S1)
- S100–S108.doi:10.1038/sj.bjp.0706444.
- ↑ (1981) Glutamate: transmitter in the central nervous system, Chichester: Wiley. ISBN 047127951X.
- ↑ 6,0 6,1 Stolerman, Ian P. (2010). Stolerman IP (ed.). Encyclopedia of Psychopharmacology (en en), Berlín, Alemània; Londres, Anglaterra: Springer. ISBN 9783540686989.
- ↑ (2008) Animal and translational models for CNS drug discovery, Amsterdam: Elsevier/Academic Press. ISBN 978-0-12-373861-5.
- ↑ Italian journal of pediatrics.43(1)
- 39.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Aminoácido excitatorio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.