Anar al contingut

Amia calva

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
peix aleta d'arc rojós (Amia calva)


El peix aleta d'arc rojós (Amia calba) és un peix que viu en els cossos d'aigua dolça del Estat de Texas i és ademés dels pocs representants que queda de l'orde Amiiformes dels holósteos, que a finals de la Era Mesozoica varen aplegar a abundar en les aigües del món; per això se li considera un fòssil vivent.

Característiques

[editar | editar còdic]

El seu cos és ample i el seu color vert clar casi groc. Els mascles posseïxen a cada costat de la coa i per davant de la mateixa, una taca negra gran rodejada per un círcul anaranjado o groc; les aletes dels mascles es tornen verts durant l'época del apareamiento.

Amia calba viu usualment en #llac i estanys, i construïx els seus nius arrancant en les dents plantes aquàtiques, lo que deixa uns buits circulares en el fango, a on les femelles depositen els seus ous. Després al mascle fecunda estos ous i els cuida celosament, lluitat contra qualsevol intrús que s'aproxime a ells. Quan naixen, els alevines permaneixen estretament agrupats, i el mascle adult proseguix la seua llabor de vigilància fins que alcancen entre sèt i dèu centímetros de llongitut. En ocasions les críes d'un sol niu comprenen prop d'un miller de pececillos.

La principal característica d'este peix és poder respirar el aire atmosfèric a través de la boca, per a això ascendix en freqüència a la superfície i aspira unes bocanadas de l'exterior, ya que està proveït de numerosos gots sanguíneus en la bufa natatoria, la qual fa les voltes de pulmó, permetent-li aixina resistir fins a vintiquatre hores fòra de l'aigua. També és peculiar l'estructura de la seua columna vertebral, aixina com la de les seues aletes pares, que li diferencien dels restants peixos gose-vos.

Amia calba pot aplegar a medir prop d'un metro i alcançar un pes de sis quilograms, pero estes són sifres d'eixemplars excepcionals, ya que la mida i pes normal d'estos peixos és menor.

Evolució i filogenia

[editar | editar còdic]

Amia calba és un peix en aletes radiadas (Actinopterygii) pertanyent a l'orde Amiiformes. Associats en atres 7 espècies de pejelagartos (orde Lepisosteiformes), formen la infraclase Holostei, linaje germà de Teleostei.[1],[2],[3],[4]


No obstant, dins de la comunitat científica existix un debat sobre la posició filogénica de Amia calba i la relació d'esta en els pejelagartos i els Teleósteos són controvertides.[5],[6],[7]

L'escenari més comú en el que es troba Amia calba és en el que és relacionat en el grup Holostei. Este escenari està fortament respalat des d'una perspectiva filogenómica per l'organisació genómica i l'orde dels gens de Amia calba.[8],[9]

Un segon escenari sosté que Amia calba pertany, en els Teleósteos, als Halecostomi per similituts morfològiques.[7],[6]


En 2021, un nou ensamblage del genoma de Amia calba a nivell cromosòmic revela que, a pesar de que els cariotips mostren similituts superficialment convergents en els de els Teleósteos, l'organisació cromosòmica indica una relació filogenético més propenca a la del pejelagarto narigudo que a la dels Teleósteos, per lo tant, demostrant la monofilia dels peixos Holósteos. Les similituts cariotípicas entre Amia calba i els Teleósteos es deuen a una evolució convergent més que a un orige comú.[10]

La seqüenciació genómica de Amia calba al servici de la biologia del desenroll evolutiu

[editar | editar còdic]

Més del 96 % de les espècies de peixos en aletes radiadas que existixen pertanyen al grup dels Teleósteos, per #lo que existix un gran retart en la seqüenciació genómica dels Holósteos, ya que queden pocs representants d'estos per a l'exploració genómica i de desenroll.[11]


El ancestro comú dels Teleósteos existents es va sometre a una duplicació completa del genoma que va resultar en una divergència funcional dels gens duplicats que es troben en la majoria dels Teleósteos vius.[12],[13] Este fenomen complica la comparació genètica entre els Teleósteos i els tetrápodos, com l'home.[14] El grup de Holósteos format pel pejelagarto narigudo i Amia calba es varen separar d'este ancestro comú abans de la duplicació completa del genoma, per #lo que varen mantindre relacions genètiques un a un en els tetrápodos.[15] Estes dos espècies també posseïxen taxes més llentes d'evolució de la seqüència molecular.[16]

Si ben el pejelagarto narigudo ya s'ha utilisat com a pont genètic entre els Teleósteos i els tetrápodos per a identificar #ortologia amagades d'elements genètics, la presència d'un sol representant és insuficient per a crear una relació comparativa confiable entre estos dos grups.[10]


Hui en dia, el pejelagarto narigudo i Amia calba són els últims representants Holósteos disponibles per a l'evolució dels peixos en aletes radiadas. El linaje de Amia calba es va separar del lineaje del pejelagarto narigudo fa més de 250 millons d'anys, per #lo que la seua comparació genómica cobrix la major part de la diversitat genómica holóstea existent.[4],[17] L'adició del genoma del Amia calba al pont holósteo permet la traducció dels canvis genètics i genómicos fins ara subjacents en l'evolució dels vertebrats.

Ilustració de l'utilitat del pont holósteo per a comprendre la inmunología evolutiva dels vertebrats

[editar | editar còdic]

En els sers humans, el complex major de histocompatibilidad (CMH) està compost per més de 200 gens organisats en tres classes I, II i III que eixerciten diverses funcions en el reconeiximent i presentació de antígenos, i en l'inflamació.[18] En peixos cartilaginosos i tetrápodos (inclosos els humans), les classes I i II estan estretament unides en un cromosoma, #lo que no ocorre en els Teleósteos.[19]

L'anàlisis del inmunogenoma de Amia calba destaca una similitut en l'organisació general del complex major de histocompatibilidad en la dels tetrápodos i peixos cartilaginosos. Molts gens del complex major de histocompatibilidad de Amia calba tenen relacions ortólogas en els de els humans, pero també en els de el peix zebra (pertanyent als Teleósteos). Per lo tant, la pèrdua d'enllaç entre les classes de gens I, II i III en els Teleósteos va aparéixer despuix de la divergència dels Holósteos. Per lo tant, s'associa en la pèrdua genètica diferencial que es produïx durant la duplicació del genoma complet.[10]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Proceedings of the National Academy of Sciences.109(34)
    13698–13703.ISSN 0027-8424.doi:10.1073/pnas.1206625109.Consultat el 2022-02-01.
  2. PLoS Currents.ISSN 2157-3999.doi:10.1371/currents.tol.53ba26640df0ccaee75bb165c8c26288.Consultat el 2022-02-01.
  3. PLoS ONE.8(6)
    i65923.ISSN 1932-6203.doi:10.1371/journal.posa.0065923.Consultat el 2022-02-01.
  4. 4,0 4,1 Proceedings of the National Academy of Sciences.115(24)
    6249–6254.ISSN 0027-8424.doi:10.1073/pnas.1719358115.Consultat el 2022-02-01.
  5. BioScience.24(8)
    464–464.doi:10.2307/1296857.Consultat el 2022-02-01.
  6. 6,0 6,1 Journal of North Carolina Academy of Science.127(3)
    219–219.ISSN 2167-5880.doi:10.7572/2167-5880-127.3.219.Consultat el 2022-02-01.
  7. 7,0 7,1 Biological Reviews.89(4)
    950–971.doi:10.1111/brv.12086.Consultat el 2022-02-01.
  8. Proceedings of the National Academy of Sciences.115(24)
    6249–6254.ISSN 0027-8424.doi:10.1073/pnas.1719358115.Consultat el 2022-02-01.
  9. Cell.184(5)
    1377–1391.i14.doi:10.1016/j.cell.2021.01.046.Consultat el 2022-02-01.
  10. 10,0 10,1 10,2 Nature Genetics.53(9)
    1373–1384.ISSN 1061-4036.doi:10.1038/s41588-021-00914-i.Consultat el 2022-02-01.
  11. Zoosystematica Rossica.15(2)
    342–342.ISSN 2410-0226.doi:10.31610/zsr/2006.15.2.342.Consultat el 2022-02-01.
  12. Braasch, Ingo; Postlethwait, John H. (2012). Polyploidy in Fish and the Teleost Genome Duplication (en en), Springer Berlin Heidelberg, pp. 341–383. doi:10.1007/978-3-642-31442-1_17. ISBN 978-3-642-31441-4.
  13. Annual Review of Animal Biosciences.6(1)
    47–68.ISSN 2165-8102.doi:10.1146/annurev-animal-030117-014821.Consultat el 2022-02-01.
  14. Journal of Experimental Zoology Part B: Molecular and Developmental Evolution.324(4)
    316–341.doi:10.1002/jez.b.22589.Consultat el 2022-02-01.
  15. Nature Genetics.48(4)
    427–437.ISSN 1061-4036.doi:10.1038/ng.3526.Consultat el 2022-02-01.
  16. Genome Biology and Evolution.10(7)
    1803–1815.ISSN 1759-6653.doi:10.1093/gbe/evy125.Consultat el 2022-02-01.
  17. 287567.doi:10.1130/abs/2016AM-287567.Consultat el 2022-02-01.
  18. Immunology Letters.137(1-2)
    1–8.doi:10.1016/j.imlet.2011.01.002.Consultat el 2022-02-01.
  19. Proceedings of the National Academy of Sciences.97(9)
    4712–4717.ISSN 0027-8424.doi:10.1073/pnas.97.9.4712.Consultat el 2022-02-01.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons