Agitador magnètic

Erro al crear miniatura:

Agitador magnètic

Erro al crear miniatura:

Una barra agitant una solució disposta sobre una barbacoa calefactora en agitació magnètica. La perilla de l'esquerra controla la velocitat de rotació de l'agitador, mentres que la de la dreta controla la temperatura de calfament de la barbacoa.

Un agitador magnètic consistix d'una chicoteta barra magnètica (cridada barra d'agitació) que normalment està coberta per una capa de plàstic (usualment teflón) i una placa baix de la que es troba un iman rotatori o una série de electroimanes disposts en forma circular a fi de crear un camp magnètic rotatori. És molt freqüent que tal placa tinga un montage de resistències elèctriques en la finalitat de dotar-li de la calor necessària per a calfar algunes solucions químiques. Durant l'operació d'un agitador magnètic típic, la barra magnètica d'agitació (també cridada coloquialment puça, mosca, frijol o bala magnètica) és esgolada dins d'un contenidor ya siga un matraz o got de precipitats -de vidre de borosilicato preferentment- contenint algun líquit per a agitar-ho. El contenidor és colocat damunt de la placa en a on els camps magnètics o l'iman rotatori eixercixen la seua influència sobre el recobert i propicien la seua rotació mecànica.

Història

Arthur Rosinger, originari de Newark, Nova Jersey, Estats Units, va obtindre la palesa 2.350.534 en el nom d'agitador magnètic, el 6 de juny de 1944, havent-se registrat la seua primera aplicació a partir del 5 d'octubre de 1942. La palesa conté una descripció detallada de la barra magnètica recoberta colocada dins d'un contenidor, accionada per l'influència magnètica d'un atre iman colocat baix de la base de soport. Rosinger també explica en el seu palés que el recobriment de l'iman agitador ("puça") deuria ser de vidre o porcelana a fi de fer-ho químicament inerte.

El recobriment plàstic de la barra va ser independentment creat per Edward McLaughlin amprat dels laboratoris Torpedo Experimental Establishment (TEE), localisats en Greenock, Escòcia, qui va nomenar precisament a la barra d'agitació, com "puça" degut a que començava a botar ràpidament quan la velocitat de rotació s'elevava de manera important.

Una palesa anterior per a una mezcladora magnètica és la número 1.242.493 estesa el 9 d'octubre de 1917 a nom de Richard H. Stringham de Bountiful, Utah, Estats Units. La mezcladora de Stringham usava electroimanes estacionarios en la base, a diferència de l'iman permanent del model original, que para accionar la barra magnètica, es feya girar per mig d'un motor elèctric.

El primer agitador magnètic multipunto va ser desenrollat per Salvador Bonet de la companyia SBS en 1977. També va introduir la rotació en la potència necessària per a agitar "litros d'aigua", convertit en estàndart hui en dia.

Ventages

Els agitadors magnètics són preferibles en lloc dels de mecanisme d'engranages degut a que són més silenciosos, més eficients, i no tenen parts mòvils que puguen trencar-se o desgastar-se (únicament la barra d'agitació en sí mateixa). Pel seu chicotet tamany, la barra d'agitació és més fàcil de netejar i esterilisar que atres aparats d'agitació.

Les agitadores magnètiques resolen dos problemes majors en usar-se en lloc dels agitadors motorisats. Primer, els agitadors motorisats requerixen l'us de lubrificants, que en un moment donat poden contaminar els reactius. Segon, en un agitador motorisat pot ser un problema el sagellar herméticamente la conexió mecànica rotatòria de l'agitador motorisat en el cas de tractar-se d'un sistema tancat (perque requerix regulació ambiental o per tractar-se d'un procés en el qual deu haver absència de pols, aigua o oxigen).