Accident ferroviari en el desmonte de Sonning

El accident ferroviari en el desmonte de Sonning es va produir durant la matinada del 24 de decembre de 1841 en la trinchera que travessa el tossal de Sonning, prop de Reading. Va afectar a un tren del Great Western Railway (GWR) que viajava entre les estacions de Paddington i de Brístol Temple Meads. El tren estava format per la locomotora de gran ample Hecla, un ténder, tres coches de viagers de tercera classe i alguns vagons de mercaderies molt carregats. Els vagons de viagers es trobaven entre el ténder i els vagons de mercaderies.

Les fortes pluges recents havien saturat el sol dels talussos del desmonte, causant un corriment que va depositar part del terreny d'un talús sobre la via per la que circulava el tren. En chocar contra el material després, la locomotora va descarrilar, lo que a la seua volta va provocar una brusca deceleración del tren. Els vagons de viagers varen quedar esclafats entre els vagons de mercaderies i el ténder. Huit passagers varen morir en l'acte i atres dèsset varen resultar greument ferits, un dels quals va morir uns dies despuix en l'hospital.

Els detalls de l'accident i els procediments posteriors varen ser àmpliament informats pels periòdics de l'época.

Primers informes

Vista moderna del desmonte de Cutting, en un tren acostant-se al lloc de l'accident

Els primers informes de l'accident es varen publicar en The Times el dia de Nadal, en el títul "Espantós accident en el Great Western Railway". La llabor dels informadors es va vore obstaculisada per "l'estricta reserva per part de tots els treballadors de l'empresa ferroviària", pero segons The Times, es podia confiar que el relat donat en el periòdic era substancialment correcte.

El tren va eixir de Paddington al voltant de les 4:30 am, en uns 38 passagers a bordo "principalment de la classe més pobra". Just abans de les 7:00 am, ya en la trinchera de Sonning, el tren es va topar en la terra que s'havia esgolat des del costat del del desmonte fins a la via, cobrint-la de dos o tres peus de profunditat (entre 0,60 i 0,90 m). La locomotora i el ténder varen descarrilar immediatament i "el següent coche, el que contenia als passagers, va ser llançat contra la via, i en un instant va ser alcançat pels coches que venien darrere, que varen ser llançats pels aires per la violència de la colisió, precipitant-se en una força aterradora sobre el primer coche". Huit passagers varen morir i atres setze varen resultar "més o menys greument ferits". Despuix de ser extrets de les enrunes, els ferits varen ser duts a l'Hospital Real de Berkshire en Reading, i els morts es varen traslladar a una cabanya propenca al lloc de l'accident. Entre els ferits estaven Thomas Martin Wheeler, un activiste radical, i la seua esposa.

Es va obrir una investigació sobre les morts a les 3:00 pm del mateix dia, en una taverna propenca, pero el corresponsal de The Times no va poder obtindre detalls de lo succeït allí. No obstant, va escriure que, en opinió de les persones que viuen en el veïnat de l'accident, la part de la trinchera a on va ocórrer l'accident no era segura; el desmonte era profunt, els talussos massa empinats i es dia que el sol excavat era d'una "naturalea elàstica solta" que mostrava una tendència a esgolar-se. Esmonyides d'ala s'havien produït abans en el desmonte prop del lloc de l'accident i s'havien informat al Great Western Railway. No obstant, el vigilant de el GWR responsable d'este tram de la llínea havia informat que en ser examinada la via a les 5:00 pm del dia anterior a l'accident "no hi havia la menor apariència de que hi haguera perill de que es produïra una esmonyida". Més vesprada es va determinar que l'esmonyida va deure ocórrer despuix de les 4:30 am, perque eixa era l'hora en que el tren correu va passar pel desmonte camí a Londres.

Isambard Kingdom Brunel, ingenier de el GWR, en enterar-se de l'accident, va eixir de Londres en uns cent treballadors en un tren especial, per a netejar la terra de la llínea.

Els deodands

En les dos indagatorias, es varen fixar deodands per valor de 1100 lliures en total, sobre la locomotora ("Hecla") i els coches i vagons del tren, pagadors al senyor de la mansió de Sonning, Robert Palmer (juge de pau i parlamentari). Els primers informes varen sugerir que Palmer tenia l'intenció de compartir els diners entre els ferits i les persones depenents dels viagers fallits, pero ho va negar, considerant que era molt poc provable que els pagaments de danys i perjuïns es feren alguna volta i que no seria convenient despertar falses esperances entre els beneficiaris potencials. Posteriorment, abdós deodands varen ser anulats i els diners mai va ser pagat.

Els deodands, en efecte, les sancions impostes als objectes en moviment que varen contribuir a causar la mort, es varen abolir uns cinc anys despuix de l'accident, en l'aprovació de la Llei de Deodands de 1846.