Edició de «Renaiximent»

* La difusió de la [[filosofia clàssica]] rescatada a través dels filòsofs [[Al-Àndalus|andalusis]]. Es tendix a una separació clara entre [[religió]] i [[filosofia]], entre [[raó]] i [[fe]]. [[Humanisme]] enfront [[teocentrisme]]. Es desenrolla l'[[humanisme]] com a corrent vital que veu l'home com a centre i mesura fonamental de totes les coses.

Roland Barthes va reunir tots estos còdics convinguts enumerant-los: falsa modèstia, el chiquet sabi o ''puer senilis'', el ''locus amoenus'' i els ''adunata'', eixemples de contraris com el ''món al revés''.  

El terme vol dir estrictament ''aprofita la vida'' i és una invitació al goig i a l'amor, amenaçats sempre per la fugacitat de l'existència i la ràpida degradació de la bellea. A l'idea creada per Horaci, el [[sigle XVI]] hi suma un motiu paralel, provinent de la poesia del llatí Ausoni, el nomenat ''[[collige, virgo, rosas]]'' que es traduïx en la sugerència d'aprofitar la joventut abans la vellea no s'impon sobre el cos de les chiquetes.

Fon un moviment intelectual capaç de transformar les estructures mentals migevals, tot adaptant-les a un tipo de societat més oberta i dinàmica. Al marge de les veritats absolutes de la cultura migeval, els sers humans varen poder reivindicar la possibilitat de realisar-se ells mateixos com a individus, ya que havien demostrat la seua capacitat per triumfar en les activitats comercials i artesanals. Els humanistes varen buscar en l'antiguetat clàssica, en texts i en els restos arqueològiques que varen descobrir, el sentit profunt del fet humà i el gust per la contemplació de la naturalea. Pel pensament humanista, l'home és el centre de l'univers i la màxima realisació de la naturalea ([[antropocentrisme]]), i pot observar la realitat que l'envolta en sentit crític, sense la rigidea de la mentalitat [[escolàstica]]. En qualsevol cas, l'[[humanisme]] era [[llaic]] pero no anticristià perqué defenia una religió més personal i directa, en que els hòmens adquirien una autonomia espiritual i més lliure de les institucions religioses.

En l'humanisme, el llenguage artístic es fa a la mesura de l'home: si l'edifici [[art gòtic|gòtic]] domina i transcendix l'home en buscar una mesura divina i còsmica, en el Renaiximent l'home domina l'edifici, ya que tot el sistema de proporcions pren com a base la mesura de l'home. Apareixen nous temes en les arts plàstiques: mitologia, retrat, païsage, que responen a les preocupacions dels humanistes. L'obra d'art és analisada des del punt de vista de l'espectador; les troballes tècniques es justifiquen de manera teòrica; els sistemes de proporcions es calculen matemàticament. A l'hora, la clientela de l'art es diversifica: prínceps, cardenals, nobles, gremis, ajuntaments, etc. La consideració social de l'artista evoluciona; ya no és considerat un artesà dins la rígida estructura gremial, sino un treballador intelectual lliure i l'artista pren consciència de la seua individualitat: comença a firmar les seues obres, a buscar un estil personal i a fer-se autorretratos.

* La primera té com a espai cronològic tot el [[sigle XV]], és el nomenat [[Quattrocento]] o Primer Renaiximent, i comprén el Renaiximent primerenc que es desenrolla en [[Itàlia]].

:# La '''tornada a l'Antiguetat'''. Resorgiran tant les antigues formes arquitectòniques, com els [[ordens clàssics]], la utilisació de motius formals i plàstics antics, l'incorporació d'antigues creences, els temes de [[mitologia]], d'[[història]], aixina com l'adopció d'antics elements simbòlics. Ara hi ha una voluntat d'estudi dels monuments antics i de teorisació sobre els sistemes de proporcions per a captar l'esperit del classicisme i no a soles les seues formes. Per tant no serà una còpia servil, sino la penetració i el coneiximent de les lleis que sustenten l'art clàssic.

En el Quattrocento fon freqüent recórrer a columnes i pilastres adossades, en els capitells clàssics (en preferència el corinti, encara que substituint els caulículs per figures fantàstiques o d'animals), els fusts llisos i l'[[arc de mig punt]], a la volta de canó i d'aresta, aixina com a cobertes de [[fusta]] en cassetons.  

L'arquitectura del [[Cinquecento]] tingué com a centre [[Roma]]: En l'any [[[1506]]] [[Donato d'Angelo Bramante]] finalisava el seu célebre proyecte per la [[basílica de Sant Pere del Vaticà]]. Els palaus s'ornaven de valiosos baix relleus ([[Palau Grimani de Venècia]], [[1549]], obra de [[Michele Sanmicheli]]) o d'escultures exentes (Biblioteca de Sant Marc, [[1537]]-[[1550]], [[Venècia]], obra de [[Jacopo Sansovino]]). Finalment [[Michelangelo Buonarroti]], en morir Bramante, rep l'encàrrec del [[Papa]] [[Pau II]] de continuar les obres de la [[basílica de Sant Pere del Vaticà|basílica]]. S'accepten les seues condicions de modificar el proyecte i hi desapareixen les torres i torretes. El proyecte ya està a punt per rebre el principal tema arquitectònic: la [[cúpula]]. La dreçarà sobre tambor, creant definitivament el tipo de cúpula occidental i totes les que seguiran, fins al [[sigle XIX]], seran una imitació. També proyectà una sola entrada, a la qual antepon un pòritc en llinda i en doble filera de columnes exentes. En l'escassa activitat arquitectònica de Miquel Àngel sempre s'apreciarà més el seu sentit dels volums que no els espais interiors.<ref name="art"/>

L'escultura del [[Quattrocento]] conseguí lliberar-se plenament de les condicions del marc arquitectònic que havien determinat la plàstica migeval. L'interés dels escultors del Quattrocento se centra clarament en la figura exenta, lo que no vol dir que el relleu arquitectònic desaparegué. Per lo  que fa als temes, el Renaiximent, orientat a l'estudi de l'home, torna al motiu bàsic de l'escultura clàssica: la figura humana, especialment les figures nues, tot intentant plasmar l'anatomia, la funció del cos i la seua relació en l'espai. Els materials més preats tornen a ser la [[pedra]] i el [[bronze]]. Novament serà [[Florència]] la ciutat puntera en el desenroll del nou estil.

[[Archiu:Ghiberti-porta.jpg|thumb|left|200px|Detall de la ''Porta del Paraís'', del [[Baptisteri de Sant Joan (Florència)]], obra de [[Lorenzo Ghiberti]].]]

En [[Miquel Àngel]] († [[1564]]) confluïxen la bellea i l'expressivitat. la seua personalitat plena d'idealisme és la d'un dels genis màxims de l'història de l'art. Quasi sempre amprà el blanc i compacte [[marbre de Carrara]]. Les seues figures són sempre grandioses, verdaders titans; són l'arquetip de l'home i el tractament de l'anatomia a soles és un pretext per A conseguir l'ideal. En les seues escultures transcendix una vitalitat continguda.

* Les composicions són coherents, creibles. Els personages apareixen integrats entre si i en els païsages o els marcs arquitectònics.  

* La pintura religiosa contínua tenint gran importància, en la introducció de nous temes: el retrat, les alegories, el païsage i els temes mitològics són els principals.

Si Brunelleschi i Donatello són els iniciadors indiscutibles del Renaiximent en arquitectura i escultura, [[Masaccio]], un atre florentí, es pot considerar el primer pintor renaixentista, ya que trenca en l'elegància de l'últim gòtic i torna a la preocupació per la realitat que havia preconisat [[Giotto di Bondone]] un sigle abans. [[Masaccio]] ([[1401]]-[[1428]]), coneixedor i admirador de l'obra de [[Giotto di Bondone]], partix de la seua preocupació pel volum i la monumentalitat pero és capaç de donar a les seues figures una plenitut vital i una individualitat molt acusades, un cromatisme més viu i intens, i una organisació de l'espai del quadro segons les lleis de la perspectiva llineal. La seua mort, en plena joventut, va fer impossible que deixara una obra tan extensa com atres pintors de la seua generació. Les obres fonamentals són els [[Pintura al fresc|frescs]] de la capella Brancacci a l'iglésia del Carmine i el fresc de la Trinitat.

Una atra corrent de la pintura del Renaiximent enllaça directament en el refinament i l'elegància del gòtic, pero afegint-hi les novetats renaixentistes: perspectiva, naturalisme, estudi de l'anatomia... [[Botticelli]] ([[1444]]-[[1510]]), com atres pintors florentins, busca les llínies àgils, les figures elegants voluptuoses, els fons de faula... Les seues ferramentes són el domini de la llínea, del dibuix i del color. Botticelli es va formar al taller del vell [[Filippo Lippi]], la influència del qual és evident en les primeres obres del florentí: un bon número de ''Vèrgens en el Chiquet'', ''La Història de Judith'', l'''Adoració dels Reis'', etc. Encara que, ya en estes obres es pot vore el món formal propi de Botticelli caracterisat pel ritme subtil dels cossos i els vestits en uns personages que reflectixen en el rostre una expressió malenconiosa. Les obres cabals de Botticelli són els grans quadros de temes mitològics pintats en l'ambient de la cort del Mèdici, com ''El naiximent de Venus''.

[[Archiu:Titian Bacchanal 1523 1524.jpg|thumb|300px||right|[[Ticià]] en la pintura ''Bacanal'', ret cult a l'alegria de viure veneciana, en un païsage lluminós, en un nu femení en un àngul, lluentors sobre les teles luxoses i l'exaltació de la guerra de la beguda al centre. Convertix, puix, un quadro de tema mitològic en un quadro social, en una festa alegre.]]

La influència de [[Venècia]] en l'art de la pintura és capital. En el [[sigle XVI]] una série de grans pintors: [[Ticià]], [[Veronese]], [[Il Tintoretto]], descobrixen per a la pintura possibilitats que explotaran els artistes del Barroc. Diverses circumstàncies confluïxen per a suscitar a la ciutat dels canals una pintura original. Primerament la boirina de la ciutat desdibuixa els contorns i sensibilisa la [[pupila]] dels [[pintor]]s per otorgar més interés a la forma que als contorns, o siga, al [[color]] abans que al [[dibuix]]. Seguidament l'història de la república veneciana es fonamenta en una ciutat metropolitana i comercial, on hi ha gent de països lluntans, abillats en indumentàries de colors vius. I, finalment una societat rica i esplendorosa.

Esta escola rendirà cult al color, en preferència als colors càlits, més idòneus per a plasmar la forma bella o l'ambient opulent; es donarà una visió poètica del païsage, que s'ompli de llums; donarà importància als temes secundaris (a l'anècdota, al detall, se li concedix la mateixa atenció que al tema principal); s'exaltarà la riquea dels palaus, les teles, la música,...<ref name="art"/>

[[Il Tintoretto]] ya traslluïx la crisis de la pintura renaixentista: en les seues llums violentes, els contrasts de llum i ombra, els escorços, del moviment tens, inestable, del païsage romàntic, de la profunditat obtinguda per mig  de l'alternança de zones de diferent intensitat llumínica ya prefigura el [[Barroc]].<ref name="art"/>

Al no conéixer la música grega o romana en tanta precisió com l'arquitectura i l'escultura, la [[Música del Renaiximent|música renaixentista]] no es produí com una restauració de l'antic. La música d'esta época fon una culminació de l'anterior (''Ars nova'') buscant naturalitat, proporció i harmonia entre text i melodia.

* Acostament entre la [[música religiosa]] i la [[Música profana|profana]].

* Desenroll progressiu dels [[Instrument musical|instruments]], que poden acompanyar les veus i a vegades substituir-les. També tenen un paper important en l'acompanyament de la [[dansa]]).

# [[Motet]]: composició polifònica sobre texts sacres de moderada extensió. Interpretat majoritàriament en els servicis religiosos. Fon molt important durant tot el Renaiximent. Destaquen les figures de [[Josquin Des Prés]], [[Giovanni Pierluigi da Palestrina]] i [[Orlando di Lasso]] entre molts atres.

# [[Missa (música)|Missa]]: es desenrolla sobre les parts de l'ordinari: ''kyrie eleison''; [[Gloria in Excelsis Deo]]; [[Credo dels Apòstols|Credo]]; ''[[Sanctus]]'' i ''[[Agnus Dei]]''. Els compositors es podien basar en del cant pla pero també en la música profana, a excepció de la ''Missae sine nomine'' (missa sens nom) que no estava inspirada en cap tema preexistent.

[[Albrecht Dürer]] ([[1471]]-[[1528]]) és l'artista més universal del Renaiximent alemà per les seues pintures, dibuixos, gravats i escrits teòrics sobre art. La seua obra ya fon reconeguda i admirada en tots [[Europa]] en vida i impostà l'imprenta de l'artista modern, enllaçant la reflexió teòrica en la transició decisiva entre la pràctica migeval i l'idealisme renaixentista. Eixercí una profunda influència en els artistes del [[sigle XVI]] del seu propi país i dels [[Països Baixos]]. Dürer va comprendre l'imperiositat d'adquirir un coneiximent racional de la producció artística.