Josep Alemany i Bolufer
Josep Alemany i Bolufer (Cullera, 1 de juny de 1866 - Madrit, 26 d'octubre de 1934). Va ser un filòlec, heleniste, lexicógraf i traductor valencià.
Biografia
Va nàixer en una família de llauradors de Cullera, junt a la desembocadura del riu Xúquer en la mar Mediterràneu (a 38 km. de la capital Valéncia). Durant el servici militar (1886-1888) va estudiar tres anys de Filosofia i Lletres en l'Universitat de Barcelona, on en posterioritat va realisar varis cursos de doctorat. El 12 de març de 1890 va obtindre la revàlida d'eixe títul de grau en Madrit, en una tesis titulada Les idees religioses, polítiques i morals de Jenofonte. El 23 de març de 1890 es va casar en Dolores Selfa Adán, en qui va tindre catorze fills, entre ells Bernardo, Miguel, Antonio i José.
En 1891 es va presentar a un concurs per a obtindre la càtedra d'idioma grec en l'Universitat de Granada. Va tindre com a opositors a Ángel Ganivet (1865-1898) i Miguel de Unamuno (1864-1936); abdós jóvens s'havien fet amics mentres varen passar tot l'hivern estudiant grec per a accedir a eixa càtedra. Unamuno conseguiria el mateix lloc en l'Universitat de Salamanca. I com Ganivet ya tenia una mereixcuda fama pels seus escrits polítics, i ademés era de la pròpia ciutat de Granada, el tribunal li va concedir la càtedra ad ell, aduint que si be no sabia molt grec, seria capaç de deprendre-ho. Alemany va declarar incompetent al tribunal i ho va recusar. El nou tribunal va estar presidit per Juan Valera (1824-1905), Marcelino Menéndez Pelayo (1856-1912), la reina María Cristina (1858-1929) i Ramón Menéndez Pidal (1869-1968).
En començar l'oposició es va suscitar una anècdota curiosa: Alemany venia vestit de soldat, ya que en eixe temps estava fent el servici militar i no tenia roba millor. En presidir la seua altea el tribunal, era obligatori anar d'etiqueta, per lo tant no deixaven passar a Alemany en la consegüent chiulada dels assistents i sobretot dels atres opositors. Alemany va fer passar a la seua majestat una nota per mig d'un ordenança dient que no ho deixaven passar per anar vestit de soldat. En rebre la nota, la reina va ordenar que ho feren passar immediatament, ya que per a un cavaller espanyol eixa era la millor vestimenta. Quan va començar l'examen, els ilustres membres del tribunal varen començar a fer-li preguntes i ell a contestar-les perfectament. Ademés ell mateixa va començar a preguntar al tribunal. Els tres filòlecs es varen alçar i varen dir que no podien contestar-li perque ell sabia més grec que ells. Li varen donar la càtedra de grec i la reina li va concedir el títul de cavaller cobert davant el rei.
Alemany es va mudar a Granada en la seua família. En 1895 i 1896 va publicar les seues traduccions a l'espanyol de les versions franceses dels texts sànscrits Jitopadesha i Bhagavad guitá (1896). Va traduir a autors grecs, llatins i àraps. En 1899 va conseguir —per oposició— la càtedra de grec en l'Universitat Central de Madrit. En 1902 va publicar el seu Estudi elemental de gramàtica històrica de la llengua castellana. En 1908 va publicar la seua traducció del text sànscrit Pañcha tantra.
El 14 de març de 1909, despuix de llegir el discurs titulat De l'orde de les paraules en la llengua indoeuropea, va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua ocupant la cadira S.
En 1912 va publicar la seua traducció (del francés i el sànscrit) de les Lleis de Manu.
En la RAE va formar part, de les Comissions de Gramàtica, d'Autoritats i del Diccionari Vulgar, entre unes atres. També va eixercir els càrrecs de vocal adicte a la Junta Administrativa i censor. Va ser un membre molt actiu en els vinticinc anys de vida acadèmica, durant els quals «va conseguir contar més de mil assistències». Sobre els treballs lexicogràfics allí desenrollats, cal mencionar la participació en l'elaboració de les edicions 14.ª, 15.ª i 16.ª del diccionari usual i de la primera del diccionari manual (1927).
En 1925 va ingressar en la Real Acadèmia de l'Història. En tot este temps, Alemany, ademés de realisar treballs de diversa índole —varis dels quals es varen publicar en els bolletins d'abdós acadèmies—, va seguir dedicant-se a la docència i a la traducció.
Menéndez Pelayo i Menéndez Pidal li varen encarregar que iniciara el Diccionari històric de la llengua espanyola, que es va publicar incomplet en 1933.
Les persones que ho coneixien no s'explicaven cóm podia conéixer tants idiomes. El seu secret era que treballava i estudiava més de dotze hores cada dia. Tenia coneiximent de vàries llengües indoeuropees, germàniques, uralo-altaiques, semítiques, africanes i amerindies (va escriure una Gramàtica del aymara).
Va dirigir el grup de llingüistes que varen escriure el Diccionari enciclopèdic (Barcelona, 1917) que va publicar l'editorial Ramón Sopena.