Hugonot

Durant els segles XVI i XVII, Hugonots va ser el nom donat als membres de la Iglesia Protestant Reformada de França.

Orige del nom

Utilisat al començament com un terme despectiu, l'orige del nom és incert. Es creu que deriva del nom personal de Besançon Hugues, el líder del "Partit Confederat" de Ginebra, en combinació en la corrupció de la paraula germànica per "conspirador" o "confederat": edgenosse. El partit d'Hugues va ser nomenat "els confederats", ya que favorien l'aliança de la ciutat-estat de Ginebra en la Confederació Suïssa. D'acort en esta teoria, el terme hugonot va ser utilisat per a referir-se als conspiradors francesos (membres de l'Església Reformada), en la intenció de relacionar el moviment protestant en les polítiques impopulars.

Una atra teoria sugerix que hugonot és la combinació d'una paraula dels dialectes del neerlandés i de l'alemany. En la regió flamenca de França els estudiants protestants de la Bíblia que es reunien en cases per a estudiar en secret eren nomenats Huis Genooten, "companyers de casa", encara que a les fronteres suïssa i alemanya eren nomenats Eid Genossen, "companyers de pacte", ya que estaven units per mijà d'un pacte d'amistat. El terme "huguenot" n'era la versió (adaptació) francesa sovint utilisada despectivament, i d'esta se'n deriva la catalana "hugonot".

Història

Els predecessors dels hugonots van ser reformadors catòlics, com Jacques Lefevre. Els hugonots, no obstant això, van adoptar el moviment luterà, i després el calvinisme. Van compartir les creences radicals de Joan Calví en contra del sacerdoci jeràrquic, dels sagraments i d'algunes doctrines de l'Església Catòlica. Els hugonots van creure que la salvació era un acte de Deu, com la creació, i que només la misericòrdia de Deu en predestinació podia escollir als aptes per a la salvació. Sobretot, els hugonots van ser reconeguts per les seues dures crítiques contra la forma d'adoració de l'Església Catòlica, particularment en l'émfasis del ritual i la seua obsessió en la mort i els morts. Van creure que els rituals, les images, els sants, els pelegrinages, les oracions i la jerarquia de l'Església Catòlica no ajudaven ningú a conseguir la redenció. Van creure que la fe cristiana s'havia d'expressar per mijà d'una vida pietosa i estricta, en obediència a la Bíblia com a resposta de gratitut per la misericòrdia de Deu. Com atres protestants, van creure que el catolicisme necessitava ser netejat de les impurees, i que el Papa representava un regne mundà. Esta retòrica va provocar l'hostilitat per part dels catòlics. Segons la tradició protestant, el moviment dels hugonots va estar acompanyat de numerosos senyals miraculosos.

Guerres de Religió

Els hugonots van sofrir persecució des del començament de la Reforma Protestant, pero el rei Francesc I de França (que va regnar de 1515 - 1547), els va protegir de les polítiques parlamentàries que s'havien planejat per a exterminar-los. Després de l'Afer de Placards de 1534, el rei va canviar d'opinió, i va permetre'n la persecució, que va ser feroç. El número d'hugonots, va créixer ràpidament entre 1555 i 1562, principalment entre els nobles i els habitants de les grans ciutats. Els opositors al moviment llavors van nomenar "hugonots" als membres d'este moviment, pero ells es van referir a si mateixos com a "reformats". El 1562 el número d'hugonots va arribar als dos millons, especialment al sur i centre del país. En este any es va proclamar l'Edicte d'Orleans, que declarava la fi de la persecució, pero la tensió aumentava en la violència als carrers.

Les Guerres de Religió a França van començar en la massacre a Vassy l'1 de març de 1562. Els hugonots es van transformar en un moviment polític, després d'això. Els predicadors protestants van agrupar un potent eixèrcit, sota el liderage de l'almirant Gaspard de Coligny. Enric III de Navarra i la Casa de Borbó es van aliar als hugonots, donant recursos al moviment, el qual va tenir 60 ciutats fortificades i va ser una amenaça seriosa per la corona catòlica i al poder de París.

Durant la Massacre del dia de Sant Bertomeu (24 d'agost de 1562), més de 70.000 hugonots van ser assessinats, entre ells el filòsof Petrus Ramus i els nobles Armand de Clermont de Piles o Saint-Jean-d'Angely. Es va signar l'amnistia el 1573, pero l'any següent va començar una atra guerra que va acabar quan Enric III de Navarra, llavors rei de França, es va convertir al catolicisme, i va proclamar l'Edicte de Nantes, el qual donava igualtat de drets als protestants i als catòlics, per be que declarava el catolicisme com a religió oficial de l'estat i en protegia llors interessos atés que prohibia la fundació de noves esglésies protestants en àrees controlades per catòlics.

Exili

Lluís XIV de França (qui va regnar de 1643 a 1715), va prendre el control del govern francés el 1661 i va iniciar una nova onada de persecucions. Finalment, va revocar l'Edicte "irrevocable" de Nantes el 1685 i va declarar illegal el protestantisme per mijà de l'Edicte de Fontainebleau. Després d'això, milers d'hugonots (entre 200.000 i 500.000) van fugir a atres països protestants. El govern francés va prohibir que emigraren a Nova França, i un número considerable d'hugonots es va establir a les 13 colònies nort-americanes, especialment a l'estat de Nova York. La persecució va finalisar el 1764, i la Revolució Francesa els va convertir en ciutadans en tots els drets, el 1789.