Diferència entre les revisions de "Gramàtica de la lingua franca nova"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Llínea 57: Llínea 57:
  
 
=== Predeterminants ===
 
=== Predeterminants ===
Tota significa “tot” o “tots”. Indica la totalitat del sustantiu que descriu. Al contrari que cada, tota tracta el tot com una unitat, i no com a individus separats:15​
+
Tota significa “tot” o “tots”. Indica la totalitat del sustantiu que descriu. Al contrari que cada, tota tracta el tot com una unitat, i no com a individus separats:
 
* Tota linguas es asurda. – Totes les llengües són absurdes.
 
* Tota linguas es asurda. – Totes les llengües són absurdes.
 
* Me va ama tu per tota tempo. – T'amaré tot el temps.
 
* Me va ama tu per tota tempo. – T'amaré tot el temps.

Revisió de 17:02 10 març 2023

La gramàtica de la lingua franca nova (elefen) és una simplificació de la gramàtica comuna de les llengües romàniques espanyola, francesa, italiana, catalana i portuguesa. Es sembla a la dels criolls de les llengües romançades com l'haitià i el chabacà.

Frases

La majoria de les frases en elefen contenen un grup verbal, que representa generalment una acció. Un grup verbal consistix en un verp i en els modificadors, tals com a adverbis o grups preposicionals.

Subjecte i objecte

Els dos sintagmes nominals més importants són el subjecte i l'objecte. El seu sentit precís depén del verp, pero grosso modo, el subjecte és el que realisa l'acció, i l'objecte, el que està directament relacionat en ella.

En elefen, el subjecte precedix sempre al verp i l'objecte va darrere:

  • La gato xasa la scural. – El gat (subjecte) … caça (verp) … a la farda (objecte).
  • La can dormi. – El gos (subjecte) … dorm (verp).

En alguns casos, per estil o clarificació, es pot posar l'objecte del verp al començ de la frase. En estos casos, l'objecte deu estar seguit d'una menge, i un pronom per a l'objecte que és usat despuix del verp:

  • La gatos, me no gusta los. – Els gats, no m'agraden ells.

La majoria dels verps necessiten un subjecte, pero hi ha molts que no necessiten un objecte.

Complements

L'atribut és un element freqüent en la frase. Es tracta d'un element descriptiu complementari, el qual pot anar precedit de verps com es (ser/estar), deveni (convertir-se), pare (semblar) i resta (permanéixer):

  • Computadores es macinas. – Els ordenadors (subjecte) … són (verp) … màquines (atribut).
  • La aira pare umida. – L'aire (subjecte) … sembla (verp) … humit (atribut).
  • La patatas ia resta calda. – Les creïlles (subjecte) … permaneixen (verp) … calents (atribut).
  • La idea es ce tu canta. – L'idea (subjecte) … és (verp) … que tu cantes (atribut: proposició).

Preposicions

Un atre element important en la frase és el grup preposicional, que necessita un substantiu o verp que li precedixca o li unixca a la frase.

  • Me dona a tu esta poma. – Yo (subjecte) … et (grup preposicional) … done (verp) … esta poma (objecte).

Proposicions

Algunes frases contenen també proposicions, que són com menudes frases en l'interior de la frase principal (proposicions subordinades). Poden modificar als sintagmes nominals, els sintagmes verbals o l'oració principal:

  • La om ci ia abita asi ia vade a Paris. – L'home que viu ací es va anar a París.
  • El va visita en julio, cuando la clima es bon. – Visitarà en juliol, quan faça bo.
  • On no ia permete me fa la cosas como me ia desira. – No em deixava fer les coses com yo volia.
  • Me pensa ce el es bela. – Pense que és bella.

Substantius

Els substantius solen ser introduïts per determinants, i poden anar seguits d'adjectius i de grups preposicionals, per a crear un grup nominal. Els sustantius representen els objectes físics, tals com a persones, llocs o coses pero igualment representen conceptes abstractes, similars gramaticalment.

Plural

S'afig -s al substantiu per a formar el plural. Si el substantiu en singular termina en consonant, s'afig -es. La terminació del plural no modifica l'accentuació de la paraula:

  • gato, gatos – gat, gats
  • om, omes – home, hòmens

Els adjectius, que modifiquen a un substantiu, no canvien en plural. Pero si els amprem com a substantius, es deu afegir la marca de plural quan siga necessari:

  • la bones, la males, e la feas – els bons, les males i les lleges
  • multe belas – molt bonicos/boniques

Alguns substantius, plurals en atres llengües, són singulars en elefen:

  • El regarda un sisor con un binoculo. – Ell mira unes tisores en unes ulleres de llarga vista.
  • On usa un bretela per suporta sua pantalon. – S'utilisen els tirants per a subjectar els pantalons.
  • Me ia compra esta oculo de sol en Nederland. – Vaig comprar estes ulleres de sol en els Països Baixos.

Determinants

Un determinant és una paraula que modifica un substantiu per a descriure la seua identitat i la seua cantitat. Aparte de la -s del plural (que és considerat com un determinant en elefen), els determinants es coloquen sempre davant del substantiu.

Existixen diferents classes de determinants. He ací un eixemple tipo de cada u d'ells: tota, la, esta, cual, cada, mea, multe, otra.

Predeterminants

Tota significa “tot” o “tots”. Indica la totalitat del sustantiu que descriu. Al contrari que cada, tota tracta el tot com una unitat, i no com a individus separats:

  • Tota linguas es asurda. – Totes les llengües són absurdes.
  • Me va ama tu per tota tempo. – T'amaré tot el temps.
  • La lete ia vade a tota locas. – La llet fon a totes parts.
  • On ia oia la musica tra tota la vila. – Es va escoltar la música en tot el poble.

Ambos significa “els dos”. Es pot amprar en lloc de tota, quan es diu que tota la cantitat es llimita a dos. El sustantiu deu estar en plural:

  • Ambos gamas es debil. – Les dos cames són dèbils.

Semànticamente, tota i ambos no es diferencien dels quantitatius, pero se'ls tracta com una classe aparte per la seua sintaxis: es coloquen davant de qualsevol un atre determinant en el grup nominal, incloent la.

També poden ser utilisats com a pronoms.

Artículs

Demostratius

Interrogatius

Determinants de selecció

Possessius

Quantitatius

Determinants de similitut

Orde dels determinants

Pronoms

Un pronom és una paraula que substituïx a un grup nominal més llarc.

Adjectius

Un adjectiu és una paraula que modifica el sentit d'un substantiu. Representa les qualitats de lo que és indicat pel substantiu.

En elefen, els adjectius no varien en gènero ni en número.

Adverbis

De la mateixa manera que els adjectius són paraules que modifiquen els substantius; els adverbis són paraules que modifiquen casi qualsevol atra cosa: verps, adjectius, atres adverbis, determinants, preposicions, sintagmes nominals i inclús frases sanceres. Normalment, els adverbis donen informació sobre lloc, temps, circumstància, causa, forma o grau.

Verps

Un verp expressa l'eixecució o la cessació d'una acció (córrer, parar),una relació (tindre, perdre) o un estat. En elefen els verps no canvien la seua forma per a indicar, per eixemple, els temps o els modos. En el seu lloc s'utilisen adverbis – especialment les tres partícules preverbals ia, va i ta. Un verp pot usar-se com un substantiu sense fer canvis.

Preposicions

Una preposició és una paraula especial que introduïx un grup nominal, formant una frase preposicional. Una frase preposicional normalment modifica un substantiu, pronom, adjectiu, adverbi o pot modificar una frase completa. La preposició indica com el sintagma nominal es referix a l'estructura continguda, mostrant la funció que té en la modificació.

L'elefen té 22 preposicions: a, ante, asta, ca, como, con, contra, de, en, entre, estra, longo, par, per, pos, sin, sirca, su, supra, sur, tra i ultra.

Conjuncions

Una conjunció és una paraula que unix dos proposicions. Hi ha dos tipos: coordinants i subordinants.

Preguntes

Hi ha tres tipos de preguntes: aquelles que poden ser contestades en un simple “sí” o “no”, les que presenten una gama d'opcions per a elegir, i les que demanen una informació particular.

Ademés, les preguntes poden ser directes (“¿On anem?”) o indirectes (“Et vaig preguntar cap a on anem”, “No sé lo que soc”). Les preguntes directes terminen en un signe d'interrogat (?).

Proposicions

De la mateixa forma que la frase, la proposició conté un subjecte i un verp, pero forma part d'una oració més gran.

Cada frase conté una proposició principal. Esta es pot modificar de vàries formes per una o més proposicions subordinades. Si una proposició subordinada modifica una frase nominal se li denomina proposició relativa. Si modifica un verp o la preposició principal sancera, es diu una proposició adverbial. I si fa la funció d'un sustantiu, proposició nominal.

Ademés, una oració pot contindre més d'una proposició principal.

Formació de paraules

En elefen, les paraules noves poden crear-se per l'adició de prefixos o sufixos a paraules ya existents, o combinant dos paraules en un nom compost.

També es pot usar un adjectiu o un verp com un substantiu, sense modificar-los.

Prefixos

Quan s'afig un prefix que termina en una consonant a una paraula que comença en la mateixa consonant, esta consonant només s'escriu una volta (inter+rede → interede, non+nesesada → nonesesada).

Anti- significa “anti-”. Permet formar adjectius i substantius que indiquen oposició:

  • sosia → antisosial – antisocial
  • avion → antiavional – antiaèreu
  • proton → antiproton – antiprotó

Auto- significa “auto-”. Permet formar substantius, verps i adjectius que indiquen accions reflexives o automàtiques:

  • respeta – respeto → autorespeta – amor-propi
  • flue – fluix → autofluix – reenviar automàticament a la llínea
  • adere – adherir → autoaderente – autoadhesiu

Abreviatures

En elefen s'utilisen un cert número d'abreviatures. Les lletres no van seguides de punts.

S'utilisen moltes abreviatures per a paraules o frases corrents. No s'utilisen mayúscules, llevat en cas d'inici de frase.

L'elefen utilisa també abreviatures provinents d'atres llengües i que són reconegudes internacionalment i també les abreviatures del sistema mètric:

Per a les formes curtes dels noms propis i els títuls, s'ampren les lletres mayúscules. No obstant, les paraules com la i de – que no apareixen en lletres mayúscules en la forma plena del nom – són ignorades en les abreviatures. Estos noms són a voltes introduïts per la, inclús quan són abreviats:

Alguns noms propis són més coneguts internacionalment per la seua abreviatura original per lo que es conserva en elefen:

Puntuació

Per lo general, l'elefen deixa la puntuació a elecció de qui escriu, les úniques normes són les de claritat i coherència. No obstant, hi ha certes convencions bàsiques, que són les mateixes que les de la major part de les llengües europees. La primera lletra d'una frase deu començar en una mayúscula.