Edat de Pedra

Archiu:Tipica ferramenta tallada en pedra.jpg

Típica ferramenta tallada en pedra.

La Edat de Pedra és el periodo de la Prehistòria durant el qual, els sers humans crearen ferramentes de pedra degut a la carència d'una tecnologia més avançada. La fusta, els ossos i atres materials també foren utilisats (corns, cests, cordes, cuer..), pero la pedra (i, en particular, diverses roques de rotura concoidea, com el sílex, el quarç, la quarcita, la obsidiana...) fon utilisada per a fabricar ferramentes i armes, de tall o percusió. En tot i això, esta és una circunstància necesària, pero insuficent per a la definició d'este periodo, ya que en ell tingueren lloc fenòmens fundamentals per a lo que seria el nostre futur: la evolució humana, les grans adquisicions tecnològiques (foc, ferramentes, vivenda, roba..), l'evolució social, els canvis climàtics, la diàspora del ser humà per tot el món habitable, desde la seua cuna africana, i la revolució econòmica desde un sistema recolector-caçador, hasda un sistema parcialment productor (entre atres coes). El ranc de temps que abarca este periodo es ambiguu, disputat i variable segons la regió en qüestió. Encara que és posible parlar d'este periodo en concret, per al conjunt de la humanitat_ no hi ha que oblidar que alguns grups humans mai desenrollaren la tecnologia del metal fondit i per tant quedaren somesos en una edat de pedra hasda que es trobaren en cultures tecnològicament més desenrollades. En tot i això, en general, es creu que este periodo començà en Àfrica fa 2,5 millons d'anys, en l'aparició de la primera ferramenta humana (o pre-humana). A este perodo li va seguir el Calcolític o Edat del Cobre, i sobre tot, la Edat de Bronze, durant la qual, les ferramentes d'esta aleació arribaren a ser comuns; esta transició va ocurrir entre 6000 a. C. i 2500 a. C.

Tradicionalment es e dividint esta Edat en Paleolític, en un istema econòmic de caça-recolecció i Neolític, en el que es produix la revolució cara al sistema econòmic productiu: agricultura i guanyaderia.

Àfrica

Àfrica és la cuna de la humanitat i actualment és el continetn en més pobles primitius supervivents, és fàcil concloure que la Prehistòria d'Àfrica és la més llarga i complexa de tot el globo.

A diferència de Eurasia i, inclús, Amèrica, els canvis climàtics ocorrints durant la rehistòria en el continent africà no són glaciacions sino periodos de major humetat (Pluvials) alternats en atrs de més ariddea (Interpluvails), si be la seua determoinació i cronologia és prou difícil de delimitar (per a alguns els episodis pluvials corresponen en les glaciacions, per a atres, en les interglaciars):

• Kagueriense: seria el pluvial conegut en major antiguetat, identificat en la vall del riu Kaguera (Uganda) i paralelisable en la glaciació Günz centroeuropea.

• Kamasiense: és el segón episodi pluvial, paralelisable en la glaciació Mindel europea. La seua duració i les seues fases són tema de forta controvèrsia:
  • Kanjeriense: el tercer pluvial rep el nom de la chicoteta localitat keniata de Kanjera a bores del llac Victoria, a on ademés s'han localisat alguns asentaments olduvayensos. Encara que el Kanjeriense seria contemporàneu del Riss centreeuropeu, hi ha qui considera un estat subsidiari del Kamasiense.

• Gambliense: Existix un llògic dubte sobre si considerar-ho el tercer o el quart pluvial africà (depenent de la categoria que se li done al Kanjeriense). En qualsevol cas, sol asociar-se a la última glaciació, el Würm centreurfopeu. Fon identificat per primera vegada en els sediments de la cova de Gamble, en la localitat de Elmenteita (Kènia), a on Louis Leakey lo asocià en el Stillbayense.
  • Makaliense: este episode no és un pluvial, sino una fase húmeda atestiguada en els sediments del riu Makalia (Kènia). Succeïx encara periodo àrit conegut com Postgambliense i abdós pareixen ser contomporàneus del postglaciar europeu. Aparentment, el Makaliense s'asòcia estretament al desenroll de la cultura Wilton en el sur del continent.

Nort d'Àfrica

200px

El Àfrica Mediterrànea té durant l'Edat de Pedra, una periodisació esencialment paralela a la Europea, al manco dasta el Neolític, pero després, la influència de la civilisació egípcia i l¡arribada de colonisadors fenicis acelera el ritme evolutiu respecte a Europa.

El Paleolític

Archiu:Mandibula.jpg

Mandíbula

Les cultures més antigues poden inscriure's en el Olduvayense, localisat en yaiximents com Sidi Abderramà en Casablanca (Marroc), estudiant per el profesor Pierre Biberson' i datat en prop del milló d'anys, el qual ha pogut establir una transició gradual desde una cultura en la que predominen els cants tallats, hasta atra en la qeu el bifaç és el fòsil director. Les indústries de Sidi Abderramà podrien vincular-se al tipo humà trobat per Camille Arambourg en Ternifine (Argèlia), el dit Atlanthropus mauritanicus (en realitat una varietat de Homo heidelbergensis.

Àfrica subsahariana

La geografia del Àfrica central i meridional resulta prou homogèna comparada en la d'atres continents, degut a que es tracta de una de les zones geològicament més antigues del planeta i la erosió ha eliminat les grans barreres naturals. Tan sols mereix la pena destacar les altiplanicies i depresions formades per moviments tectònics diversos: la conca del Cono i la hoya del Kalahari rodejades per les mesetes en Angola, Namibia i Zambia, entre atres. Les cordilleres i zones escarpades existents s'agrupen pac al est en asociació en la gran falla coenguda com Gran Vall del Rift, una enorme zona plena de cizalladura, volcans, blocs elevats, jagantescs llacs i sobre tot, barrancs. Té forma de Y i casi 5000 km de longitut, ya que naix al sur de Mozambique i arriba al Mar Roig, des d'a on continua en Àsia, hasda la vall del Jordà. Precisament la Vall del Rift és la zona a on pogué començar l'història del ser humà.

Encara que en l'actualitat hi han considerables diferències climàtiques, hidrogràfiques i ecològiques, no es posible aplicar estos paràmetros a l'Edat de Pedra, puix -com s'ha indicat'- hi hagué significatius canvis ambientals al llarc del seu desenroll. Precisament fon algú d'eixos canvis, combinat en transformacions geològiques, la flama que, posiblement, propicià la aparició i evolució dels homínits. Al pareixer, fa més de 20 millons d'anys, els monos primitius habitaven els densos boscs de Àfrica Oriental. Estos primats es desplaçaven per els abres a quatre cames. Un presunt moviment tectònic (relacionat d'alguna manera en el Rift) va fer qeu les selves permaneixqueren en el oest, pero provocà una desecació del est, apareguent un territori de sabanes i praderes a les que els nous primats tingueren que adaptar-se. D'este modo, se supon que naixqueren els primers antropoits bípedos, que posiblement, pertanyeren a l'espècie Ardipithecus, que, al mateix temps, donà lloc als australopitecins en un moment indeterminat entre 6 i 4 millons d'antiguetat.

No es descarta que alguns australopitecins avançats elaboraran ferramentes rudimentàries, pero hi ha una forta polèmica al rspecte: per lo que a este punt es referix considerarem que són els membres del gènere Homo els primers que fabricaren ferramentes previsorament, es a dir, ans de necesitar-les, snese improvisar, sino prevenint el seu posible us en antelació. En eixe moment escomença la Prehistòria i la Edat de Pedra que, per a el Àfrica subsahariana sol dividir-se en fases de denominació angosaxona:

Temprana "Edat de Pedra"

Lliteralment vol dir Edat de Pedra temprana, es referix al periodo comprés desde la aparició del primer ser humà, fa més de dos millons i mig d'anys, dasta fa uns 200.000 anys. Inclou, pràcticament, tots els grans passos de la evolució humana (puix els dits humans Primitius Moderns varen deure sorgir al final del mateix), aixina com importants avanços culturals, que els que apenes coneguem els referents a uns pocs vestigis conservats de pdra i os. Per a entendre'ls millor sol dividr-se'n en dos grans etapes.