Diferència entre les revisions de "D"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
 
(No es mostren 13 edicions intermiges d'4 usuaris)
Llínea 1: Llínea 1:
 +
[[Archiu:Latin D.svg|150px|miniaturadeimagen|Lletra D]]
 
La '''D''', '''d''' en minúscula, és la quarta lletra de l'[[alfabet valencià]] i tercera de les [[consonant]]s. El seu nom és '''de'''.  
 
La '''D''', '''d''' en minúscula, és la quarta lletra de l'[[alfabet valencià]] i tercera de les [[consonant]]s. El seu nom és '''de'''.  
  
 
== Fonètica ==
 
== Fonètica ==
Representa l'[[oclusiva alveolar sonora]] /d/ en la majoria de casos, el so /ð/ entre vocals i el so /t/ de l'[[alfabet fonètic internacional]] a final de sílaba sempre que no seguixca una atra consonant sonora.
+
Representa l'[[oclusiva alveolar sonora]] [d] quan va despuix de pausa, consonant nassal i el, el so [t] de l'[[alfabet fonètic internacional]] a final de sílaba sempre que no seguixca una atra consonant sonora i el sò [ð] en els atres casos.
  
En [[valencià]] és general i característica la caiguda de la /d/ en les terminacions -ada i -ades, com també dels seus diminutius -adet, -adetes i -adets (pronunciades -à, -aes, -aet, -aetes i -aets), com en les paraules: vesprada (pronunciat ''vesprà''), baldades (pronunciat ''baldaes''), cremadet (pronunciat ''cremaet''), llavadetes (pronunciat ''llavaetes'') o maquilladets (pronunciat ''maquillaets''). Esta característica no es reflectix en l'escritura, que per tradició i etimologia manté la de, pero en el valencià oral estàndart ni s'ha de pronunciar esta de ni s'ha de considerar vulgarisme.
+
En [[valencià]] és general i característica la caiguda de la [ð] en les terminacions -ada i -ades, com també dels seus diminutius -adet, -adeta, -adetes i -adets (pronunciades -à, -aes, -aet, -aeta, -aetes i -aets), com en les paraules: vesprada (pronunciat ''vesprà''), baldades (pronunciat ''baldaes''), cremadet (pronunciat ''cremaet''), ralladeta (pronunciat ''rallaeta''), llavadetes (pronunciat ''llavaetes'') o maquilladets (pronunciat ''maquillaets''). Esta característica no es reflectix en l'escritura, que per tradició i etimologia manté la de, pero en el valencià oral estàndart ni s'ha de pronunciar esta de ni s'ha de considerar vulgarisme.
  
En atres casos de /d/ intervocàlica, l'emmudiment no és tan generalisat, com en el cas de la /d/ intervocàlica en el sufix -ador, -adora, -adors, -adores, que no és general, pero succeïx en gran part del valencià coloquial: mocador, llaurador, treballador... En un valencià estàndart sempre es pronuncia la de en estes terminacions.<ref>https://www.llenguavalenciana.com/documents/ortografia/estandart_oral_valencia</ref>
+
Com a excepció, la de en la terminació -ada i derivats sí que s'ha de pronunciar en les paraules de només dos sílabes: "fada" (pronunciat "fada" i no "fa"), "cada" (pronunciat "cada" i no "ca"), "grada" (pronunciat "grada" i no "gra")... També s'ha de pronunciar en els adverbis acabats en -ment: acomodadament (pronunciat "acomodadament" i no "acomodàment"), abandonadament (pronunciat "abandonadament" i no "abandonàment"); encara que els adjectius dels quals deriven sí que emmudixen la de: acomodada (pronunciat "acomodà"), abandonada (pronunciat "abandonà"). Opcionalment, en poesia pot optar-se per pronunciar la de en eixes terminacions, com en els versos de l'[[Himne oficial de la Comunitat Valenciana]] "sona la veu ama''d''a" i "notes de nostra alba''d''a".
 +
 
 +
En uns atres casos de [ð] intervocàlica, l’emmudiment no és tan generalisat. És el cas de l'emmudiment de la [ð] intervocàlica pretònica en el sufix -ador, -adora, -adors, -adores, que no és general, pero succeïx en gran part del valencià: mocador, mocadors, treballador, treballadora, treballadors, treballadores solen pronunciar-se
 +
a nivell coloquial [mokaóɾ, mokaóɾs, trebaʎaóɾ, trebaʎaóɾa, trebaʎaóɾs, trebaʎaóɾes].  
 +
<ref>https://www.llenguavalenciana.com/_media/documents/4.pdf</ref>
  
 
== Ortografia ==
 
== Ortografia ==
 
=== S'escriu de ===
 
=== S'escriu de ===
 
* En principi i mig de paraula: donar, idea.
 
* En principi i mig de paraula: donar, idea.
* Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmòsfera, etc.) i davant de Z (batzoles, dotze).
+
* Excepte en derivats de AT grec (atles, [[atleta]], [[atmòsfera]], etc.) i davant de Z (batzoles, [[dotze]]).
 
* En el grup consonàntic DR: dragó, moldre.
 
* En el grup consonàntic DR: dragó, moldre.
* Mai en posició final de paraula, encara que en derivar s’escriga D: vert, no verd, pero verdor; reverent, no reverend, pero reverenda. Excepte la preposició ''ad'', que sempre va davant de demostratius escomençats per vocal.
+
* Mai en posició final de paraula, encara que en derivar s’escriga D: [[vert]], no verd, pero verdor; reverent, no reverend, pero reverenda. Excepte la preposició ''ad'', que sempre va davant de demostratius escomençats per vocal.
  
 
== Vore també==
 
== Vore també==
 
*[[Alfabet valencià]]
 
*[[Alfabet valencià]]
 
*[[Dígraf]]
 
*[[Dígraf]]
 +
 +
==Referències==
 +
{{Reflist}}
 +
 +
== Enllaços externs ==
 +
{{DGLV|D}}
 +
{{Commonscat|L}}
  
 
[[Categoria:Llingüística]]
 
[[Categoria:Llingüística]]

Última revisió del 21:02 28 set 2022

Lletra D

La D, d en minúscula, és la quarta lletra de l'alfabet valencià i tercera de les consonants. El seu nom és de.

Fonètica[editar | editar còdic]

Representa l'oclusiva alveolar sonora [d] quan va despuix de pausa, consonant nassal i el, el so [t] de l'alfabet fonètic internacional a final de sílaba sempre que no seguixca una atra consonant sonora i el sò [ð] en els atres casos.

En valencià és general i característica la caiguda de la [ð] en les terminacions -ada i -ades, com també dels seus diminutius -adet, -adeta, -adetes i -adets (pronunciades -à, -aes, -aet, -aeta, -aetes i -aets), com en les paraules: vesprada (pronunciat vesprà), baldades (pronunciat baldaes), cremadet (pronunciat cremaet), ralladeta (pronunciat rallaeta), llavadetes (pronunciat llavaetes) o maquilladets (pronunciat maquillaets). Esta característica no es reflectix en l'escritura, que per tradició i etimologia manté la de, pero en el valencià oral estàndart ni s'ha de pronunciar esta de ni s'ha de considerar vulgarisme.

Com a excepció, la de en la terminació -ada i derivats sí que s'ha de pronunciar en les paraules de només dos sílabes: "fada" (pronunciat "fada" i no "fa"), "cada" (pronunciat "cada" i no "ca"), "grada" (pronunciat "grada" i no "gra")... També s'ha de pronunciar en els adverbis acabats en -ment: acomodadament (pronunciat "acomodadament" i no "acomodàment"), abandonadament (pronunciat "abandonadament" i no "abandonàment"); encara que els adjectius dels quals deriven sí que emmudixen la de: acomodada (pronunciat "acomodà"), abandonada (pronunciat "abandonà"). Opcionalment, en poesia pot optar-se per pronunciar la de en eixes terminacions, com en els versos de l'Himne oficial de la Comunitat Valenciana "sona la veu amada" i "notes de nostra albada".

En uns atres casos de [ð] intervocàlica, l’emmudiment no és tan generalisat. És el cas de l'emmudiment de la [ð] intervocàlica pretònica en el sufix -ador, -adora, -adors, -adores, que no és general, pero succeïx en gran part del valencià: mocador, mocadors, treballador, treballadora, treballadors, treballadores solen pronunciar-se a nivell coloquial [mokaóɾ, mokaóɾs, trebaʎaóɾ, trebaʎaóɾa, trebaʎaóɾs, trebaʎaóɾes]. [1]

Ortografia[editar | editar còdic]

S'escriu de[editar | editar còdic]

  • En principi i mig de paraula: donar, idea.
  • Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmòsfera, etc.) i davant de Z (batzoles, dotze).
  • En el grup consonàntic DR: dragó, moldre.
  • Mai en posició final de paraula, encara que en derivar s’escriga D: vert, no verd, pero verdor; reverent, no reverend, pero reverenda. Excepte la preposició ad, que sempre va davant de demostratius escomençats per vocal.

Vore també[editar | editar còdic]

Referències[editar | editar còdic]

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons