Lagostomus maximus
La vizcacha comuna (Lagostomus maximus), cridada comunament vizcacha de les planures, vizcacha de les pampes o vizcacha mora, és una espècie de rosegador histricomorfo de la família Chinchillidae, l'única del gènero monotípico Lagostomus. És un rosegador de fins a 60 cm de llarc que habita en Sudamérica, des del sur de Bolívia i Paraguay fins al nort de la Patagonia argentina.
Etimologia
[editar | editar còdic]Vizcacha és una paraula d'orige quichua[1] (Wisk'acha).[2]
Distribució
[editar | editar còdic]Habita el surest de Bolívia,[3] l'oest del Paraguay, i el nort i centre de la Argentina fins al nort de la Patagonia.[4]
Al començament de el
| Sigles: | [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]] |
| Décades: | [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]] |
| [[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]] | |
va ser introduïda en l'oest del Uruguay, a on mai va habitar naturalment, puix les poblacions d'Entre Rius eren detingudes per l'infranquejable riu Uruguay. L'espècie pronte va conseguir expandir-se en el nou i propici hàbitat, pero una ràpida reacció governamental va conseguir eliminar-la per complet, sent est un cas testic a nivell mundial en la lluita contra les espècies introduïdes, puix és molt poc freqüent que els plans de control es facen a temps i forma, o que resulten efectius.
Va ser declarada pel Ministeri d'Agricultura d'Argentina plaga de l'agricultura en 1907, i per llei nacional el seu control és obligatori, la qual cosa, va dur a una regressió poblacional en gran part d'Argentina, amén de sofrir freqüents extincions locals de manera natural, inclús en parcs nacionals, per eixemple en el parc nacional El Palmar, o en el parc nacional Lihué Calel.
Subespecies
[editar | editar còdic]L'espècie es subdivide en tres subespecies:[5][6]
Característiques
[editar | editar còdic]És de pèl abundant, cap gran, hocico abultat i chato per davant, bigots llarcs i sedosos i orelles menudes. Generalment, de pelaje gris en el llom i blanc en la pancha. Dos franges negres li travessen la cara. Les seues pates són curtes, en dits i ungles fortes que li servixen per a cavar el cau. La coa es desprén en facilitat, i açò la salva moltes voltes de ser capturada.
El pes i la seua dimensió corporal varia en edat, sexe, bondat climàtica, i zona. En promig la crío naix en 180 g de pes. Un macho adult pesa entre 4,5-7,5 kg, en un promig de 5,5 kg; la femella adulta entre 2,5-4,2 kg (promig 3,5 kg).
Comportament
[editar | editar còdic]És d'hàbits nocturns; viu en grups de fins a 50 individus en túnels que cava en lomas de terreny ferm. S'alimenta de tot tipo de vegetals i ataca els cultius, per #lo que la seua caça està permesa en tota época en l'Argentina. (llevat en la província de Sant Luis a on existix veda total de caça. Decret 547-MMA-2009)
La vizcachas ixen en caure la vesprada, precedides pel macho més vell, el "vizcachón", que aguaita primer per a comprovar si hi ha perill en les afores de les coves.
Vizcacheras
[editar | editar còdic]Viu en coves denominades «vizcacheras» en grups de fins a 50 eixemplars. En la colónia existix un sistema social complex, molt rígit, jerarquizado, en el qual domina un macho, el vizcachón.[7] La cantitat de boques de la vizcachera, depén del sol en a on es construïx;a sols blans, major el número d'entrades. Estes àmplies coves tenen vàries cambres i túnels que poden alcançar 3 m de profunditat. Tenen l'hàbit d'acumular branques, ossos, bosta, arams, i diversos objectes en l'entrada de les coves. Estes coves cobrixen a sovint àrees extenses i solen estar rodejades per grans zones nuetes de vegetació, producte de la seua acció.[8]
Les «vizcacheras» en part estan a pocs centímetros de la superfície, s'estenen en un radi de 15 a 20 metros i es poden afonar al pas d'animals i hòmens, per #lo que constituïxen un perill, especialment per als ginets. El comensalismo animal està molt desenrollat, tant entorn com dins de les vizcacheras, puix aparte de la lechucita de les vizcacheras, centinela diürn de la colónia, també anidan atres menudes aus. La boa constrictora, boa de les vizcacheras, o lampalagua (Boa constrictor occidentalis), s'introduïx en les colónies a on diezma als seus habitants.
Reproducció
[editar | editar còdic]La seua capacitat reproductora és molt baixa, pero alta la taxa de supervivència de la progenie. Solament un estro (celosia) per any, en l'autumne, i despuix d'una prolongada gestació (154 dies) naix una ventrada de dos crío en primavera, ocasionalment d'una i molt rarament tres. És primípara en complir un any; el macho alcança la madurea sexual alguna cosa més vesprada, al voltant de l'any i mig, quan pesa 5 kg.[9]
Consum i caça
[editar | editar còdic]La carn de la vizcacha es conserva en escabeche i la seua pell s'usa en l'indústria pellicera. No és considerada una peça valiosa en la caça deportiva.
Plaga i estat de conservació
[editar | editar còdic]Els paisans les combatien omplint de fum els seus túnels. Va ser declarada pel Ministeri d'Agricultura d'Argentina plaga de l'agricultura en 1907, i per llei nacional el seu control és obligatori. En l'any 2018 esta llei va ser derogada pel Decret 27 i actualment està prohibida la seua caça en vàries províncies.
Este combat, ademés de l'alvanç de la frontera agropecuaria, la va dur a sofrir una regressió poblacional en gran part de la seua geonomía en la Argentina, amén de sofrir freqüents extincions locals de manera natural, inclús en parcs nacionals (per eixemple, en el Parc Nacional El Palmar, o en el Parc Nacional Lihué Calel).
La vizcacha en la cultura
[editar | editar còdic]En l'obra gauchesca El regrés de Martín Fierro, de José Hernández, un personage malnomenat el Vell Vizcacha adopta al segon fill de l'héroe. Viu en mig de desorde i brutea i desgrana els seus «consells», muestrario de virtuts de supervivència acomodaticia, que comencen en el «hacete (fes-te) amic del juge», convertit en un refrà mordaz en l'Argentina.[10]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Quichuísmos en el castellà - Diari Els Vages
- ↑ Anderson, S. (1997) Mammals of Bolívia: taxonomy and distribution. Bulletin of the AMNH, no. 231.
- ↑ Woods, C. A. and Kilpatrick, C. W. 2005. Infraorder Hystricognathi. In: D. I. Wilson and D. M. Reeder (eds), Mammal Species of the World, pp. 1538-1599. The Johns Hopkins University Press, Baltimore, MD, USA.
- ↑ J.D. Giulietti et J.H. Venecià, 2005. La vizcacha. Informatiu Rural, I.I.A INTA Sant Luis, 2(7).
- ↑ . Archivat des d'el original, el 16 d'agost de 2016. Consultat el 27 d'octubre de 2011.
- ↑ Weir, B. J. 1974. The tuco-tuco and plains vizcacha. In: I. W. Rowlands and B. J. Weir (eds), The biology of hystricomorph rodents, pp. 482. Academic Press, London, UK.
- ↑ Branch L. 1993. Social organization and mating system of the plains vizcacha (Lagostomus maximus). J Zool (Lond). 229:473–491.
- ↑ Díaz, M.M et al. (1997) Key to Mammals of Bota Province, Argentina. Oklahoma Museum of Natural History. Occasional Paper N° 2.
- ↑ El Regrés de Martín Fierro (Proyecte Gutenberg)
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Pearson, O. 1996. Lagostomus maximus. 2006 IUCN Llesta Roja d'Espècies Amenaçades; baixat 29 de juliol de 2007
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Lagostomus maximus.- Archiu:Wikispecies-logo.svg Wikispecies té un artícul sobre Lagostomus maximus.
