Rucervus duvaucelii
.jpg)
El cérvol de Duvaucel,[1] barasinga o cérvol dels pantans (Rucervus duvaucelii) és una espècie de mamífer artiodàctil de la família Cervidae autòctona de la Índia i Nepal.[2] Últimament es debat la possibilitat de canviar el gènero d'este cérvido a Rucervus, anteriorment usat com subgénero, separant-ho del cérvol comú.
En Assam se li coneix com dolhorina, anàlec al seu nom castellà (cérvol dels pantans) ya que dol en asamés significa pantà. En l'Índia central se li coneix per goinjak (macho) i gaoni (femella).
Nomenclatura
[editar | editar còdic]La paraula barasingha ve del hindi, dels térmens barah (dotze) i sig (banya), significant dotze banyes.
El seu nom científic prové del llatí cervus (cérvol) i duvaucelii en honor a Alfred Duvaucel (1796-1824), un naturaliste francés.
Característiques
[editar | editar còdic]El barasingha és un cérvol de mijà a gran tamany. Tenen una llongitut de 180 cm de cap i tronc i una coa de 12-20 cm. Poden aplegar de 119-124 cm d'altura. El seu pes oscila entre els 172 i els 181 kg.[3]
El pelaje d'este cérvido varia del marró a un color anaranjado, sent els machos llaugerament més obscurs que les femelles. En l'estiu es tornen més clars, i inclús no és rar trobar vestigis de taques groguenques en el llom d'alguns eixemplars. Les parts inferiors, incloent la coa, són clares, blanquecinas. Presenten una franja dorsal obscura que recorre tot el llom.[3]
Les banyes són planes i, com en la majoria dels cérvols, només els porta el macho. Poden medir fins a 1 m de llarc i desenrollar de 12 a 15 puntes, i inclús s'ha observat fins a 20, esta és la característica més peculiar del barasingha.[3]
Distribució
[editar | editar còdic]El barasingha habita en clars de bosc, planures anegadas i pantans (la qual cosa li dona el seu atre nom, cérvol dels pantans) de l'Índia.
Poblacions introduïdes
[editar | editar còdic]Hi ha poblacions de barasingha habitant alguns ranchos, principalment en Texas, com a peça de caça. Estos cérvidos varen ser duts a Estats Units fa més de 100 anys.
Tres subespecies de barasingha estan reconegudes:[2]
- El barasingha central (Rucervus duvaucelii branderi) de les terres altes del centre de l'Índia.
- El barasingha norteny (Rucervus duvaucelli duvaucelii) dels pantans de la zona de Assam.
- El barasingha meridional (Ruccervus duvaucelii ranjitsinhi) del sur de la península indostánica.
Modo de vida
[editar | editar còdic]Este cérvido és actiu a qualsevol hora del dia. Viu en menudes manades tant de sexes separats com a mixtes de 13 a 20 animals, havent-se observat en rares ocasiones concentracions de fins a 500. La seua dieta ho compon principalment l'herba que creix en els llocs que freqüenta encara que en ocasions s'alimenten també de fulls.[3]
Durant l'época de celosia, els machos intenten reunir a un harem de femelles de fins a 30 femelles. Per a poder guanyar-se el dret al apareamiento, els machos lluiten entre sí creant una jerarquia. Els machos que es troben en el cim, són els primers en interactuar en les femelles en celosia. En esta época, els machos emeten un bramido, similar al dels cérvols comuns (Cervus elaphus) encara que molt més agut. Les vocalisacions més comunes d'esta espècie són la seua veu d'alarma, consistents en un lladrit semblat a la carraspera. Les #densitat de població són variables, variant de 0,2 – 30 animals per quilómetro quadrat.[3]
Una volta s'hagen reproduït, les femelles passen una gestació d'entre 240 i 250 dies, despuix del qual donen a llum a una crío.[3] La majoria d'estes naixen en les époques de pluja de setembre a abril, encara que quan major número de #naiximent es registren són en decembre i giner. Entre els 6 i els 8 mesos, la mare desmama a la crío. Esta aplegarà a la madurea sexual als dos anys. Curiosament, el barasingha és l'única espècie de cérvol en la qual la femella entra en celosia una volta a l'any solament.
Els principals depredadors d'este herbívor són el tigre, el lleopart i el cuón.
Estat de conservació
[editar | editar còdic]La UICN considera al barasingha com una espècie vulnerable. Pero per als seus subespecies és una atra cosa, encara que el barasingha norteny (C. d. duvaucelii) es considere vulnerable, el barasingha central (C. d. branderi) es considera en perill d'extinció i el barasingha meridional (C. d. ranjitsinhi) en perill crític.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Mattioli, S. (2011). «Family Cervidae (Deer)», in: Wilson, D. I. & Mittermeier, R. A. eds (2011). Handbook of the Mammals of the World (en anglés), Barcelona: Lynx edicions, pp. 426. ISBN 978-84-96553-77-4.
- ↑ 2,0 2,1 Plantilla:MSW3
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Amber Ferraino. . ADW - University of Michigan Museum of Zoology. Consultat el 20 de febrer de 2011.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Rucervus duvaucelii.
Wikispecies té un artícul sobre Rucervus duvaucelii.