Manfred Max-Neef
| Manfred Arthur Max-Neef Neef | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Chilena | ||
| Ocupació: | Economiste, escritor i polític. | ||
| Naiximent: | 26 d'octubre de 1932 | ||
| Lloc de naiximent: | Valparaíso, Chile | ||
| Defunció: | 8 d'agost de 2019 | ||
| Lloc de defunció: | Valdivia, Chile | ||
Manfred Arthur Max-Neef Neef (Valparaíso, Chile, 26 d'octubre de 1932 - † Valdivia, Chile, 8 d'agost de 2019) fon un intelectual, economiste, ambientaliste, escritor i polític chilé. És autor de varis llibres, guanyador del Right Livelihood Award en l'any 1983 i fon candidat independent (Moviment ecologiste) a la presidència de Chile en l'any 1993.
Biografia[editar | editar còdic]
Primers anys[editar | editar còdic]
Fill de Magdalena Sophie Neef, en estudis humanistes i musicals i d'Alfred Wilhelm Hermann Max, economiste d'orige alemà, abdós alemans que varen aplegar a Chile despuix de la Primera Guerra Mundial. Max Neef estudià en el Liceu d'Aplicació i posteriorment economia en l'Universitat de Chile.
A mitan de la década de 1950, treballà en la companyia Shell, a on va alcançar un càrrec directiu. En l'any 1957 decidix abandonar per a sempre el treball en empreses privades, per a començar a enriquir-se intelectualment de manera independent.
En l'any 1961 pren un lloc acadèmic en l'Universitat de Califòrnia en Berkeley, acompanyant als seus alumnes en les protestes en contra de la guerra de Vietnam. Durant els anys següents, treballa esporàdicament en proyectes per a la ONU (especialment la FAO) i la OEA.
L'exili[editar | editar còdic]
Durant la década de 1970 l'economiste comença a treballar en Equador, en menuts llauradors indígenes de la regió plujosa occidental, i també en Brasil, intentant revitalisar una chicoteta ciutat en l'estat federal de Minas Gerais. Les idees desenrollades en estos treballs acaben per materialisar-se en els seus texts Experiences in Barefoot Economics, subtítul que duria més tart, en l'any 1992, el seu llibre From the Outside Looking In, editat per la Fundació Dag Hammarskjöld de Suècia.
En l'any 1973 accepta un lloc acadèmic en l'Universitat de Chile, pero el mateix any es produïx el colp d'Estat que dona inici a la dictadura militar liderada per Augusto Pinochet, i pel seu treball realisat en Equador, mal vist per la dictadura, decidix exiliar-se en Argentina, a on comença a treballar per a la Fundació Bariloche, fortament marcada per les idees de Carlos Mallmann, i que mesclava els estudis en ciències naturals, matemàtiques i música, ademés de ser els responsables de l'estudi Llímits de la pobrea, en el qual es presenta el «Model de Bariloche», una alternativa optimista a lo expost en el reconegut informe Els llímits del creiximent de Donella Meadows, publicat en 1972 pel Club de Roma.
Vida política i administrativa[editar | editar còdic]
En l'any 1985 fon un dels integrants del grup polític Intransigència Democràtica, i en 1988 fon un dels fundadors del moviment polític Independents pel Consens Democràtic. Max Neef fon membre del Consell Assessor dels Governs de Canadà i Suècia per al Desenroll Sostenible, i en 1993 es postula com a candidat independent a la presidència de Chile, sent presentat pel Moviment Ecologiste, eleccions guanyades per Eduardo Frei Ruiz-Tagle en primera majoria i obtenint solament un quart lloc, en el 5.55 % dels vots.
Entre els anys 1991 i 1994 fon rector de l'Universitat Bolivariana, i entre 1994 i 2002 fon rector de l'Universitat Austral de Chile. Posteriorment va treballar com a Professor Titular de la Facultat de Ciències Econòmiques i Administratives, ocupant ademés el càrrec de director de l'Institut d'Economia de dita universitat.
Obra i pensament[editar | editar còdic]
Fon considerat per les seues idees, enfocaments econòmics i ambientalistes com un alvançat per a la seua época. Les seues obres més destacades són dos tesis que va denominar L'economia descalça i Desenroll a escala humana, les que definixen una matriu que comprén nou necessitats humanes bàsiques: «subsistència», «protecció», «afecte», «comprensió» o «enteniment», «participació», «creació», «recreació» o «oci», «identitat» i «llibertat»; ademés proponia una dècima necessitat, pero que preferia mantindre separada de les anteriors: la «transcendència». Totes elles fan recalcament en l'importància dels esforços humans menuts i apassionats. Max-Neef ademés postulava que no existix correlació alguna entre el grau de desenroll econòmic (industrial) i la felicitat relativa de les persones implicades; al contrari, el desenroll econòmic sembla aumentar la soletat i l'alienació en les societats desenrollades.
En la década de 1990 va formular l'Hipòtesis del Llindar, l'idea de que a partir de determinat punt del desenroll econòmic, la calitat de vida comença a disminuir. Per lo tant, «tot creiximent quantitatiu deuria derivar en un desenroll qualitatiu». Per a Max-Neef, el «desenroll» deu definir-se com la «lliberació de possibilitats creatives» de tots els integrants d'una societat, concepte independent del de creiximent econòmic, sense ser una condició per ad este últim.
L'economiste també va crear l'indicador ECOSON (sigles per a «ecological person»; «persona ecològica» en valencià), que medix la quota de consum d'energia d'un ciutadà que satisfà de manera sensata les seues necessitats bàsiques sense marginar a ningú. Es tracta, per lo tant, d'un indicador referit a la disponibilitat d'energia i al mateix temps a la seua justa distribució. Max-Neef concloïa que els ecosons són molt majors en l'hemisferi nort que en l'hemisferi sur; i que per lo tant, per a buscar un desenroll sostenible, més que buscar reduir la sobrepoblació en el sur, lo crític és buscar disminuir els ecosons en el nort.
Sobre qué fer hui per a revertir el creiximent no sostenible de l'humanitat, Max-Neef sol eixemplificar la situació en la seua paràbola del rinoceront, que representa el mònstruo de la modernisació: sembla impossible espantar-ho en un pal, pero moltíssims mosquits, reunits espontàneament i sense una jerarquia, poden fer-li la vida impossible fins que decidixca marchar-se.
Per a Max-Neef el rescat financer en tot lo món, iniciat despuix de la caiguda de Lehman Brothers en els Estats Units (crisis financera de 2008, crisis de les hipoteques subprime, Llei d'Estabilisació Econòmica d'Urgència de 2008, crisis de l'Euro) és la major immoralitat de l'història de l'humanitat.
Reconeiximents[editar | editar còdic]
En l'any 1983 fon guardonat en el premi Right Livelihood Award, considerat el Premi Nobel alternatiu d'economia. En els diners d'este premi va fundar en Santiago de Chile el ya desaparegut Centre d'Estudi i Promoció d'Assunts Urbans (CEPAUR), a través del qual va posar en pràctica la seua teoria del «desenroll a escala humana». Posteriorment es va fer membre del Club de Roma, de l'Acadèmia Leopold Kohr en Salzburc (Àustria), i del I.F. Schumacher Society, en Anglaterra, nomenada aixina en honor al famós intelectual i economiste Ernst Friedrich Schumacher.
Falliment[editar | editar còdic]
S'han evitat entregar detalls del seu decés. El seu registre de defunció senyala com la seua causa de mort "síndrome consuntiu, càncer metastàsic d'orige no conegut". Se li va realisar el seu velatori en el hall de l'Aula Magna de la UACH, lloc a on se li rendiria un homenage. Es va realisar la cerimònia de reconeiximent a la llabor de Max-Neef efectuant-se durant la jornada del dissabte 10 d'agost, per a que despuix la família duguera el seu cos a la ciutat chilena de Temuco. L'Intendéncia de Ríos decretà duel regional un dia per la mort de Manfred Max-Neef.