Islam
L'islam és una religió monoteista abrahàmica el dogma de la qual se basa en el llibre de l'Alcorà, el qual establix com a premissa fonamental per als seus creents que «No hi ha més Divinitat que Deu i que Mahoma és el mensager de Deu» La paraula àrap Allah, valencianisada com a Alà, significa 'Deu' i la seua etimologia és la mateixa de la paraula hebrea Elohim (plural de Eloah, que vol dir Deu, esta paraula té el mateix significat en singular i en plural, pero sol gastar-se molt més en plural per a donar-li grandea a Deu), per la que es nomena Deu en la Bíblia judeua. Els erudits islàmics definixen a l'islam com: «La sumissió a Deu l'Altíssim a través del monoteisme, l'obediència i l'abandó de l'idolatria». El llibre sagrat de l'islam és l'Alcorà, dictat per Deu a Mahoma a través de Gibril (l'arcàngel Gabriel). Els seguidors de l'islam se denominen musulmans (de l'àrap muslim). Testifiquen que Mahoma és l'últim dels profetes enviats per Deu i sagell de la Profecia.
S'accepten com a profetes principalment (pero no llimitant-se) a Adam, Noé, Abraham, Moisés, Salomó i Jesús. Ademés de l'Alcorà, els musulmans de tradició sunita seguixen aixina mateix els hadices i la suna del profeta Mahoma, que conformen el Registre històric de les accions i les ensenyances del Profeta. S'accepten també com a llibres sagrats la Torà (que els cristians nomenen Antic testament), els Llibres de Salomó i els Evangelis (que els cristians nomenen Nou Testament).
L'islam és una religió abrahàmica monoteista que adora exclusivament a Deu sense coparticipants. S'estima que hi ha en l'actualitat entre 1000 i 1800 millons de musulmans en el món (i en creiximent). Segons el Vaticà l'islam és la religió més gran del món, ya que recentment ha superat el número de catòlics, i la segona religió del món si no es desglossa el número de seguidors del cristianisme.
L'islam es va iniciar en la predicació de Mahoma l'any 622 en La Meca (en l'actual Aràbia Saudita). Baix el liderage de Mahoma i els seus successors, l'islam es va estendre ràpidament. Hi ha discrepància entre els musulmans i no musulmans si s'estengué per imposició religiosa o militar, o per conversió dels pobles a l'islam.
Història[editar | editar còdic]
La Península aràbiga en les centuries prèvies a l'arribada de Mahoma estava escassament poblada per habitants de parla àrap, la majoria eren beduins, pastors nómadas organisats per tribus. Encara que fins a el sigle VII, àmplies zones desèrtiques en l'actualitat, com el territori de Banu Hanifa en Aràbia Central, produïen suficient cereal com per a generar assentaments d'agricultors. Tradicionalment la zona més fèrtil se situava en el sur d'Aràbia, l'actual Yemen, coneguda com la Aràbia feliç. Este potencial agrari va permetre transcendir l'organisació tribal i va donar lloc a l'aparició d'autèntics regnes, que varen desenrollar tota una infraestructura hidràulica, que va permetre cert desenroll demogràfic en la regió. En el nort el comerç també va permetre el desenroll de certs centres urbans, la futura Medina va cobrar importància com a enclavament estratègic entre les rutes caravaneres del nort. La #Meca va fer lo propi, pero com a centre de pelegrinage entorn a la Kaaba. Més al nort, com a ponts de contacte entre els grans imperis en guerra permanent, el Imperi bizantí i el Imperi persa, varen ser sorgint estructures estatals, els regnes de gasaní i lajmí.
L'aument de la conflictivitat bèlica entre el nort i sur d'Aràbia en els anys previs a Mahoma, no es va deure com sugerix l'historiografia tradicional a un enfrontament entre quaysíes i yemení, àraps del nort i sur respectivament, sino a enfrontaments entre les diferents tribus del nort i del sur, frut de la pressió demogràfica. En este context, baixe la duríssima vida que impon el desert, la asabiyya o solidaritat tribal va ser fonamental en la supervivència i desenroll posterior de l'islam. Açò va favorir que la major part de la Península aràbiga s'organisara en tribus i clans, al marge d'una estructura estatal (llevat lo mostrat en el paràgraf anterior), encara que a través del Kisrá, un text generat per l'embaixada persa en Aràbia, mostra cóm va sorgint, progressivament, una identitat àrap que s'anirà superponent a la tribal.
En eixe temps, la majoria dels àraps eren seguidors de les religions politeistes, encara que unes poques tribus seguien el judaisme, el cristianisme (inclós el nestorianisme) o zoroastrianismo. La ciutat de La Meca era un centre religiós per a alguns politeistes àraps del nort, ya que contenia el mur sagrat del Zamzam i un chicotet temple, la Kaaba.
Crítiques[editar | editar còdic]
Les crítiques a l'Islam han existit des de les seues etapes formatives. Les primeres crítiques escrites procedien dels cristians, abans del sigle IX, que veïen l'Islam com una heregia del cristianisme. Els objectes de crítica inclouen la moralitat de la vida de Mahoma, el profeta d'Islam, tant de la seua vida pública com personal. Temes com l'autenticitat i moralitat de l'Alcorà, el llibre sagrat islàmic, també són criticats. Atres crítiques són la qüestió dels drets humans en nacions islàmiques modernes, i el tractament de les dònes segons la llei islàmica.