Història de l'estructura de l'eixèrcit romà

Estàtua eqüestre de l'emperador Marc Aureli. Museus Capitolins, Roma.

La història de l'estructura de l'eixèrcit romà descriu les principals transformacions cronològiques de l's i constitució de les forces armades de l'antiga Roma, les quals han estat qualificades com «la institució militar més efectiva i duradora coneguda de la història».

Des dels seus orígens, voltant l'any 800 aC fins a la caiguda de l'Imperi Romà el 476, l'estructura militar de Roma va travessar una série de canvis estructurals de gran envergadura. A grans trets, les armes romanes es dividien en eixèrcit i armada, si be estes dos branques estaven menys diferenciades que en els eixèrcits nacionals actuals. Al seu torn, a estes dos branques, els canvis estructurals van un canvi progressiu com a resultat d'una reforma militar en visió de futur, així com d'una evolució estructural orgànica.

Després d'un periodo protohistòric del qual no hi ha informació escrita, l'estructura de l'eixèrcit romà pot generalitzar-se a través d'una série de fases històriques. Inicialment, l'eixèrcit romà consistia en unes lleves anuals de ciutadans que prestaven el servicimilitar com a part dels seus deures cara a l'estat. Durant este periodo l'eixèrcit romà es va enfrontar principalment a adversaris locals en campanyes estacionals.

A mesura que els territoris controlats per Roma s'anaven expandint, i a mesura que la grandària de les ciutats s'incrementava, els eixèrcits de l'antiga Roma van anar a poc a poc professionalitzant-se, assalariant als seus soldats. Com a conseqüència, els servicis militars dels nivells més baixos de la societat es van anar fent cada vegada a més llarc terme. Les unitats militars d'este periodo eren molt homogénees i estaven molt regulades. L'eixèrcit consistia en unitats d'infanteria romana conegudes com a legions, així com tropes aliades formades per ciutadans no romans conegudes com a tropes auxiliars (auxilia). Esta última se solia usar perqué proveïxca a l'eixèrcit d'infanteria llaugera o de cavalleria, formant les legions el núcleud'infanteria pesant.

En la tercera fase del desenroll militar de Roma, les forces estaven encarregades de mantindre i assegurar les fronteres de les províncies sota control romà, així com de la mateixa Itàlia. Les amenaces estratègiques de l'época eren en general menys series en este periodo, i l'émfasis es va posar en la preservació del territori guanyat. L'eixèrcit va evolucionar a la nova situació i es va tornar més depenent de les guarnicions estables, i menys en els campaments itinerants i les operacions de camp contínues.

En la fase final de l'eixèrcit romà, el servici militar va continuar sent assalariat i professional per a les tropes regulars. No obstant això, la tendència a amprar aliats o tropes mercenàries es va expandir fins al punt que estes van acabar representant una proporció molt substancial de les forces de Roma. Al mateix temps, la uniformitat de l'estructura que presentava l'eixèrcit romà en époques anteriors va desaparéixer: els soldats de l'época variaven des d'arquers montats i molt poc armats a la infanteria pesant, en regiments d'una grandària i qualitat molt variable. Això va ser acompanyat d'una importància cada vegada major de la cavalleria enfront de la infanteria, així com una recuperació de la importància de la movilitat.