Lleó I el Magne
Lleó I el Magne o el Gran (Toscana, c. 390 – Roma, 10 de novembre de 461) fon el Papa nº 45 de l'Iglésia catòlica, des de 440 fins 461.
Primer dels tres papes cridats com «El Gran», Lleó era fill de Quintinianus i les senyes històriques més antics ho sitüen com diaca en Roma baix el pontificat de Celestí I convertint-se en un destacat diplomàtic en el Papa Sixt III qui, a petició de l'emperador Valentinià III, ho envià a la Galia en la missió de resoldre l'enfrontament entre Aeci, el comandant militar de la provincia, i el magistrat Albí.
En esta missió se trobava Lleó quan despuix de fallir el Papa Sixt III, el 19 de juliol de 440, coneix la seua elecció com nou pontifex. Se dirigix llavors a Roma a on és consagrat el 29 de setembre.
Combatí exitosament, mediant la celebració de varis concilis, el maniqueisme que des d'Àfrica s'havia estés per Itàlia, el pelagianisme que havia rebrotat en Aquilea, i el priscilianisme que se mantenia en Hispània.
L'episodi més conegut del seu pontificat fon el seu trobament, en 452 en la ciutat de Mantua, en Atila, el rei dels huns, qui havia invadit el nort d'Itàlia obligant a l'emperador Valentinià III a abandonar la cort de Ràvena i refugiar-se en Roma.
Com a Papa, assumí el títul de pontifex maximus, que havien abandonat els emperadors romans des de l'any 382.[1]
Fon canonisat en 1574, i la seua festivitat se celebra el 10 de novembre, dia de la seua mort en 461.
Referències
Enllaços externs
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Lleó I el Magne
Predecessor: Sixt III |
Papa 440-461 |
Successor: Hilari I |