Axí com cell qui·n lo somni·s delita
Axí com cell qui·n lo somni es delitae son delit de foll pensament ve,ne pren a mi, que·l temps passat me tél'imaginar, qu·altre bé no y habita,sentint estar en aguayt ma dolor,sabent de cert qu·en ses mans he de jaure.Temps de venir en negun bé·m pot caure;aquell passat en mi és lo millor. Del temps present no·m trobe amador,mas del passat, qu·és no-res e finit;d'aquest pensar me sojorn e·m delit,mas quan lo pert, s'esforça ma dolor,sí com aquell qui és jutgat a morthe de lonch temps la sab e s'aconorta,e creure·l fan que li serà estortae·l fan morir sens un punt de recort. Plagués a Déu que mon pensar fos mort,e que passàs ma vida en durment!Malament viu qui té lo pensamentper enamich, fent-li d'enuyts report;e com lo vol d'algún plaer servirli'n pren axí com dona·b son infant,que si verí li demana plorantha ten poch seny que no·l sab contradir. Ffóra millor ma dolor sofferirque no mesclar pocha part de plaherentre·quells mals, qui·m giten de sabercom del passat plaher me cové·xir.Las! Mon delit dolor se converteix;doble's l'affany aprés d'un poch repós,si co·l malalt qui per un plasent mostot son menjar en dolor se nodreix. Com l'ermità, qui·nyorament no·l creixd'aquells amichs que teni·en lo món,essent lonch temps qu·en lo poblat no fon,per fortuyt cars hun d'ells li apareix,qui los passats plahers li renovella,sí que·l passat pressent li fa tornar;mas com se'n part, l'és forçat congoxar:lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella. Tornada Plena de seny, quant amor és molt vella,absença és lo verme que la guasta,si fermetat durament no contrasta,e creura poch, si l'envejós consella.