Dret romà
Dret romà és el conjunt de normes jurídiques per las quals es va regir el poble de Roma al llarc de la seua història. El seu estudi comprén, d'una banda, la història de Roma (principalment les diferents fases i migs que faran estes normes s'exteriorisen, és a dir, les fonts de producció d'este Dret, i d'atra, les principals Institucions jurídiques que Roma va crear i mos va transmetre.[1]
La jurisdicció a Roma es concentra a la ciutat i en la fase monàrquica en el rei de Roma, que té el seu "Tribunal" i ordena (ius) en els dies establets (dies fasti) seent en la nomenada Cadira Curul (Sella Curulis) auxiliat pels aguasils (lictores) i enfront de les parts llitigants (rei).
Subdivisió
El dret romà se subdividix en:
- Ius Quiritium; el nom deriva de "Quirites", sinònim de "Romans". estava constituït d'un conjunt de costums ancestrals no escrits. S'aplicava en l'àmbit del dret de família, matrimoni, pàtria potestat i propietat privada. És el nucli del ius civile.
- Ius civile, el conjunt de les normes que regulaven els ciutadans romans (cives romani)
- Ius honorarium o ius praetorium, sobre les situacions de dret no recollides al ius civile, però reglamentades en els Magistrats dotada de iurisdictio.
- Ius legitimum, el seu nom deriva de lex (llei) acabà extinguint-se confonent-se en el ius civile.
- Ius gentium, tot el que trobava tutela més allà del ordenament romà.
Delictes en jurisdiccions especials
| ||||
|
Alguns delictes tenen juges especials:
- Els Duoviri Perduellionis per a la insurrecció.
- Els Quaestores paricidii per a l'assessinat.
Uns funcionaris especials, nomenats els tres Viri Nocturni s'ocupen de les qüestions relacionades en incendis nocturns, policia de seguritat i vigilància d'eixecucions.
La tortura sol podia aplicar-se als esclaus.
La detenció preventiva era la norma general.
La pena capital era aplicable a qui alterara la pau pública i per atres delictes. Tenia diverses formes:
- Als testimonis falsos se'ls llançava des d'una altura.
- Als lladres de collites se'ls penjava.
- Als incendiaris se'ls cremava vius.
Existia el dret de recurs (provocatio). L'indult corresponia al poble.
Es donaven a més alguns tipo especials d'indults:
- El que s'agenollava davant un sacerdot de Júpiter no podia ser apalissat en vint-i-quatre hores.
- El que entrava encadenat a la seua pròpia casa havia de ser deslligat.
- El criminal que al dirigir-se a una eixecució s'entropeçava en una vestal (verge espècie de sacerdotesa), era perdonat.
Les penes aplicades més freqüentment eren les multes (pagades en el lliurament de bous o ovelles) i el bastonejament.
Els judicis civils eren jujats pel rei o per un comissari designat per este. La reparació es verificava sovint per via de transacció i si no hi havia acort la pena (poena) era fixada pel juge.
En cas de furt el lladre podia pagar una reparació satisfactòria. Si no podia o era irreparable el lladre es convertia en esclau del robat. En els casos d'injúries es concertava una indemnisació. En els casos de lesions podia reclamar-se el Talió (és a dir provocar el mateix dany).
Les lleis van anar evolucionant i així veem que el lladre sorprés in fragranti podia deslliurar-se d'una condena pagant el doble d'allò robat.
La Llei Petalia va modificar també el procediment eixecutiu contra els deutors.
La disposició entre vius va seguir illimitada, i el consentiment popular per als actes mortis causa (testament) va ser suprimit. Si el pare de família efectuava tres vendes successives, sense efectuar cap compra, el fill podia emancipar-se si tal era el seu desig. D'això va derivar l'emancipació llegal concedida pel pare a un fill, sense que calga la causa que inicialment devia motivar-la. El matrimoni civil va ser consagrat i es va establir un impost per als fadrins.
L'establiment d'un magistrat especial de Policia (el seu àmbit d'actuació es va estendre aviat a tota Itàlia) nomenat Edil, va traspassar a este la potestat sobre llitigis relatius a compres i vendes en mercats públics (de productes, esclaus...). La seua jurisdicció s'estenia també a atres qüestions d'orde que podien ser sancionades en multes.
Per a les classes més baixes, i per a certs delictes menors, existien els Triunviri o Juges Nocturns (Tres viri nocturni) dels quals les competències van anar aumentant, i van passar a ser elegits en el Comicis tribunats des del 289 aC. Per a les causes civils menors en les ciutats subjectes (civites sine suffragio) es van establir uns magistrats nomenats Juges Menors, dels quals la competència es va estendre també després a tota Itàlia.
Els magistrats definien el punt del dret (ius) pero la seua aplicació (judicium) corresponia a un altre ciutadà. Pero els judicis lents i complicats es llimitaven als casos destacats, i per a esclaus i gent de classe social baixa s'aplicava un procediment més curt.
Referències
- ↑ PANERO, Ricardo, Derecho Romano 4ªed. Valencia, Tirant lo Blanch. 2008. ISBN 978-84-9876-291-4
Vejau també
Vínculs externs
- Plana del professor Ernest Metzger. (anglés)
- The Roman Law Library (Yves Lassard, Alexandr Koptev). (anglés)