Ptyonoprogne fuligula

avió isabelino (Ptyonoprogne fuligula)

El avió isabelino, conegut també com a avió roquero africà (Ptyonoprogne fuligula), és una espècie d'au paseriforme de la família dels avions i oronetes (Hirundinidae), originària del Àfrica subsahariana. Per lo general es troba en zones de montanya, encara que també es troba en altituts més baixes, especialment en zones rocoses i prop de poblats. A diferència de la majoria dels membres d'esta família, se li sol trobar llunt de l'aigua. Medix de 12 a 15 cm de llongitut i posseïx un plomaje principalment de color marró, més clar en el pit i baix de les ales, ademés d'una taca blanca en forma de «finestra» en la coa quan es troba volant. Abdós sexes són d'apariència similar, els #espècimen més jóvens tenen les vores de les plomes de vol i de l'esquena més clares. Les subespecies del nort són més menudes i tenen un color més clar que les africanes. L'avió isabelino caça insectes voladores en les parets dels penya-segats i per a això ampren un tipo de vol llent en moltes maniobres. La seua cridada consistix en un gorjeo suau.

Esta au construïx nius en forma de bol profunt en superfícies horisontals protegides o en forma de quarto d'esfera quan és construït contra una paret de roca vertical. Sol estar fet de fanc i recobert en palla o plomes, es pot trobar en llocs naturals baix eixints de penya-segats o en estructures fetes per l'home, com a edificis, parets de represas, aigüeres o ponts. Els nius són reutilisats en els següents anys. Estes aus solen anidar en solitari, no són gregarias, pero es poden formar menudes colónies si el lloc és apropiat per a tal fi. Els dos o tres ous, que generalment posen, són blancs en taques grises i marrons i són incubados per abdós progenitors de setze a dèneu dies. Tant el macho com la femella alimenten als pichones. Estes aus tarden de vintidós a vintiquatre dies en emplumecer, els pichones retornen al niu durant uns pocs dies despuix del primer vol.

Este menut avió és presa de vàries espècies ràpides i àgils de falcons, especialment de alcotanes, a voltes és víctima del parasitisme, pero no enfronta amenaces més séries. Per la seua àrea de distribució de casi 10 000 000 km² i la seua població aparentment estable i numerosa, no es considera vulnerable i figura com espècie de preocupació menor en la Llista Roja de la UICN.