Judaisme

El judaisme és la religió del poble judeu. És la més antiga de les tres religions monoteistes majoritàries i una de les tradicions religioses més antigues que encara es practiquen. La majoria dels dogmes i la història del judaisme són el fonament del cristianisme, i l'orige de l'islam hi està vinculat teològicament per mijà del personage d'Abraham.

Introducció

Per al judeu, el judaisme és un concepte més ampli que pot incloure religió, terra, nació i cultura, i només pot comprendre's en termes de 4.000 anys d'història.

D'acort als teòlecs judeus i als historiadors, certes qualitats van distinguir al judaisme de la majoria de les atres religions comunament conegudes a occident que existien quan este va emergir:

• La primera característica és el monoteisme. La noció del monoteisme es deriva directament de la Torá, i del primer dels deu manaments, que presenta un Deu únic omnipresent i omniscient que ha creat tot el que existix i que demana adoració exclusiva. La Torá presenta també un Deu perfecte, pero preocupat per la humanitat, i en qui vol relacionar-se personalment.

• La segona característica és el concepte d'un Deu que és Esperit, i que no havia de ser representat per cap image, segons la prohibició del segon dels deu manaments, i que el judeus no havien de prosternar-se davant cap image per oferir adoració.

A les religions politeistes d'ara i llavors, els deus solen estar llimitats per les preocupacions dels seus desiges personals irrellevants al benestar de la humanitat, que havia interferència en les seues decisions o poders, o que eren falibles i imperfectes com els humans. Els deus de les religions politeistes de llavors eren representats per imagines i/o escultures davant les quals els creents havien d'oferir adoració.

• La tercera característica única de l'época, era la introducció d'una exhaustiva llista de lleis de comportament diari per mijà del qual s'establix una relació en Deu, conegudes com les 613 mitsvot, que havien de ser observades pels fills d'Israel. Atres religions de llavors estaven caracterisades pels temples, per una casta i jerarquia sacerdotal superior, i per l'adoració per mijà dels sacrificis. Encara que els judeus tenien un temple i oferien sacrificis d'adoració i remoció dels pecats, la tribu sacerdotal eixercia només una funció especial, pero no eren intermediaris de la comunió en Deu, i els sacrificis no eren l'únic mijà d'adoració i comunió en Deu. Així dons, el judaisme proposava una comunió personal i sense intermediaris amb un Déu omnipresent que era assequible en cada activitat de la vida. Pel judaisme l'adoració a Deu dins de l'espectre de les activitats diàries té el mateix nivell que l'adoració en temples. El xabbat, per eixemple, és una adoració familiar o personal que ha d'observar-se com s'observen les atres festes religioses i les activitats del temple.

Atés que el cristianisme es considera molt més que el compliment del judaisme, per la vinguda del messies en la persona de Jesucrist, estes conceptes sobre el caràcter de Deu i l'adoració van formar part de la doctrina de l'Església Primitiva cristiana, encara que al llarc de la història, algunes denominacions o branques del cristianisme han elevat la importància de la jerarquia sacerdotal o de l'adoració en temples.