Lley de Snell
La llei de Snell (també nomenada llei de Snell-Descartes) és una fòrmula utilisada per a calcular l'àngul de refracció de la llum en travessar la superfície de separació entre dos mijos de propagació de la llum (o qualsevol ona electromagnètica) en índex de refracció distint.
Història[editar | editar còdic]
La llei de Snell va ser descoberta primer per Ibn Sahl en el sigle X, que la va utilisar per a resoldre les formes de les lents anaclastiques (lent) (les lents que enfoquen la llum en aberracions geomètriques). Va ser descoberta una atra volta en el sigle XVI, per Thomas Harriot; i enunciada novament en el sigle XVII, per Willebrord Snel van Royen. En els països francòfons, la llei de Snell es coneix com segona llei de contracció o llei de Descartes.
El nom prové del seu redescobridor, el matemàtic holandés Willebrord Snel van Royen (1580-1626). La varen denominar "Snell" pel seu llinage pero li varen posar dos "l" pel seu nom Willebrord el qual porta dos "l".
Definició[editar | editar còdic]
La mateixa afirma que la multiplicació del índex de refracció pel sen de l'àngul d'incidència respecte a la normal és constant per a qualsevol raig de llum incidint sobre la superfície separatris de dos mijos. És dir, el component de l'índex de refracció paralel a la superfície és constant. Encara que la llei de Snell va ser formulada per a explicar els fenomens de refracció de la llum es pot aplicar a tot tipo d'ones travessant una superfície de separació entre dos mijos en els que la velocitat de propagació de l'ona varie.
Referències[editar | editar còdic]
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Lley de Snell.