Sócrates
Sócrates (470 a. C. - † 399 a. C.) fon un filòsof grec, està considerat com un dels més grans tant de la filosofia occidental com de l'universal i com a precursor de Plató i Aristòteles, sent els tres representants fonamentals de la filosofia grega.
Biografia[editar | editar còdic]
Naixqué en Atenes, a on vixqué durant els dos últims terços del sigle V a.C, l'época més esplèndida en l'història de la seua ciutat natal, i de tota l'antiga Grècia. Fon fill de Sofronisco – Motiu pel qual en la seua joventut se li deya "Sokrátis ios Sofroniskos" (Sòcrates fill de Sofronisco) –, de professió pedrapiquer, i de Fainarate, comare. Emparentats en Arístides el Just.
Quan Sòcrates naixqué, son pare va rebre de l'oracle el consell de deixar créixer a son fill a la seua, sense reprimir els seus impulsos.
Des de molt jove va atraure l'atenció per l'agudea dels seus raonaments i la seua facilitat de paraula, ademés de la fina ironia en la que esguitava les seues tertúlies en els ciutadans jóvens aristocràtics d'Atenes, als que els preguntava sobre la seua confiança en opinions populars, encara que molt a sovint ell no li oferien cap ensenyança.
Se casà en Xantipa. Ella era de família noble, pero tractava molt malament al filòsof, d'ací que els romans deyen a les dones de mal caràcter Xantipas. El seu inconformisme el va impulsar a opondre-se'n a l'ignorància popular i al coneiximent d'aquells qui es deyen sauts. Ell no es considerava ad ell mateix com a sabut, encara que un dels seus millors amics, Querefont, li va demanar a l'oracle de Delfos si hi havia algú més sabut que Sòcrates, i la Pitonissa li va contestar que no hi havia cap grec més sabut que ell (Apologia 21a). Va començar aixina la seua busca, demanant i conversant en aquelles persones qui la gent considerava sabudes, pero es va donar conte que, realment, creen saber més que no lo que realment sabien. Filòsofs, poetes i artistes, tots creen tindre molt de coneiximent, pero al contrari, Sòcrates era conscient tant de l'ignorància que li voltava com de la seua pròpia. Este coneiximent el va dur a provar de fer pensar a la gent i fer-los vore el coneiximent real que tenien sobre les coses. Fingint saber-ne menys, conversava en la gent i despuix els feya assabentar-se dels seus erros; ad açò se li va dir «ironia socràtica», que queda expressada en la seua célebre frase «Només sé que no sé res». El seu més gran mèrit fon crear la mayèutica, método inductiu que li permetia portar als seus alumnes a la resolució dels problemes que es plantejaven, per mig d'hàbils preguntes la llògica de les quals feya desenrollar el trellat. Com pensava, el coneiximent i l'autodomini haurien de permetre restaurar la relació entre l'humà i la naturalea.
Morí als 70 anys, l'any 399 a. C. despuix d'acceptar una condena; li feren beure cicuta, pena que el tribunal que el jujà li oferia per a morir per no reconéixer els deus atenencs i per, segons ells, corrompre la joventut. Segons relata Plató en l'apologia que deixà del seu mestre, este va poder haver eludit la condena, gràcies als amics que encara conservava, pero va estimar-se més acatar-la i morir. Realment li varen jujar perque dos dels seus discípuls varen ser tirans que varen atentar contra Atenes. Despuix de la seua mort sorgiren les escoles socràtiques, l'Acadèmia Platònica, les menors, dos de moral i dos de dialèctica, que varen tindre en comú la busca de la virtut a través del coneiximent de lo bo.
La sabuderia de Sòcrates no consistix en la simple acumulació de coneiximents, sino a revisar els coneiximents que se'n tenen i, des d'ahí, construir coneiximents més sòlits.
Açò li convertix en una de les figures més extraordinàries i decisives de tota l'història; representa la reacció contra el relativisme i subjectivisme sofístics, i és un eixemple d'unitat entre teoria i conducta, entre pensament i acció. A l'hora, fon capaç de portar eixa unitat al coneiximent, a sostindre que la virtut és coneiximent i el vici, ignorància.
El poder de la seua oratòria i la facultat d'expressar-se públicament eren el seu punt més fort per a conseguir l'atenció de les persones.
Sòcrates no va escriure cap obra perque crea que cada u havia de desenrollar les seues pròpies idees. Coneixem les seues idees perqué Plató es va basar en elles per a escriure els seus diàlecs.
Cites[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
- Brun, Jean (1995). Sócrates. Publicaciones Cruz O., S. A. p. 21. ISBN 9789682001598. Consultado el 8 de junio de 2012. «Sócrates nació en Atenas, en el demo de Alopecia, entre 470 y 469 a. C. »
- Cerqueiro, Daniel (2016). Ed. Pequeña Venecia, ed. Sócrates, su legado sobre la Areté y qué es el Hombre. Buenos Aires: Buenos Aires: Ediciones Pequeña Venecia. p. 338. ISBN 978-987-9239-25-4. ISBN 978-987-9239-25-4
- Giner, Salvador (2008). Historia del pensamiento social. Editorial Ariel. p. 38. ISBN 9788434434837
- Nails, Debra (2017). Zalta, Edward N., ed. The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Summer 2017 edición). Metaphysics Research Lab, Stanford University
- Ríos Pedraza, Francisco; Haya Segovia, Fernando (2009). «La filosofía antigua»
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Apuleyo, Lucio (1984). La metamorfosis o El asno de oro; Las floridas; El demonio de Sócrates. Barcelona: Omega. ISBN 978-84-7082-261-2
- Aristófanes (2002). Las nubes. Madrid: Ediciones Clásicas. ISBN 978-84-7882-489-2
- Aristóteles (1988/2005). Obras completas. Madrid: Gredos
- Jenofonte (1993). Recuerdos de Sócrates; Económico; Banquete; Apología de Sócrates. Madrid: Gredos. ISBN 978-84-249-1619-0
- Platón (2003). Diálogos. Obra completa. Madrid: Gredos. ISBN 978-84-249-1487-5
- Plutarco (1996). Obras morales y de costumbres (Moralia). Volumen VIII: Sobre el amor a la riqueza; Sobre la falsa vergüenza; Sobre la envidia y el odio; De cómo alabarse sin despertar envidia; De la tardanza de la divinidad en castigar; Sobre el hado; Sobre el demon de Sócrates; Sobre el destierro; Escrito de consolación a su mujer. Madrid: Gredos. ISBN 978-84-249-1804-0
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Sócrates.